'Un segon': la gran carta d’amor de Zhang Yimou al cinema com a acte social
El mestre xinès reivindica el poder hipnòtic de las imatges en un melodrama amable
Un segon
Direcció: Zhang Yimou. Guió: Zhang Yimou i Jingzhi Zou. 104 minuts. Xina (2020). Amb Yi Zhang, Wei Fan i Haocun Liu. Estrena als cinemes
(3’5 estrelles)
El cinema no només és un dipòsit de la memòria individual, perquè també recull les formes de la memòria col·lectiva a partir de les mateixes pel·lícules i també de l’experiència d’anar a la sala de cinema, certament, en extinció. De vegades, veure segons quines pel·lícules en segons quins contextos és un profund viatge a través del temps, però perquè algunes imatges ens porten records oblidats, escenes difoses del passat.
A Un segon, el penúltim treball de Zhang Yimou, la memòria del cinema i la personal teixien una història sobre pèrdues i lligams, sobre rostres i presències que només el cinema analògic pot recuperar i fer perdurables. Ni tan sols per un segon. En aquest sentit, i amb l’experiència cinematogràfica col·lectiva com a potent rerefons escènic, Yimou reivindica el poder hipnòtic de les imatges i l’espectacle fílmic com a acte social amb un relat sobre dos marginats desesperats, un convicte fugit i una rodamon, enfrontats per una llauna de pel·lícula. Ens trobem en plena Revolució Cultural i el cinema és l’únic alè de vida per a moltes comunitats aïllades en el desert de la dictadura maoista. Yimou fon el melodrama nostàlgic amb colpidores escenes sobre la comunitat que treballa netejant un film malmès, però, malgrat el to amable, no costa entendre per què el cineasta va molestar el règim, que no va permetre que l’obra concursés a la Berlinale 2020.
