CINEMA

Un segle perseguint el mal

El director d’‘El fill de Saül’, László Nemes, burxa en l’origen de les atrocitats europees a la pel·lícula ‘Atardecer (Sunset)’

László Nemes va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa amb El fill de Saül (2015), en què el cineasta hongarès representava l’Holocaust seguint la resistència moral d’un presoner jueu que, com assenyala la crítica de cinema Eulàlia Iglesias, actua “tossudament en contra de la història”. Així com Quentin Tarantino oferia la ficció de la justícia matant Hitler a Maleïts malparits, Nemes reflectia la magnitud de la injustícia de l’Holocaust en totes les seves dimensions, inclosa la del judici històric que, condemnant només els nazis, exonerava Europa. El fill de Saül, molt més que una pel·lícula sobre l’antropologia del mal advertia també sobre la impunitat amb què s’ha escampat la ultradreta, que ara ja pot tornar a mostrar-se tal com és d’acord amb el mal auguri de l ’obra teatral Davant la jubilació, de Thomas Bernhard.

Tres anys després d’ El fill de Saül, Nemes ha seguit explorant les raons del mal a Sunset (2018), premi Fipresci a la Mostra de Venècia i estrenada aquí com a Atardecer (Sunset). Aquesta vegada fixa la càmera en l’Europa que caminava inexorablement cap a la Primera Guerra Mundial, concretament en la Budapest dels temps de la doble corona austrohongaresa. A Sunset, el personatge que vol avançar contra la història és Írisz Leiter, una òrfena que arriba a Budapest buscant feina a la casa de barrets que havia sigut dels seus pares i de la qual va ser desposseïda. És una casa de barrets en el doble sentit: botiga de barrets de luxe on va a comprar la família imperial i escenari on el príncep tria dones per abusar-ne protegit per l’eufemisme endur-se-les a Viena.

'Atardecer (Sunset)' o com trastocar la consciència de l’espectador

Un cop a Budapest, Írisz Leiter (interpretada per Juli Jakab) també persegueix el fantasma d’un germà que és assassí o revolucionari segons qui s’hi refereixi. Al seu voltant s’obren altres trames en què hi ha una violència que desencadena venjances i repressions en una espiral que arrossega tothom. Com suggereix Nemes, tard o d’hora arribarà la paradoxa de la violència pensada per acabar amb la violència que caracteritzarà bona part del segle XX europeu. Després, i en la mesura en què el ressentiment s’imposi a la indignació, es reactivaran els afanys totalitaris que avui, un segle després, travessen el Vell Continent.

A Sunset, aparentment un melodrama cruent sobre la fi de l’imperi, ressonen altres veus que han trepitjat el fang de l’antropologia del mal buscant una explicació a la pulsió autodestructiva d’Europa.

El context

L’Imperi Austrohongarès explicat per Joseph Roth

Sunset passa a Budapest poc abans de la mort de l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo. Nemes filma desenfocant els carrers de la segona capital d’un Imperi Austrohongarès que potser encara no és plenament conscient de la seva decadència. Si fa no fa, és el context que Joseph Roth (1894-1938) va descriure a les novel·les La marxa de Radetzky (1932) i La cripta dels caputxins (1938). “Compartia amb ells la frivolitat escèptica, la melangiosa presumpció, la negligència culpable, la dissipació altiva, tots els símptomes de la ruïna que llavors encara no podíem preveure”, escrivia Roth, que primer va ser crític i irònic respecte a l’imperi i més tard malenconiós, enyorat, com va fer al relat El bust de l’emperador, una altra Europa possible, “una pàtria per als apàtrides, l’única pàtria possible, la vella monarquia austrohongaresa” que “no va morir de cap manera per l’apassionament buit dels revolucionaris, sinó per la incredulitat irònica d’aquells que haurien d’haver estat el seu fidel suport”.

Aquest món que es precipitava cap a l’abisme és el de la casa de barrets de la pel·lícula de Nemes i també el del príncep que visita Budapest per satisfer un caprici immoral. Deia Roth que “el desig més profund i més noble del poble és saber que el poderós és just i es comporta amb noblesa”, i que “per això es venja amb tanta crueltat quan els senyors el deceben”. Aquesta és també una de les raons de l’esclat de violència que hi ha a Sunset, la indignació revolucionària que serà silenciada per la Gran Guerra.

L’ètica del mal

Els ecos de La cinta blanca i La infantesa d’un líder

Buscant les raons de l’origen de la catàstrofe criminal del segle XX, Sunset comparteix amb altres pel·lícules dels últims anys una reflexió sobre l’ètica del mal, o més aviat sobre l’absència d’aquesta ètica. Tal com va desenvolupar Stanislaw Lem al llibre Provocació (1984), “l’ètica del mal mai intenta la seva pròpia apologia” perquè “el mal sempre constitueix el mitjà per a algun bé”. Cap bé final podia haver-hi en el nazisme; per tant, per què Hitler? Nemes no és tan explícit, tot i que sí que presenta un escenari que serà propici per a la reacció totalitària. En canvi, a La cinta blanca (2009), Palma d’Or a Canes, l’austríac Michael Haneke va anar més al moll de l’os buscant raons socials: un mal socialitzat en un microcosmos, un petit poble alemany, també abans de la Primera Guerra Mundial, que s’autoinfligeix un codi moral basat en el rigor, la humiliació, el càstig i un silenci que pretén amagar una conducta hipòcrita. Tot plegat implosiona i apareix una violència que el mateix poble s’estima més no investigar. Haneke, doncs, situa el nazisme com la conseqüència d’una manera de fer i de ser, d’una tensió entre rigor moral i hipocresia que no depèn ni de causes externes ni d’enemics exteriors, que són dues excuses que treu a passejar la ultradreta actual.

Una visió ben diferent, i més simple, és la que ofereix el nord-americà Brady Corbet a La infància d’un líder (2015). Corbet, un dels protagonistes de Funny games (2007), de Haneke, es va estrenar com a director amb una pel·lícula ambientada just després de la Primera Guerra Mundial, quan s’estava negociant el Tractat de Versalles. El personatge clau és un nen, fill d’un alt funcionari nord-americà que participa en la redacció del tractat. Desatès pel pare i enfadat constantment amb la mare, actua com un petit dèspota. Corbet dibuixa un estrany paral·lelisme. En les negociacions polítiques remarca l’actitud del representant francès, que vol una Alemanya humiliada, mentre que el nord-americà prefereix una Alemanya amb capacitat de tirar endavant per evitar una revolució obrera. En paral·lel, el mateix funcionari nord-americà es mostra inflexible amb els capricis del fill, que amb els anys reaccionarà al trauma psicològic convertint-se en un líder, una paraula massa ambigua per a l’estètica totalitària que l’acompanya a la pel·lícula.

L’horror innombrable

De Kurtz a Keyser Söze passant per Leiter

Entre Haneke i Corbet, a Sunset Nemes perfila un líder més abstracte que, tot i tenir una raó personal (venjar la violència contra una amant), acaba guiant per delegació diferents tipologies d’indignats i ressentits; salvant les distàncies, una mena d’ armilles grogues vestits de negre. (El context també fa pensar en l’atemptat de Sarajevo; fins i tot hi ha una broma que hi fa referència en el film.) El director hongarès els dibuixa aplegant referents diversos, dels anarquistes il·lustrats i els obrers amb consciència de classe als pinxos sense escrúpols: hi ha el que entén la violència com a eina selectiva i justificada, i d’altres que tiren pel dret i actuen embriacs de la mateixa violència. I al capdavant de la revolta, la que té com a finalitat un bé i la que no, Nemes situa els germans Leiter, que en realitat representen una idea: l’horror.

Hi ha una ambigüitat molt curiosa en la manera com Nemes acompanya aquests Leiter revolucionaris, àngels de la venjança o simplement instruments d’una violència que els supera però contra la qual no poden o no volen lluitar. Els Leiter, ell i ella, són alhora i indistintament Kurtz i Marlow d’ El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, l’un i l’altre immersos en “una commoció moral”, buscant-se en les tenebres de Budapest, fins i tot pel riu, un Danubi nocturn i fosc com els mals averanys que acompanyaven Marlow quan remunta el Congo intentant entendre Kurtz -i com ho feia el personatge de Martin Sheen a Apocalypse now-. Els Leiter són el nom que els altres no volen pronunciar, però que els seus seguidors aclamen com només es fa amb els líders.

Dins la complexitat de Sunset, hi ha la possibilitat de fer una lectura més de gènere, com si fos un thriller de terror, que és l’espai que més ha reflexionat sobre la naturalesa del mal. Aquesta lectura no funciona sempre a Sunset, però sí quan Nemes identifica Leiter com l’innombrable, no tant en el sentit de l’horror còsmic de Lovecraft com a la manera del Keyser Söze de la pel·lícula Sospitosos habituals (1995), de Bryan Singer, un director que també ha explorat el mal, però sempre des del gènere, com va fer a X-Men: Primera generació (2011) -per cert, un film en què ressona l’horror d’Auschwitz.

Prevenció antigermànica

L’espiral de reaccions contra el domini alemany

Hi ha a Sunset un rerefons antigermànic, en el sentit polític, que també és a la literatura de Joseph Roth. “Àustria perirà en aquesta fidelitat als nibelungs, senyors meus! La quinta essència d’Àustria no és al centre, sinó a la perifèria”, exclamava decebut un personatge de La cripta dels caputxins. Menystenia la conflictivitat que es vivia en la perifèria de l’imperi, en la dominació sobre els eslaus del sud i l’antisemitisme secular, però transmetia clarament la idea que el nacionalisme pangermànic era l’antítesi d’aquell espai europeu on l’himne imperial es cantava en diferents llengües.

A la pel·lícula de Nemes l’alemany és la llengua de la família imperial que visita la casa de barrets, i sobretot la d’Otto von König, un personatge sinistre a sou del poder que actua com a facilitador de perversions i que té un parell d’escenes en què mostra la seva crueltat. Nemes no força la interpretació, però no s’està de subratllar que el personatge més tèrbol parla alemany. És injust carregar tota la responsabilitat de les atrocitats del segle XX a Alemanya, que a més és l’estat que més ha reflexionat sobre el seu paper en la història. I, tanmateix, sovint acaba apareixent com a dolent de la pel·lícula, com passa a Clímax, la pel·lícula rave on Gaspar Noé responsabilitza més o menys subtilment Angela Merkel de la crisi europea actual.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF