Sebastià Bennasar publica el seu particular homenatge

El llibre fuig del gènere literari i es reafirma com un manual d’ús

Amb gairebé 100 llibres publicats, el prolífic Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) no ocupa el primer lloc quant a llengües a les quals s’ha traduït la seva obra, però sí que bat el rècord de títol més venut: Mecanoscrit del segon origen. No serà aquesta la primera ni la darrera vegada que el lector sentirà pronunciar aquest sonor llinatge; són nombrosos els homenatges rebuts per commemorar el centenari del seu naixement.

L’aportació que hi fa l’escriptor i periodista Sebastià Bennasar (Palma, 1976) és l’obra Manuel de Pedrolo, manual de supervivència (Meteora, 2018), que fuig del gènere biogràfic per reafirmar-se en el títol i esdevenir manual d’ús de l’obra i la figura tractada. Així, intenta abastar de manera divulgativa les diverses cares del poliedre que fou l’autor català: el narrador de gènere negre, l’edificador de versos, l’activista polític, l’independentista convençut, el novel·lista de ciència-ficció, el dramaturg, l’assagista, etc. Fugint de la unilateralitat i sense oblidar les virtuts de la concisió, Bennasar recorre en determinats moments a altres veus amb la intenció de completar el seu retrat. S’estén tant, l’obra de Pedrolo, que el mateix autor d’aquest manual, que es pot denominar expert i convençut pedrolista, té la sensació que mai acabarà de llegar la seva obra.

L’autor no cau en reclams fàcils i refusa qualificar el Mecanoscrit com a obra de referència. Té clars els seus arguments: la considera una obra menor que oculta una producció més important i que, a més, no agradava a Pedrolo mateix, encara que ja se sap que l’autor és el pitjor crític possible respecte de la pròpia obra. Molta més rellevància, pel responsable del manual, té la seva militància en l’independentisme, reflectida en els seus articles, assajos i ficcions de caire polític, com també en la seva producció de novel·la de gènere negre.

Quant al primer filó, es comprova que la totalitat de manifests i actes de rebuig relacionats amb la lluita per la nació tenen la seva signatura. Pedrolo va obtenir un considerable reconeixement en vida, materialitzat, entre altres guardons, amb el premi Joanot Martorell atorgat el 1954 -aquesta vegada per la novel·la Estrictament personal - o amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que se li concedí el 1979.

Tres són els trets bàsics que el mallorquí destaca: la importància dels diàlegs -influència directa de la novel·la negra nord-americana-, la introducció directa del personatge dins l’acció i la seva condició de literatura d’idees.

De la censura i el masclisme

Bennasar defensa l’actualitat de Pedrolo en novel·les com Acte de violència (1961), que fou censurada perquè es considerà que les idees que contenia podien provocar, per si mateixes, la caiguda del règim. L’obra, que va ser premiada, es retirà del mercat i no es tornà a publicar fins al 1975, quan el dictador agonitzava. Així mateix, va escriure altres novel·les que haurien d’esperar durant anys davall una rajola de casa seva per ser editades, o per incompatibilitat política amb el franquisme o pel contingut sexual.

Pel que fa als personatges femenins, Bennasar creu que la normalització coincideix amb l’alliberament de la dona que va reclamar l’esquerra durant els 70. A partir de llavors, les dones de les seves novel·les abandonaren la condició dependent respecte dels caràcters masculins, tret distintiu fins aleshores que hauria impedit que les obres superassin el Test de Bechdel i altres proves similars de detecció de símptomes masclistes.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF