L'ESCANDALL
Cultura 24/07/2019

Sobral, l’excepció i la regla

J. A. Mendiola
3 min
Sobral, l’excepció i la regla

PalmaCanyamel.- Per la torre de Canyamel, construïda el segle XIII i esdevinguda intemporal, cada

estiu hi desfilen un grapat de noms il·lustres de molt diferents vessants. Va començar Ñaco Fabré

amb una exposició escultòrica i ho tancarà Pastora Soler. Impossible no destacar la presència de

ni més ni menys que Arcadi Volodos, pianista de primeríssim nivell, o el VII Festival Internacional

de Piano, en el qual intervendran Dina Parakhina, Arina Lazgilan o Vladimir Tropp i Tatiana

Zelikman.

Però qui va obrir la caixa dels trons musicals va ser Salvador Sobral, portuguès del món, que parla castellà, naturalment portuguès, francès, anglès, català, també amb l’accent de Mallorca, perquè va ser aquí quan va decidir que la seva vida professional seria la música, perquè va ser aquí on va fer els primers concerts a sales alternatives que ja han desaparegut, com es queixava Sobral. En un moment del concert, que inaugurava la temporada musical a la torre, va etzibar amb cara de sorpresa i innocència polissona que no entenia per què totes les sales de música en directe en les quals ell havia cantat estaven tancades. Posà com a exemples el Bluesville o el Vamp.

“Ho teniu tot, turisme a dojo i no hi ha sales per tocar música en directe, què passa?”. Tot seguit va fer una disertació en francès, com una queixa, com un retret inexplicable a la indústria que ho crea i ho destrueix tot. Amb humor, però amb ràbia, per tot just desprès interpretar 'La Soufleusse', en la llengua que li va millor per parlar d’amor. Va ser tot just una petita mostra de la seva versatilitat idiomàtica. Tant li fa cantar 'Ay, amor' en castellà, una balada romàntica farcida de tendresa i malenconia, deutora del fado que porta dins, gairebé com una mostra del seu àcid desoxiribonucleic, com un rap reivindicatiu d’una manera d’entendre la vida.

La seva manera d’estar sobre l’escenari, els seus moviments estranys, sincopats, simpàtics es

converteixen en una declaració de principis i també tota la seva música és així, eclèctica, com un

immens caleidoscopi de tots els colors, tants com a la paleta de la seva prodigiosa veu. Un canó

delicat des d’on surten incomparables referències, del jazz al rap, des d'Antony Hegarty

quan canta 'Playing with the wind' a Chet Baker quan interpreta 'Serafin', o a Caetano Veloso o...

passat pel sedàs personal i intransferible de qui un dia va arribar al Festival d’Eurovisió amb 'Amar

pelos dois' i va deixar el món bocabadat. Va guanyar amb rotunditat i contundència. Un accident,

perquè tan sols d’accident es pot qualificar que un tipus amb aquestes credencials arribi a un

espectacle de tan peculiars característiques.

L’excepció i la regla, que deia Bertolt Brecht. El peculiar va ser ell, que a Canyamel també es va estranyar que ningú del públic l’acompanyés amb la ja famosa melodia que havia compost Luisa Sobral, la seva germana, de qui també, a la generosa tanda de bisos, va interpretar, amb tan sols el piano de Júlio Resende, 'Prometo nao prometer'. “Ara intentaré fer creure que soc un pianista”, va dir, seguint amb el seu 'show', amb la seva frescor, amb la seva autenticitat, i es va asseure per interpretar una versió de la famosa cançó de bressol mallorquina 'Horabaixa post el sol'. Un espectacle de petites dimensions, cantant, pianista, bateria i baix, i grandiós contingut, que es podria titular com el seu darrer disc, 'París, Lisboa', amb clara referència i homenatge a la pel·lícula de Wim Wenders 'París, Texas', la de la inoblidable música de Ry Cooder.

stats