Cultura 30/04/2021

La sal de la terra... de les Pitiüses

Fa 150 anys foren venudes a un particular les salines d’Eivissa, ara Parc Natural i que Jaume II havia cedit als seus habitants

Francesc M. Rotger
6 min
Domingo Viñets. Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera-Arxiu d’Imatge i So Municipal.

PalmaActualment constitueixen un Parc Natural de 16.780 hectàrees –marines i terrestres–, d’excepcional valor ecològic i patrimonial, tot i que encara se’n treu sal i es comercialitza. Al llarg dels segles, però, les salines d’Eivissa i Formentera foren la principal font d’ingressos de les institucions pròpies; concretament, des que el rei Jaume II en cedí l’explotació als habitants de les Pitiüses i fins que, ara fa 150 anys, el 1871, les salines d’Eivissa foren venudes a una propietat privada, que en va fer “la primera i més important empresa industrial” de les Balears, segons el periodista i escriptor Miquel dels Sants Oliver.

Oliver es meravellà, cap al 1891, que les salines fossin una “obra magna de la natura (...) Tot ho produeixen els elements naturals (...) L’aigua hi penetra amb tota facilitat”, explica, “sense més auxiliars que el lleuger declivi del terreny” i la impermeabilitat del sòl dels estanys, “gràcies a casuals i espontànies condicions geològiques”. El resultat: la generació de l’‘or blanc’ o única roca comestible, un recurs imprescindible al llarg de segles per condimentar i conservar els aliments.

Molt probablement, ja els púnics –fenicis i cartaginesos– i els romans explotaren aquests jaciments, tot i que les fonts escrites no en parlen, ni tampoc no s’hi han trobat restes arqueològiques inqüestionables. Segons l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, al període púnic “sembla que fou important (...) l’extracció de sal, i possiblement connectades amb l’extracció, les salaons”, i esmenta la sal com a objecte d’exportació des d’Eivissa. A més, aconseguir aquest preuat recurs degué ser un motiu essencial per al seu assentament, també, al Trenc, a Mallorca. A l’època romana, “les activitats extractives més importants es degueren concentrar a les salines”.

Sota la dominació islàmica apareix un testimoni escrit, el d’Al-Hymyari, el qual assegura que a Yabisa –Eivissa– “hi ha una salina que mai acaba la sal”. Sembla que “el sistema d’estanys successius és una innovació tècnica” d’aquesta època, assenyala la historiadora Rosa Vallès. “El comerç de la sal”, afegeix Casasnovas, fou un al·licient, en produir-se el repoblament per la conquesta cristiana, per a l’afluència d’un “important contingent de genovesos”.

En un document del 1261, ampliat el 1267, els aleshores senyors de les Pitiüses, Guillem de Montgrí i l’infant Jaume –futur Jaume II–, cedien el producte de les salines als habitants de les Pitiüses, de manera que en poguessin treure tota la sal que necessitassin, a més de finançar-se amb la seva venda la Universitat, el govern local al llarg de quatre segles i mig. La sal era considerada de primera necessitat: quan les monarquies hispànica o britànica volgueren imposar-ne el monopoli, es va produir la revolta a Biscaia el 1631, i la Marxa de la Sal de Gandhi, el 1930, per arribar a la mar i agafar-ne un grapat per la seva pròpia mà.

Confiscades i venudes

Quan el 1709 se’n plantejava per primera vegada l’arrendament, aquella institució recordà que “la sal d’Eivissa i la seva administració les tenen concedides (...) des del Sereníssim Senyor Rei Don Jaume fins al present, amb inconclusa observança i sense contradicció a la Universitat i particulars”, recull la directora de l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera, Fanny Tur. S’hi establiren funcionaris a càrrec del seu control i registre: l’escrivà de la sal, el guardià de la sal i els arbitradors, segons l’historiador Bartomeu Escandell.

Les salines d’Eivissa.

La producció de sal fou “el que realment caracteritzà l’economia pitiüsa durant l’edat mitjana”, indica Casasnovas, i la seva matèria d’exportació a l’inici de l’edat moderna, juntament amb la fusta. Quan la seva acceptació a l’exterior va descendir, a mitjan segle XVI, les conseqüències foren greus, ja que es tractava del “principal producte –de fet, gairebé l’únic– (...) que permetia el proveïment de les mercaderies” que necessitava Eivissa –Formentera, aleshores, estava despoblada. Al segle XVII continuava la crisi, en part per la “mala gestió de la Universitat” i perquè “sobre les rendes de la sal de cada cop s’hi afegien més càrregues”.

Així, no és estrany que es plantejàs l’arrendament de les salines i en cedissin l’explotació a canvi d’uns beneficis. El 1708, assenyala Tur, en plena Guerra de Successió entre l’arxiduc Carles –que governava els territoris de la Corona d’Aragó– i Felip d’Anjou, la Universitat llogà les de Formentera al militar Nicolau Taltavull. L’any següent, el capità genovès Giovanni Battista Visconti feia una oferta draconiana per les d’Eivissa: podia vendre tota la sal que volgués, en exclusiva, i a més n’assumia l’administració. Naturalment, la Universitat no ho acceptà, i les negociacions es perllongaren durant mesos.

Tanmateix, la guerra la guanyà Felip d’Anjou –Felip V– i les salines quedaren confiscades, a canvi d’“una almoina de 2.600 pesos, menys de la meitat de la quantitat sol·licitada”, conclou Casasnovas. Segons relata l’historiador Tomeu Canyelles al seu estudi Grano a grano (Lleonard Muntaner, Editor), durant l’etapa sota control de la Corona “es constatà una gestió desordenada i deficient de les salines”, tot i les propostes de l’il·lustrat mallorquí Miquel Gaietà Soler: les collites anaven minvant progressivament. El 1867, l’arxiduc Lluís Salvador ironitzava sobre els funcionaris al càrrec i els seus sous, mentre que els robatoris constituïen una pràctica habitual.

La febre desamortitzadora –és a dir, de venda dels béns públics– dels governs liberals i centralistes arribà amb la sortida a subhasta pública de les salines d’Eivissa, que la primavera del 1871, ara fa 150 anys, adquiria l’empresari mallorquí Josep Astier, per la fabulosa quantitat a l’època d’1.162.020 pessetes. Segons Vallès, part de les de Formentera ja “eren en mans de particulars el 1868”. A final de segle, els propietaris dels terrenys d’Eivissa adquirien també els de Formentera i es constituïa Salinera Española, l’empresa que els ha explotat des de llavors. El 1897, la primera vaga de la història eivissenca la dugueren a terme treballadors de les salines, perquè els havien davallat el sou. Era una feina feixuga, segons l’escriptor Enric Fajarnés: “El Sol cega, l’aigua escalda; les càrregues són sobrehumanes”.

El rival de Joan March 

És en aquells anys quan Miquel dels Sants Oliver s’extasia amb les innovacions i millores que l’enginyer Eugenio Molina havia posat en marxa: desviament de torrents, instal·lació d’una línia fèrria per transportar la sal, neteja dels sòls dels estanys i la seva fragmentació, reconstrucció de les calçades divisòries i habilitació de carregadors. Amb tot això l’explotació “havia aconseguit en pocs anys prendre un vol que abans s’hauria pres per utòpica il·lusió”. El 1886, un any després que Molina hagués assumit la modernització, la collita ascendia a 32.000 tones, “més que el producte total” dels cinc exercicis anteriors.

Un paper fonamental a Salinera Española, narra Canyelles, l’ha jugat la família Salas. Manuel Salas Palmer accedí a la presidència el 1898 i el seu fill Manuel Salas Sureda el 1914. Salas Sureda (1880-1942), escriu el biògraf de Joan March, Pere Ferrer, “era l’home més ric de Mallorca abans de la irrupció de March”, i els seus negocis s’estenien a l’agricultura, la indústria, el petroli, la navegació i les finances. Vocal del Banc de Crèdit Balear, hauria dimitit en desacord amb els crèdits que atorgaven a l’antic contrabandista i fundador de la Banca March.

La rivalitat entre March i Salas s’estenia al terreny polític, una prolongació de l’economia a un sistema, el de començament del XX, caciquista i amb espesses xarxes clientelars. Joan March passà dels conservadors als liberals, Manuel Salas donava el seu suport incondicional a Antoni Maura, enemic de March. El germà de Maura, Francesc, accedí a la vicepresidència de Salinera Española, així que March acusà l’empresa d’haver “estafat l’Estat en l’arrendament de les salines de Torrevella (País Valencià)”, indica Canyelles.

La propietat de les salines d’Eivissa i Formentera travessà el segle XX superant crisis i guerres, a més de les periòdiques inundacions o pluges torrencials, de les quals Canyelles registra episodis els anys 1901, 1914, 1930, 1951, 1958, 1959, 1976 i 1978. S’ampliaren mercats a Finlàndia, l’Índia i Nord-amèrica, a més d’adquirir, el 1920, les salines de San Pedro del Pinatar (Múrcia), actualment “el seu principal punt d’extracció”.

El 1929, Alfons XIII visità les Pitiüses per “valorar la possibilitat d’utilitzar l’Estany Pudent com a base d’hidroavions”, i el seu fill Jaume i el dictador Primo de Rivera visitaren les salines. El 1931, amb la República, es creà la Unió de Treballadors Saliners, que convocà una vaga de dos anys i mig de durada, mentre que l’empresa acomiadà onze empleats. El 1936, els colpistes requisaren el tren de les salines. El 1942, un tercer Salas, Manuel Salas Garau, accedia a la presidència de l’empresa; la família ha continuat al consell d’administració fins als nostres dies.

Gabriel Cañellas i ‘Salvem ses Salines’

Gabriel Cañellas, primer president del Govern autonòmic –del 1983 al 1995–, estava vinculat a Salinera Española ja el 1973, recull Tomeu Canyelles. És nebot de Bartomeu Fons, que fou el seu director gerent, i la seva dona, Amparo Rotger, neta de Manuel Salas Sureda. El 1998, ja allunyat de la política, ell mateix accedia a la presidència de l’empresa, que encara als nostres temps extreu a Eivissa “prop de 50.000 tones anuals”, segons el periodista Antoni Janer, bàsicament per a l’exportació.

El 1972, apunta Canyelles, els propietaris de Salinera Española crearen una segona empresa, Ibifor, coincidint amb el Pla Provincial, que “preveia com a zones edificables una bona part dels territoris que engloben les Salines d’Eivissa”. El 1975, redactaren “un pla parcial d’urbanització” per a la zona, enfront del qual sorgiria un moviment per a la seva protecció. El 1983 cessava l’activitat a Formentera, indica Rosa Vallès.

El 1990, narra el periodista Francesc Lluy, es va formar la Coordinadora Cívica Salvem ses Salines, coincidint amb la Llei d’Espais Naturals, que, “segons aquest grup, no protegia prou la zona”; però que sí que ho va fer, gràcies a la seva mobilització, en ser aprovada l’any següent. Quatre anys més tard, es declarava Reserva Natural, i el 1999 entrava dins la condició de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Cañellas va reconèixer a l’escriptor Jaume Sastre que aquella protecció, “damunt el que són propietats privades, no m’anava bé”. Encara es produiria un darrer intent d’excloure les Salines del domini públic, tombat pel Tribunal Constitucional el 2015.

stats