Sabatini, l'enginyer que va convertir Madrid en una capital europea

MadridS'explica que quan Carles III va arribar a Madrid des de Nàpols el 1759 per prendre possessió com a rei d'Espanya li va caure l'ànima als peus. "Madrid era una ciutat sense acabar i els estrangers que la visitaven deien que era la més bruta d'Europa, la pitjor il·luminada i la més enfangada", explica l'arquitecte Ángel Martínez, comissari de l'exposició El Madrid de Sabatini. La construcción de una capital europea 1760-1797, que es pot veure al Fernán Gómez Centro Cultural de la Villa. Al monarca no li va agradar ni el nou Palacio Real acabat de construir ("És una llàstima el que han fet aquí", li va escriure a un amic) i, davant d'aquell desastre, ell i la seva dona, Maria Amàlia de Saxònia, van fer venir l'únic home que pensaven que ho podia arreglar: l'enginyer i arquitecte sicilià Francesco Sabatini.

El Madrid actual no s'entén sense l'empremta que va deixar Sabatini. Va acabar el Palacio Real i va urbanitzar tot el seu voltant, va erigir edificis clau per al nou estat modern que pretenia construir el monarca il·lustrat com la Duana (seu actual del ministeri d'Hisenda) i l'Hospital General (avui el Centre d'Art Reina Sofia), va marcar el camí del que després seria l'eix del Prado amb el Jardí Botànic, va obrir al públic els jardins reials del Buen Retiro, va deixar monuments emblemàtics com la Puerta de Alcalá i, sobretot, va posar en marxa un ingent programa d'obres de sanejament que va transformar el vell i pudent Madrid en dos anys.

"Va empedrar i il·luminar els carrers i va fer construir pous negres a tots els edificis com a solució d'emergència perquè el clavegueram era molt més costós i lent", explica Martínez. Sabatini era deixeble d'un dels grans arquitectes de l'època, Luigi Vantivelli (es va casar amb una filla seva), i, per tant, coneixia les últimes tendències artístiques, però segons Martínez no era cap "geni". "Era un home bàsicament pràctic, un funcionari eficaç, un arquitecte capaç tant d'obres d'enginyeria com de la decoració d'un palau. Complia els pressupostos i acabava els terminis, i això no era tan fàcil, ni ara ni abans", afirma el comissari. "Carles III va tenir molta sort de comptar amb una persona que sabia interpretar els seus desitjos i portar-los a la pràctica", conclou.

L'objectiu de Carles III era que la capital fos un reflex del seu imperi i el seu poder. Els Borbons tot just feia mig segle que havien arribat a Espanya i encara necessitaven legitimar-se davant del poble. I els grans plans de transformació que havien iniciat el seu pare, Felip V, i el seu germà, Ferran VI, no havien reeixit. Carles III arriba al tron en un moment de bonança econòmica que li permet tirar endavant els seus projectes, cosa que al XIX ja no serà possible. "L'arquitectura sempre ha sigut un instrument del poder, i al segle XVIII la política constructiva era un element fonamental", explica Martínez. Així, Sabatini compta amb el suport dels ministres i consellers reials més influents, com el marquès d'Esquilache, que com a ministre d'Hisenda li va encarregar l'edifici de la Duana, o el marquès de Grimaldi.

A l'exposició es poden veure recreacions en 3D que ajuden a fer-se una idea de la ingent transformació urbanística que va impulsar Sabatini i originals dels seus plànols. Així, veiem des dels tres projectes que va fer de la Puerta de Alcalá fins als mostraris de marbre que va fer servir per decorar el Palacio Real (amb marbre fosc de Tarragona). I també es recreen construccions perdudes, com les cavallerisses reials, situades al lloc on avui hi ha uns jardins amb el nom de Sabatini, o el convent de San Pedro de Alcántara, que després es va reconvertir en la caserna de San Gil i en l'espai que avui ocupa la Plaza de España.

"Madrid és una ciutat que no ha respectat el seu patrimoni arquitectònic i on ben pocs saben qui va ser Sabatini", es lamenta Martínez. De fet, fins fa poc no es va començar a valorar la seva obra, ja que els arquitectes espanyols consideraven que era un estranger que havia apartat altres homes més qualificats que ell com Ventura Rodríguez, autor de les fonts de Cibeles i Neptuno, o Juan de Villanueva, autor del Museu del Prado.

Ara l'Ajuntament ha intentat omplir aquest buit i homenatjar la figura de l'arquitecte italià, que va morir el 1797 havent deixat un Madrid molt diferent del que va horroritzar Carles III prop de quatre dècades abans.