Cultura 17/09/2021

“En cada rodatge sento la mateixa ansietat que de jove”

Marion Cotillard, premi Donostia d'un Festival de Sant Sebastià que obre amb una carta d'amor al cinema

3 min
Marion Cotillard al Festival de Sant Sebastià

Sant SebastiàUn festival de cinema amb l'ambició que té el de Sant Sebastià necessita sobretot el públic i les pel·lícules, però també convidats d'altura que facin bullir la sang dels caçadors d'autògrafs. En l'edició que arrenca aquest divendres, la quota es cobreix en part amb Marion Cotillard, actriu de bellesa felina i elegància clàssica que rep el premi Donostia per una carrera ja prou llarga amb Oscars (La vie en rose), blockbusters (Origen) i cinema d'autor (Dos dies, una nit). Però Cotillard no ha vingut només per lluir el seu glamur de marca –és la imatge actual de Chanel nº 5, poca broma– sinó amb un documental sota el braç, Bigger than us, que viatja pel món a la recerca d'adolescents activistes de causes com l'ecologisme, la justícia social o l'accés a l'educació. “No sé si és responsabilitat meva fer-ho, però sento la necessitat de fer servir la meva fama per posar el focus sobre persones i problemàtiques com les del documental”, ha explicat.

Abans de recollir el seu premi, l'actriu ha celebrat la bona ratxa de les cineastes als Oscars i als festivals de Canes i Venècia. “Ja fa un temps que la subordinació de les dones ha esdevingut insostenible –ha dit–. Arran del Me Too estem veient una gran revolució i soc molt feliç de viure aquest moment”. Sense perdre mai el somriure perfecte, ha recordat que “si hi ha més papers femenins, es parlarà més dels problemes de les dones”. També ha recordat els seus inicis com a actriu i la gent que la va ajudar: “En tinc molts bons records, però no oblido l'ansietat que sentia per voler estar a l'altura. De fet, en cada nou rodatge sento la mateixa ansietat que de jove”. ¿A qui admirava la petita Marion Cotillard abans de fer-se actriu? “Greta Garbo. Era l'actriu preferida de la meva mare i vèiem juntes les seves pel·lícules. Em fascina i m'emociona la barreja de masculinitat i feminitat que hi havia en ella”.

La inauguració supera la censura

La lluminosa presència de Cotillard ha servit per compensar el buit deixat per Zhang Yimou i l'equip de la pel·lícula inaugural, que no han viatjat a Donosti per acompanyar la presentació d'Un segundo. Després de la comprensible absència de Woody Allen en la inauguració de l'any passat, la del cineasta xinès posa novament de manifest la dificultat d'organitzar un festival internacional en plena pandèmia.

Però tampoc és exactament una sorpresa que Zhang Yimou no vingui a presentar un film que ha estat marcat per la polèmica des que, fa dos anys, uns dies abans de la projecció a la Berlinale, es va retirar de la programació per “motius tècnics”, un eufemisme de la censura governamental exercida pel govern xinès. Un any després, a punt d'inaugurar el Golden Rooster & Hundred Flowers –el festival més important de la Xina–, la projecció es va tornar a cancel·lar in extremis. El motiu de tants entrebancs és segurament que la pel·lícula està ambientada a l'època de la Revolució Cultural, i tot i que el Partit Comunista ha reconegut que va ser un període desastrós per al país, continua sent un tema sensible per al règim de Xi Jinping. I des del 2018, la regulació de la indústria audiovisual penja directament del departament de propaganda del Partit Comunista xinès.

Fotograma d''Un segundo', de Zhang Yimou

A simple cop de vista, Un segundo no sembla ben bé material subversiu, sinó una fabula sensible sobre el poder quasi religiós de la imatge cinematogràfica. La protagonitza un home que s'ha fugat d'un camp de treball per veure la fugaç aparició de la seva filla en el butlletí informatiu que es projecta abans d'una pel·lícula. En la persecució, es creua amb una noia òrfena amb qui acaba establint una previsible relació paternofilial, però el més interessant del film és el que remet al fet cinematogràfic, tant la restauració d'un rotllo de cel·luloide en què participa tot un poble com, sobretot, les escenes de la projecció del film, amb el públic amuntegat davant i darrere del llençol que fa de pantalla. Un segundo és la carta d'amor de Zhang Yimou a l'experiència cinematogràfica compartida i, en aquest sentit, una inauguració més que adequada per a un festival que lluita per recuperar-la costi el que costi.

stats