Recomanats
Cultura 15/05/2019

Rocío Márquez: “Em preocuparia que només hi hagués una versió de com s’ha de fer flamenc”

‘Cantaora’. Presenta dissabte el disc ‘Visto en el jueves’ a L’Auditori de Barcelona dins del festival Ciutat Flamenco

Xavier Cervantes
5 min
Rocío Márquez: “Em preocuparia que només hi hagués una versió de com s’ha de fer flamenc”

BarcelonaRocío Márquez (Huelva, 1985) actua dissabte a la sala 2 de L’Auditori de Barcelona dins del festival Ciutat Flamenco. Hi presenta Visto en El Jueves (Universal, 2019), un disc creat a partir de reinterpretacions de cançons i cants trobat a El Jueves, el popular mercat de vell de Sevilla. Márquez, cantaora inquieta de mena, reinterpreta peces que van popularitzar artistes tan diversos com Rocío Jurado, José Menese, Concha Piquer, El Turronero, Paco Ibáñez i Manuel Vallejo, entre d’altres. I ho fa des de la dignitat de classe i amb la intenció artística que caracteritza la carrera de l’autora de discos com El Niño (2014) i Firmamento (2017).

On volies arribar amb el disc Visto en El Jueves?

Volia partir d’un mercat de segona mà, de la reutilització i de la reinterpretació, i connectar amb la lletra de Llegar a la meta, d’Antonio Orihuela, que és on hi ha l’essència del disc: la crítica al sistema capitalista que ens obliga a acceptar la falsa idea de l’obsolescència de les coses. Volia reflexionar sobre això i donar pes a la memòria. I musicalment volia la guitarra de Canito. Tenia clara la idea de tornar a la guitarra, que a més és més pràctica perquè moltes vegades quan ens truquen per als festivals ens diuen que ens volen però que no tenen gaire pressupost. I el més senzill és anar amb guitarra. Resumint: volia tornar a la guitarra després d’un disc sense com Firmamento, volia tenir Canito, volia segona mà, volia memòria... I tot això ho trobo a El Jueves.

¿Tot el que cantes al disc ve del que vas trobar a El Jueves?

Sí. Jo vivia al carrer Castellar, que és perpendicular al mercat. Per tant, hi he pogut anar molt sovint. En aquests llocs és més el que hi trobes que el que hi vas a buscar, la qual cosa té aquest punt com de regal, o de sorpresa. Tots els temes que apareixen al disc estan en vinils o en cassets comprats allà. El que passa és que hi ha temes que no m’han arribat per les versions originals, sinó a través dels flamencs. Per exemple, Trago amargo pel cantaor Manuel Vallejo i Luz de luna pel Cabrero.

¿I Soy águila imperial

Aquesta m’arriba pel Carbonerillo. Hi ha algunes versions que són més fidels a les que he trobat, però també n’hi ha que he fet servir per arribar a un altre lloc. Per exemple, a la serrana Una vida de imagen la lletra no m’acabava de convèncer per una qüestió de gènere i la vaig canviar; de fet, és l’única en què firmo la lletra.

¿Es perd la connexió amb la memòria cultural perquè s’ha perdut la transmissió oral?

No hi havia pensat, però podria ser. De tota manera, la societat i el ritme que portem són els que són. Podem canviar detalls, però, tret que marxis a fer d’ermità en una muntanya, mantenir la coherència amb un discurs anticapitalista vivint a la ciutat és pràcticament impossible. Jo parteixo d’aquestes incoherències, però proposo exercicis de consciència i de parar atenció sobre certes qüestions.

¿Per això has triat temes com Andalucía i Andaluces de Jaén i d’altres amb lletres de Moreno Galván com Empezaron los cuarenta? És a dir, sobre classes treballadores.

Són temes que m’interessen, em preocupen, m’emocionen... que em connecten amb la meva memòria i els meus records. I en tornar a interpretar temes com Andalucía ocom els de les lletres de Moreno Galván veus que han passat 40 o 50 anys i en moltes coses encara estem igual.

Precisament a Andalucía hi ha el vers “ Cómo me duele en el alma las cosas de Andalucía ”. ¿Quines coses et fan mal avui?

A Andalusia el señorito ha manat molt i la majoria ha obeït massa. Aquesta història prefereixo que es recordi precisament per no permetre que torni a passar. A més del señorito, a Andalusia també té molt de pes la tradició i la religió. El vincle amb la Setmana Santa, les Cruces de Mayo, la romeria..., és molt fort. És gairebé cultural per sobre de religiós, de manera que està instal·lat en les nostres vides, la nostra història i la nostra memòria. Al final, el que està molt vinculat amb l’Església és molt difícil desvincular-ho de la por.

Els debats i les polèmiques que hi ha al voltant d’artistes tan diferents com tu mateixa, Rosalía i el Niño de Elche, ¿en el fons demostren que el flamenc és ben viu?

Em sembla superpositiu tot el que s’està generant, i necessari. És senyal que el flamenc és viu. Jo ho celebro. Em preocuparia més que ningú parlés del flamenc i que només hi hagués una versió de com s’ha de fer flamenc. Jo no li nego la part tradicional, sinó que intento respondre des de dins, precisament perquè és un art que estimo. Però també miro d’agafar prou perspectiva per adonar-me que hi ha una visió força endògena i bastant localista en molts casos. Intento incorporar codis més amplis en la meva manera d’actuar, de procedir i de crear, però per a mi que estiguin compensades aquestes dues parts, que estiguin en convivència, és gairebé la base del que faig.

Tinc la sensació que artistes com tu, i encara més el Niño de Elche, actueu més relaxats fora de Sevilla. És com si no estiguéssiu pensant que davant potser tindreu algú que us estarà jutjant severament per no ser el que se suposa que hauríeu de ser.

He tingut aquesta sensació durant un temps, però ara crec que estic començant a relaxar-me en aquest sentit. Al principi és normal que gairebé et paralitzis davant la possibilitat de no encaixar o de rebre segons quines crítiques. Però al final t’adones que amb o sense la seva aprovació la vida continua. Quan un sent que perd el poder en un camp perquè els temps i les coses estan canviant, té la necessitat d'imposar el seu criteri com el veritable, i tota la resta no val res. Quan en una crítica hi ha tanta agressivitat en les paraules, està clar que està tocant a qui sigui una cosa molt profunda, una por personal, una història que no té res a veure ni amb mi, ni amb Rosalía ni amb el d'Elche.

Al març vas respondre amb un text al crític Manuel Bohórquez, que havia publicat un article titulat un articleRocío Márquez y el feminijondismo

Mai havia contestat a una crítica. El que passa és que el fet que ell escrivís l’article el 8 de març i que el títol fos Feminijondismo em va semblar una provocació que ja estava per sobre de la meva persona. De fet, vaig començar la meva resposta dient: "Que no t'agradi com canto em sembla lògic". No es tracta d’això, de si li agrada o no com canto. Jo estava contestant a una persona que públicament diu "Jo no soc feminista" i que m'està transmetent que no vol la igualtat. A més, va fer servir l'art com a instrument per ferir. Aquell dia jo venia de la vaga feminista amb l'energia de tantíssimes persones manifestant-nos i de sobte vaig llegir això... Vaig anar-me’n al llit i no era capaç de dormir, i això a mi no m’acostuma a passar. Així que vaig agafar el mòbil i vaig començar a escriure, al llit. Però vaig esperar al matí per publicar-ho. Això sí: després d’escriure em vaig quedar tranquil·la.

Joies de la 26a edició del festival Ciutat Flamenco

Una desena de concerts a diferents espais de Barcelona, classes magistrals i diverses actuacions al Tablao Flamenco Cordobés formen part de l'edició del festival Ciutat Flamenco que se celebra des d'aquest dijous i fins al 31 de maig. A més, aquest any el festival organitzat pel Taller de Músics munta també el I Congrés de Flamencologia i Pedagogia Flamenca, que es farà a l'Aclam Guitar Club els dies 24 i 25 de maig.

Chicuelo

David Leiva, director artístic del festival Ciutat Flamenco, organitzat pel Taller de Músics, ha confiat la inauguració de la 26a edició al guitarrista Juan Gómez Chicuelo, que presenta el disc Uña y carne avui a la sala Luz de Gas (21 h).

Antonio Lizana

El saxofonista gadità porta demà a Luz de Gas l’espectacle De Cádiz a Nueva York, un diàleg entre el flamenc, el jazz i les músiques del món.

Lluís Vidal, ‘Iberiana’

Lluís Vidal estrenarà el 24 de maig a L’Auditori Iberiana, una reinterpretació de la suite Iberia d’Isaac Albéniz, arranjada per a big band, i amb cant i ball flamenc. Entre els participants en el concert, grans noms del jazz d’aquí com Perico Sambeat, Marcel·lí Bayer, David Pastor i Marc Miralta.

Tablao de Músics

La cantaora Thais Hernández lidera xHerencia, una ruta per pals flamencs que combina tradicions i modernitats. “Relacionem cants amb instruments que no acostumem a trobar als tablaos ”, diu Hernández sobre l’espectacle del 25 de maig al Taller de Músics.

‘Bailaoras, el nuevo tiempo’

La cloenda del festival serà el 31 de maig al Barts amb un homenatge a les bailaoras protagonitzat per Carmen La Talegona, Lucía La Piñona, María Moreno, Mercedes de Córdoba i Rosario Toledo, i amb la participació especial d’una llegenda, La Chana.

stats