Cultura 25/07/2021

Els Robin Hood de les illes de la calma

La llegenda de Rotget revisada per Mateu Morro, als tres segles de la gran batuda del 1721

6 min
El monestir de Lluc, on fou capturat Rotget.

PalmaSembla que mai no ha passat res a les Balears a través del temps, i, de fet, Mallorca fou batejada com a “illa de la calma” per Santiago Russinyol. Però no és així, ni de bon tros: Mallorca i la resta de l’arxipèlag visqueren segles d’extrema violència, a càrrec, entre d’altres, dels bandolers. Es compleixen tres-cents anys de la gran batuda contra ells per part de de les autoritats borbòniques, el 1721, mentre que l’historiador Mateu Morro ha publicat una nova biografia del més cèlebre, Mateu Reus Rotget, amb el segell Lleonard Muntaner Editor: el més semblant a un Robin Hood que recullen la nostra història i llegendes.

Per descomptat, la delinqüència no era res nou. Ja a les Balears romanes, assenyala l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, el defensor civitatis –defensor de la ciutat– exercia funcions de “comissari de policia” en una “època d’inseguretat”. L’especialista en Història Moderna Onofre Vaquer indica que el bandolerisme “agafà vol” a final del segle XIV i es reforçà després de la Revolta Forana del 1450 i la Germania del 1521, “potenciat per gents compromeses que escapaven a la muntanya”. 

A Menorca, el segle XVI, “la criminalitat era elevada i les morts violentes no eren infreqüents”, diu Casasnovas. El 1646, la Universitat –actual Ajuntament– de Ciutadella calculava a Menorca més de trenta delinqüents que cometien “molts graves delictes així en matar algunes persones en ses cases en sas terres y camins reals sense fer differencia de lloch y temps”, que “sobrevivien gràcies a complexes xarxes de solidaritat” i s’aprofitaven de “la proliferació d’armes, necessàries per protegir-se d’atacs exteriors”. 

Com en altres àmbits, les calamitats de l’època i, sobretot, l’empobriment dels pagesos, els llançava a convertir-se en bandejats, és a dir, posats fora de la llei per un ban. No és estrany que alguns d’ells trobassin el suport i la complicitat dels seus veïns. Aquest conflicte es barrejava amb el sempitern de les bandositats, lluites entre els clans aristocràtics, amb la qual cosa podien aconseguir també la protecció de personatges poderosos. 

Vaquer puntualitza que alguns bandejats, com els de Felanitx, “no eren pobres, fins i tot pertanyien a famílies prou acomodades (...). El bandoler mallorquí no es qualifica mai com el bandit generós que redistribueix els doblers robats entre els pobres, ja que era protector i protegit del senyor”. El 1619, l’inquisidor Godoy comptabilitzà “400 morts violentes en 34 mesos”, és a dir, “12 assassinats mensuals”, en una població que rondava els cent mil habitants. 

No seria fins a l’estiu del 1666 quan el virrei Roderic de Borja –sí, de la famosa família valenciana– va ordenar una ofensiva militar contra els bandolers. Segons el doctor en Història Jaume Serra, dividí Mallorca “en una sèrie de comandàncies al front de les quals va posar un cavaller”, i ell mateix es traslladà a Sineu –punt central de l’illa– “des d’on va dirigir la campanya”, a més de posar en alerta “tot el sistema defensiu de la costa per evitar que els bandolers poguessin escapar per mar”. Com que havia obtingut del bisbe que només a Bellver es pogués exercir el dret d’asil, uns dos-cents es refugiaren al castell, “molts dels quals consentiren permutar la seva possible condemna per un determinat temps de servei als exèrcits reials”. A més, va fomentar la delació anònima instal·lant un calaix a cada parròquia, en el qual, després de la missa major, tots els assistents havien d’introduir la mà.   

Recompensa viu o mort  

Però la repressió més intensa contra el bandolerisme, indica Casasnovas, fou la que varen dur a terme les autoritats borbòniques que imposaren la Nova Planta com a càstig pel suport dels territoris de parla catalana a l’arxiduc Carles, contra el candidat guanyador, Felip V. El 1716 fou capturat Pere Marí Rei, “lladre de tanta fama que tota l’illa vivia amb recel”, segons el cronista Àlvar Campaner: “Va ser arrossegat amb un carro pels carrers de Ciutat”, descriu Mateu Morro. “Després va ser degollat i esquarterat. El seu cap fou exposat a la porta de Jesús; els quarters, al pont d’Inca, i la mà dreta, a la torre de Sóller”. 

“Especialment aparatosa”, destaca Casasnovas, fou la persecució del 1721 –ara fa tres segles–, “amb la participació d’uns 700 soldats i multitud de paisans” i que se saldà amb “la captura de més de 400 bandolers”. Era aleshores virrei Juan Vázquez de Acuña, marquès de Casafuerte –la seva descendent i actual marquesa és Cayetana Álvarez de Toledo, exportaveu del Partit Popular–, qui afirmava que “les calamitats presents, manca de collites i poca inclinació a servir al rei, havien (...) augmentat de tal sort el nombre de facinerosos que quasi estava perduda la seguretat pública”. Segons Morro, es tornà a fer servir el sistema del calaix de Borja per a la delació anònima.

Felip V.
El virrei Juan Vázquez de Acoruña, marquès de Casafuerte.

Un desplegament com aquell, “amb batudes i un sistema de vigilància que assegurava el control de les viles, llogarets i possessions”, presentava l’inconvenient, com observa Morro, que no resultava gaire discret: posava en alerta els perseguits i resultava una nosa per a la població en general, que havia de alimentar les tropes. Tot i el ferri centralisme borbònic, les instruccions de les autoritats es varen haver de redactar en català, ja que “es volia assegurar l’efectivitat de la comunicació”. 

Però a Casafuerte se li escapà Mateu Reus Rotget, “reconegut i famós”, admetia el virrei, “per les seves atrocitats, que obligaren a condemnar-lo a mort en rebel·lia i a pregonar-lo, oferint una quantitat a qui el portàs viu o mort”. En qualitat d’“homicida de moltes morts, de lladre famós, de portador d’armes i escandalós pertorbador de la quietud pública”, es premiaria amb 200 lliures dels béns del detingut i, si no en tenia, amb cent de l’erari públic, a qui el capturàs amb vida, i amb la meitat si només en lliurava el cadàver.  

Segons la història i la llegenda, Rotget, nascut a Alaró el 1687, no era un simple delinqüent, sinó un “bandoler del poble”, com el qualifica Morro: “Home coratjós, de reflexos ràpids i cames lleugeres”, admirat “pel seu valor sempre desafiant i per la seva capacitat de fer front a les autoritats borbòniques sense doblegar el cap”, amb “simpaties i complicitats nombroses”. “Generós amb els més pobres, sabia donar i prendre, robar i restituir, segons el seu particular sentit de la justícia”, afegeix la filòloga Caterina Valriu. I d’una vida sentimental agitada, amb relacions amb Antonina Cladera Barrobina i al mateix temps amb la seva esposa, amb qui tingué cinc fills. Fins als nostres temps ha arribat l’expressió popular “ets més lladre que en Rotget”.

El follet màgic 

Però Rotget, i això és el més important, tenia follet, és a dir, una mena de criatura màgica al seu servei que li permetia fugir fent-se invisible, o comparèixer a diversos llocs alhora, i que portava sempre damunt, a la corretja de la bossa, o a una capseta d’argent, o dins un punyal, segons les versions. L’escriptor i periodista Gabriel Sabrafín recrea la reacció del virrei –ja no era Casafuerte– en ser-li explicada aquesta causa per la qual no podia ser capturat: “On m’han enviat! –pensà. Aquesta gent no hi toca”.

No hi havia manera d’enxampar-lo. Feia servir com a refugi, diu la tradició, l’‘olivera d’en Rotget’ –n’hi ha unes quantes d’assenyalades com a tals–, a l’interior de la qual “tenia de tot, fins i tot un enfilall de sobrassades penjades”, en testimoni d’Antònia Canals Perelló Roma. O la ‘cova d’en Rotget’, a Lloseta. Morro recull com, de sobte, es presentà a sopar a la possessió del Torrent Fals: en haver acabat, demanà al senyor “si l’havia convidat de bon grat” i, en reconèixer aquest que de cap manera, li agraí la sinceritat, assegurant que, si hagués mentit, “us hauria mort aquí mateix”. Rotget anuncià que tornaria al dia següent, així que es desplegà un dispositiu per a la seva captura. Aparentment no hi comparegué, però les sobrassades, botifarrons i formatges del rebost varen desaparèixer misteriosament. 

No, no hi havia manera de capturar en Rotget... com no fos per traïció. I aprofitant la seva debilitat per les dones. A Lluc se celebrava un ball i una al·lota que li agradava –sembla que nomia Joana– li posà com a condició que es desprengués del seu amulet, moment que aprofità l’agutzil Antoni Rodrigues Xesquet –recull l’historiador Jaume Capó– per detenir-lo. El bandoler va demanar ajuda al follet en va i aquest pegava bots d’impotència.

Rotget, conta Morro, fou executat el 15 de gener del 1729, probablement a Palma, “per ser el lloc on la funció exemplaritzant tenia més ressò”. El seu cap fou col·locat dalt d’una columna a la seva vila natal, Alaró, com a “bàrbar i humiliant recordatori”, fins que qualcú el va agafar i el va enterrar en una fossa comuna a Binissalem. “El bossot”, si era aquest el talismà, “va ser cremat públicament en una grandiosa foguera i diuen que, en cremar-se, se sentien crits esborronadors”, afegeix Valriu.  

Mateu Reus i la seva llegenda han perviscut a la tradició i a la literatura. Com una mena de monstre al poema El bandido de Tomàs Aguiló Forteza, on assassina el nin petit d’una dona –que després serà qui el trairà al ball a Lluc–, o amb el nom d’en Cuera a les rondalles d’Antoni Maria Alcover. Fins i tot ha estat portat al teatre, als espectacles Les aventures d’en Rotget i Rotget, el bandolero más dicharachero, i l’app i joc familiar Illa dels Tresors de la Fundació Mallorca Literària (www.illadelstresors.cat) també l’inclou, juntament amb altres personatges llegendaris de l’illa. Una figura històrica que ha esdevingut un mite.

Durí i ‘La Malcontenta’

A diferència de Rotget, el també cèlebre bandoler mallorquí Joan Puig i Calafat Durí (1802-1829) té difícil salvació. El pedagog Pere Carrió qualifica la seva banda de “colla d’assassins” que actuaven a Algaida, Llucmajor i el pla de Sant Jordi: “Saquejaven i mataven vianants i sovint anaven a les cases de camp, on feien destrossa (...), No eren delinqüents generosos que robassin als rics per donar el botí als pobres, sinó que robaven a tothom sense miraments”. Durí “és recordat per la memòria popular com un assassí sense entranyes”, fins al punt d’encunyar-se la dita “Barrau bé la porta que no entri en Durí”. Va ser traït per un company i penjat. Les seves darreres paraules varen ser: “Us veuré a tots a l’infern”. 

Segons el professor de Història Bartomeu Carrió i el periodista Joan Carles Palos, a les cases de Son Binissalom, Durí “matà un infant perquè estava malalt”, per no sentir-lo tossir. L’escriptor Sebastià Alzamora s’inspirà en el personatge per a la seva novel·la La Malcontenta, protagonitzada per la seva estimada, Antònia Suau, portada al teatre per José Martret en versió de Rafel Gallego i a càrrec de l’actriu Agnès Llobet.  

stats