ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU

La revelació

Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors

- I ja va estar. No he tornat a fumar mai més.

- Impressionant, segur que molts oients estan pensant ara mateix que tant de bo els passi a ells! Moltes gràcies per compartir-ho amb nosaltres, Sergi. Per als qui us acabau d’incorporar, avui dedicam el programa a ‘Revelacions’. Moments en els quals tot cobra sentit, o veim amb claredat alguna cosa que sempre ha estat allà, miracles, com el que ens acaba d’explicar en Sergi, secrets, missatges del més enllà. Si has tengut alguna revelació, telefona’ns al 971 11 13 01. Tenim una trucada. Hola?

- Hola! Bon dia.

- Com et dius?

- Esther.

- Molt bé, Esther, conta’ns quina revelació has tingut.

- Amem com començ... primer us volia explicar que, abans de la revelació, jo era una persona bastant pessimista. Però una pessimista bastant ben maquillada.

- Hahahahaha, què vols dir ben maquillada?

- Vull dir que només els que em coneixien bé ho sabien. De cara a la galeria jo era una persona bastant alegre, feliç i decidida. És que tampoc no sé si el que era és pessimista, exactament... negativa, potser. Era com si em costàs tenir un bon dia. Un bon dia de veres. Sempre hi havia alguna cosa per entristir-me, per preocupar-me.

- Tenies el llindar de la felicitat més aviat alt, podríem dir.

- Exacte.

- I què va passar?

- Un 19 de desembre vaig anar a cercar uns resultats al metge.

-“Véns tota sola?”, va dir la doctora.

-“Sí”. Amb tota la delicadesa que va poder, em va dir que tenia càncer de mama, que en les pròximes setmanes em sotmetrien a moltes proves i que, passat Nadal, m’operarien. Després veuríem si quimioteràpia o radioteràpia. “Tranquil·la, ho hem agafat a temps”, va dir.

No us puc descriure com n’anava, d’aviat, el meu cap. I la sensació que vaig tenir (i que mai no he tornat a sentir) d’haver-me abstret d’aquella escena. La doctora em mirava fixament, i la seva auxiliar, amb la llista dels propers pacients a la mà, també esperava per veure què seria el primer que diria.

No sé què vaig dir, no ho record. Sé que vaig anar amb el sobret a la mà fins al pàrquing de Son Llàtzer i que, tan bon punt el meu cotxe va estar tancat hermèticament, vaig rompre a plorar. Crec que només quan ho vàrem deixar amb una parella molt estimada, que havia tingut quan tenia 20 anys, vaig plorar així. Notava com si la gola se’m fes enorme i estigués a punt d’ofegar-me.

- Vaja... em sap greu...

- No te’n sàpiga, ara veuràs per què. No et negaré que aquell camí en cotxe, amb la música voluntàriament apagada, cap a casa dels meus pares va ser superapocalíptic. “Ja està. Acomiada’t de tot i de tothom. T’ha tocat. Serà en un any, cinc o quinze, però te’n vas. No seràs vella, ni veuràs créixer en Martí”.

- Tenies un fill petit?

- Sí, d’un any i mig.

- Bé, continua per favor.

- No té gens de sentit, ni sé com va ser possible, però crec que el pas per aquesta malaltia ha estat el moment més positiu de la meva vida. Potser va ser la por. No saber què venia, si em farien mal, si em moriria.

Només vaig remolcar-me aquest primer dia, tal vegada el segon també. Però després va venir el clic i vaig donar-hi la volta: “Jo sóc del percentatge que queda. Jo no aniré enlloc”. Aquest va ser el meu leit motiv durant tot el procés. Vaig bolcar-me a cooperar amb el meu cos, amb tot allò que pogués per vèncer aquest atac inesperat. Vaig llegir molt, vaig menjar més sa, vaig ser forta i positiva. Alguns vespres plorava d’amagat mentre em bevia una cervesa, però molt pocs. Jo! Jo que mesos abans plorava per qualsevol doi o decepció insignificant!

- I com ha anat tot?

- Bé, estic molt bé. Ara han passat dos anys i encara estic en tractament, però estic beníssim i fins i tot he pogut tenir un altre fill.

- Uau, que bé!

- Avui us escoltava i no he pogut evitar telefonar-vos. No per la meva revelació en si, sinó perquè procur, amb els que tenc a prop i estim, transmetre aquest missatge sempre que ve al cas i els veig ofuscats per algun detall insignificant.

Amem, entén-me, eh? Que quan no tenim problemes dels grans també tenim dret que l’escala es recalculi... Que no vull dir que si no tens un càncer no tinguis cap problema de veres.

- Això és cert. Quan no tenim problemes dels grans, com tu dius, bé feim per cercar-ne de petits...

- No ho sé, escoltant-vos m’ha fet ganes d’aprofitar-ho per arribar a més gent. No sé si hi ha persones escoltant-nos que, com jo, tuden els dies esperant que tot sigui perfecte, que els endevinin el pensament, que tot sigui com esperen, com han previst. Dies que no tornaran i que perdem estúpidament.

Tots estam acostumats a les sales d’espera de dentistes, metges de capçalera, ginecòlegs i perruquers, però quan t’asseus per primera vegada a la sala d’espera d’oncologia, després de travessar per arribar a l’hospital de dia i de veure la gent amb la químio connectada, mirant per la finestra, tot agafa una altra perspectiva. No t’ho acabes de creure. Penses... què hi faig, aquí? Què tenc en comú amb ells?

Jo he necessitat un càncer per veure-ho així, una bona estamenejada de la vida que em volia dir: “Esther, desperta’t! Te’n pots anar en qualsevol moment”. I com que ha sortit bé, només puc dir que, tot i que ho vaig passar malament quan era al ring, al final el càncer m’ha donat coses bones. Pens amb claredat, he sentit l’escalfor de tothom i sé prioritzar. La veritat és que he tudat molt poc temps de llavors ençà. És tot el que volia dir. No tudeu el temps! Que no us faci falta arribar a aquests extrems per treure aquesta conclusió.

- Un missatge molt bonic, i molt útil. Quants som els que tudam un dia perquè el nostre cap ens ha cridat l’atenció? O perquè la nostra parella no ha sabut entendre com ens sentíem; o perquè a la declaració de la renda ens surt un altre pic a pagar. Això ens podria dur a un altre debat! Prenguem-ne nota. Gràcies per compartir-ho, Esther. I que continuïs estant tan bé!

- Gràcies a vosaltres! I enhorabona pel programa!

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF