El retrat com a “mirada tensa, a l’espera”

Marc Trivier captà la singularitat d’artistes i escriptors

“El retrat seria una mirada tensa, a l’espera; el paisatge, una mirada que accepta -veig el que serà quan ja no hi seré-; la natura morta és una mirada més calmada, més idònia per dissecar, per fraccionar allò que és visible”. Aquest text, de Marc Trivier, es reprodueix a l’exposició del fotògraf belga al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor. A la mostra se succeeixen els retrats d’escriptors i artistes, que deixen constància de la faceta més reconeguda de la seva obra, però els intercala entre les fotos d’arbres, animals vius o morts, paisatges o malalts psiquiàtrics. Trivier assegura que no sap exactament què passa quan fa un retrat, què passa perquè, més enllà de les característiques físiques particulars de cadascun dels personatges, tots s’assemblin tant.

La vella càmera

Els retrats són a l’origen de la trajectòria fotogràfica de Marc Trivier. Començà a fer-los quan encara no tenia 20 anys, amb una vella càmera Rolleiflex que li havia donat el seu pare. Viatjà per mig món per contactar amb aquells escriptors i artistes que ell admira i demanar-los que li permetessin fer-los un retrat. Si per Trivier un retrat “és la imatge d’una relació”, pocs fotògrafs gaudeixen d’una nòmina de relacions que inclou escriptors com Borges, Samuel Beckett, William S. Burroughs, Jean Genet i Rick Bass; filòsofs com Cioran i Foucault; dramaturgs com Thomas Bernhard; músics com John Cage; fotògrafs com Robert Frank i pintors de la talla d’Auerbach, Francis Bacon, Warhol, De Kooning, André Masson, Maria Helena Vieira da Silva, Hartung, Bram van Velde i Dubuffet, entre d’altres, molts dels quals tenen el seu retrat penjat a l’exposició a Llucmajor. Un lloc especial té el retrat de Tadeusz Kantor, imatge del cartell de la mostra, atès que fa anys que pertany a la col·lecció del fotògraf Toni Catany.

Amb tots, Marc Trivier ha fet servir la mateixa tàctica. Convèncer-los de posar, generalment a casa seva, asseguts en una simple cadira, davant la qual el fotògraf col·loca el trípode i la vella Rolleiflex. Trivier no se situa darrere de la càmera ni la dispara. Posa en marxa el temporitzador. El retratat es troba a l’espera, en una tensa espera.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF