Una resistència per a la història

D’Asfeld va entrar per la porta de Jesús tal dia com avui del 1715

La capitulació de Mallorca i Eivissa davant l’exèrcit borbònic representa el final del Regne de Mallorca instituït per Jaume I i l’inici d’un període de completa dependència de les lleis i institucions castellanes. Les antigues institucions evolucionades a partir d’una orientació pactista entre el Regne i el monarca foren substituïdes per un règim absolutista en el qual el capità general de l’exèrcit era la màxima autoritat civil. Però això sols va ser possible gràcies a una llarga guerra que acabà amb ocupació militar. A les Balears, des de 1701 sota domini borbònic, hi havia un fort sentiment de simpatia cap a l’arxiduc Carles, com a la resta de la Corona d’Aragó. Mentrestant el conflicte internacional prenia força. L’agost de 1704 va arribar el nou virrei filipista, el valencià comte de l’Alcúdia, amb la intenció d’impedir que les Illes es passassin al bàndol austriacista.

La revolta mallorquina

La primavera de 1706 prengué forma l’expedició austriacista a les Balears. La flota, dirigida per Leake, el 19 de setembre arribà a Eivissa. El 24 arribà a Ciutat i en demanà el lliurament. El virrei volia resistir, però no es refiava de les seves tropes “por estar compuestas de gente del país”. El dia 26 esclatà una revolta popular, amb la complicitat de les milícies mallorquines, a favor de Carles III. La multitud, que baixava de les drassanes i omplia el Born, cridava “Visca Carles III i muiren los botiflers!”. Això va forçar el virrei a capitular. A la plaça de Cort, els jurats des del balcó proclamaren el nou rei.

El blat era escàs

La guerra va ser llarga i la necessitat de socórrer València i Catalunya va provocar dificultats a la població. L’estiu de 1708 el governador filipista de Menorca, Diego Leonardo Dávila, que havia reprimit a sang i foc l’austriacisme, va fer una acció de sorpresa a la costa mallorquina per capturar algunes persones i poder rebre informació dels projectes dels enemics. Els soldats borbònics desembarcaren prop d’Alcúdia i capturaren tres pescadors i un carboner, les primeres persones que trobaren. Com era d’esperar, els pescadors i el carboner res sabien dels preparatius militars dels anglesos, però varen contar que a Mallorca el pa de blat era escàs, perquè molt blat s’havia enviat a Barcelona i la gent havia de menjar civada.

Els intents de rendició

Però les coses anaren malament per a la causa de l’arxiduc. Poc després de la caiguda de Barcelona, el setembre de 1714, comparegué a Ciutat el general filipista José de los Rios, que proposà la capitulació, però com que no es garantien les constitucions del regne, el marquès de Rubí no es volgué rendir. El 10 d’octubre de 1714, quatre naus filipistes, comandades pel major general Dancourt, ancoraren davant Ciutat i enviaren alguns emissaris a terra per impulsar una revolta, però tres d’ells foren capturats i Rubí en va fer penjar dos i un altre el condemnà a galeres. Aleshores Dancourt va voler subornar Rubí amb 100.000 escuts sense èxit. Davant el fracàs de forçar la rendició es començà a preparar a Barcelona l’expedició de conquesta. Se sabia que el marquès de Rubí havia fet contactes secrets amb l’almirall Wishart oferint l’administració de l’Arxipèlag als britànics.

La conferència de París

El 5 de maig de 1715 va començar la conferència de París en la qual els anglesos i austríacs feren un darrer intent davant els francesos i espanyols per tal de preservar les institucions de Mallorca i Eivissa (Menorca ja estava sota domini britànic). Però la posició de Felip V va ser irreductible. Tot va restar interromput en salpar la flota filipista de Barcelona, comandada pel francès d’Asfeld, l’11 de juny, amb la intenció d’ocupar militarment les Illes. Lluís XIV aconsellà al seu nét la conquesta de les Illes de manera ràpida, perquè hi havia el perill que els anglesos fessin costat als habitants de les Balears.

L’ocupació militar

La torre de Banyalbufar, el 13 de juny, detectà el pas de l’estol borbònic amb uns 12.000 homes. Les tropes mallorquines impediren el desembarcament a Santa Ponça, però l’exèrcit desembarcà el 15 de juny a cala Llonga. D’Asfeld es dirigí contra Alcúdia i el 23 passà a sa Pobla i Binissalem. Rubí defensà la conveniència de resistir davant un Gran i General Consell que es veia desemparat. El 28 de juny les forces borbòniques s’acostaren a Ciutat i provocaren un contraatac que agafà per sorpresa la infanteria filipista, que deixà sobre el camp 80 morts i 180 ferits i presoners. El 30 de juny, però, el Consell es ratificà en cercar la capitulació més avantatjosa possible i demanà la confirmació de tots els privilegis, lleis municipals, ordenacions, drets, furs, franqueses i costums. D’Asfeld va deixar clar que res de tot allò seria considerat. Finalment, les tropes espanyoles i franceses ocuparen les portes del Moll i de Jesús el 3 de juliol i es possessionaren dels castells de Bellver i de Sant Carles. Eivissa va capitular dia 4. D’Asfeld entrà per la porta de Jesús el dia 11 i allà mateix li foren lliurades les claus de la ciutat.

EDICIÓ PAPER 09/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF