Cultura 17/08/2019

El dia que els republicans espanyols van alliberar París

Durant anys la història francesa ha marginat els combatents de La Nueve, però enguany els recordaran

Sílvia Marimon
6 min
El dia que els republicans espanyols van alliberar París

El 24 d’agost del 1944, quan passaven pocs minuts de les nou del vespre, La Nueve, una unitat d’uns 160 homes, la gran majoria espanyols i integrats en la 2a Divisió Blindada del general Leclerc, va arribar a la plaça de l’Ajuntament d’un París ocupat pels nazis. Van ser els primers. Molts altres espanyols, que havien perdut la guerra a Espanya, van fer costat als parisencs per combatre als carrers i van organitzar barricades a la xarxa de metro i a les catacumbes de la capital francesa. Aquells guerrillers de La Nueve havien sortit dels terribles camps de concentració que hi havia al nord d’Àfrica i havien estat lluitant per tot França -els acostumaven a posar en primera línia de foc- contra l’exèrcit de Hitler. La majoria d’homes de La Nueve tenien menys de 20 anys quan van anar a lluitar per defensar la República. Per tant, quan van arribar a París portaven vuit anys combatent.

L’eufòria d’aquells dies d’agost no va significar per a ells el final dels combats. “La gent ens victorejava, corrien al nostre costat, ploraven, aplaudien, saludaven, cantaven... Quan els dèiem que érem espanyols no s’ho creien”, recordava Fermí Pujol en una entrevista al llibre La Nueve: Los españoles que liberaron París, d’Evelyn Mesquida. Van continuar lluitant a Alsàcia, van alliberar Estrasburg i van arribar fins al mateix búnquer de Hitler. “Alguns companys es van emportar objectes, llençols, jocs d’escacs... Jo no em vaig emportar res. Teníem l’esperança de continuar lluitant a Espanya. Ens ho havien promès”, recordava Pujol.

Però Espanya continuaria estan sota una dictadura 40 anys més. Dels 144 espanyols registrats a La Nueve abans del desembarcament a Normandia, al final de la guerra només en quedaven 16 de vius. No en va tornar gairebé cap a Espanya. L’escriptor Jorge Semprún denunciava que hi va haver la voluntat d’afrancesar la Resistència: “Els uns i els altres van marginar el paper dels estrangers que van lluitar amb ells. La participació estrangera es va anar esborrant de la memòria col·lectiva”. Els últims anys, però, se’ls han anat fent petits homenatges. Aquest 24 d’agost se’ls recordarà amb una cerimònia davant la placa dedicada a José Barón Carreño i un altre acte al jardí dedicat a La Nueve prop de l’Ajuntament de París. El capità que els dirigia, Raymond Dronne, els va descriure sobretot com a homes lliures: “No tenien esperit militar, eren fins i tot antimilitars, però uns soldats magnífics, guerrers valents i experimentats. Realment eren uns combatents de la llibertat”.

“Els francesos ens posaven a primera línia de foc”

Lluís Martí Bielsa (Aragó, 1921) no ha deixat mai de batallar. Amb 98 anys ha volgut assistir als actes que s’han fet per commemorar l’alliberament de París, però continua sent molt crític amb la manera com els francesos van tractar els republicans espanyols. Ha sobreviscut a molts inferns: va passar pels camps d’Argelers, d’Agde, Barcarès i Sant Cebrià. Va formar part de les companyies de treball i de la Resistència francesa, i després de l’ocupació alemanya de França el van detenir i el van fer pujar a un tren amb destí a Dachau, però en va baixar abans que arranqués. “Vaig veure que la porta del davant del tren estava oberta, vaig aprofitar que molts passatgers d’un altre tren de Berlín sortien, em vaig confondre entre la gent i vaig marxar”. Afortunadament, la noia que venia els bitllets li va donar un cop de mà i el va deixar passar. Va prendre el pèl als nazis i va tornar a Espanya de manera clandestina el 1946. El van detenir i el van torturar durant els sis anys que va estar empresonat a la Model, a Ocaña i Burgos. Conserva una ironia que potser l’ha ajudat a sobreviure. No vol que la seva història s’esborri. La seva filla m’ensenya la dedicatòria que li va escriure a les primeres pàgines de la seva autobiografia, Uno entre tantos. Memorias de un hombre con suerte (El Viejo Topo): “Per a la meva filla no cal que pensi massa en la dedicatòria. Va ser pensant en ella que em vaig determinar a escriure. No crec que m’hagi equivocat”.

Bielsa explica que ja va haver de lluitar de petit per poder estudiar. “Em volia formar”, diu. Recorda que quan els rebels van intentar el cop d’estat a Barcelona, ell i el seu germà anaven a banyar-se al mar: “Les bales xiulaven i vam veure [casa seva era al carrer Castillejos] com els soldats es desfeien dels oficials perquè no volien seguir la rebel·lió. Al nostre terrat hi van instal·lar una metralladora”. Tenia tan sols 15 anys quan va esclatar la Guerra Civil, però va convèncer l’alcalde de barri perquè falsifiqués els papers i hi posés que tenia més de 20 anys. Tanmateix, la seva cara de nen no enganyava, i no el van deixar anar al front. El 1937 es va incorporar al 32è grup de la Guàrdia d’Assalt. Va fer guàrdia a les presons, al moll de la Fusta, al moll del Carbó...

El 24 de gener del 1939 era a Barcelona. Estava angoixat per la família i va voler anar fins a casa, però ja havien marxat tots. Es va escapar pels pèls dels feixistes i va fugir a França. No té gaire bon record del pas de la frontera: “Ens van tractar com a bèsties”, explica. D’allà el van tancar al camp d’Argelers. Dormien a la sorra i no els van donar ni menjar ni beure durant 15 dies. La vida, però, dona molts tombs, i allà va retrobar el pare: “Vaig sentir el seu nom quan el van dir per megafonia. Hi vaig anar corrents, ell es pensava que jo era mort”, explica. Tanmateix, Bielsa va decidir que no es podia quedar allà: “No podia estar en un lloc com aquell amb el meu pare, era un pes que ell no podia suportar. Veia com agafava menjar del seu esmorzar per donar-me’l. Havia de marxar”, explica. Després va venir Agde, Bacarès i Sant Cebrià. Va passar per tres camps en sis mesos. Ni tan sols havia fet els 18 anys. “Anar a treballar per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) era l’única manera de no morir-se de gana”, diu. Quan els alemanys van entrar a França el juny del 1940, els treballadors espanyols que eren a les CTE van passar a formar part de l’exèrcit.

“Els alemanys van ocupar França pràcticament sense obstacles, perquè van passar de llarg de la inexpugnable Línia Maginot. Els republicans espanyols es van integrar a l’exèrcit, però jo era massa jove per ser mobilitzat”, diu. Bielsa va passar a treballar per la Resistència francesa amagant guerrillers fins que va anar a París, on feia sabotatge als camions alemanys que, en teoria, havia d’arreglar. La capital francesa el va fascinar: “A París ningú se sent estrany, tothom hi té un lloc. Familitzar-te amb aquesta ciutat és el millor que et pot passar. Per a mi que venia de camps de concentració, companyies de treballadors i feines clandestines, de llaurar terra sense cavalls ni tractors, de veremes i de segues, l’entrada a París va ser com despertar-me d’un malson”, recorda.

Es va salvar de ben poc d’acabar a Dachau, però els nazis el van tornar a cridar. “Vaig rebre una notificació de la Gestapo que deia que si no m’hi presentava en 24 hores em detindrien. M’hi vaig presentar i els vaig dir que no m’escapava perquè treballava per a ells i que ningú arreglava tan bé les bombes dièsel com jo. Els vaig convèncer”, assegura. Quan va sortir d’allà va continuar fent sabotatge arreglant motors de la Luftwaffe. “Sembla mentida com es pot manipular la història -explica, indignat-. Hi va haver molts espanyols que aquell agost van entrar a París. Combatents voluntaris vam improvisar barricades de resistència per controlar la xarxa de metro i les catacumbes, els guerrillers espanyols havíem estat combatent per tot França i després ens volien enviar a Berlín, on molts van morir. Nosaltres volíem anar a Espanya i no ens van ajudar”.

Bielsa continua enfadat per la manera com els van abandonar. “Van posar els espanyols en primera línia i després va resultar que molestàvem. Hi havia 2.000 homes armats i organitzats, un exèrcit integrat totalment per espanyols, i això els preocupava”. Els francesos no van ajudar a recuperar Espanya, però Bielsa sí que va travessar clandestinament la frontera per intentar fer fora Franco. Va sobreviure malgrat passar per algunes de les pitjors presons de la dictadura. A la presó d’Ocaña es va replantejar moltes coses, tancat en una cel·la de càstig que consistia en un forat a terra, sense llum. Però res de tot plegat li va fer perdre l’esperit combatent.

stats