Un fotograma de la pel·lícula de Pere Portabella que es va rodar de manera clandestina al 'Price dels poetes' del 1970

Poesia

Plantar cara a la repressió... amb la poesia?

Mig segle després del multitudinari 'Price dels poetes', avui es fa un nou recital amb 30 veus

Un fotograma de la pel·lícula de Pere Portabella que es va rodar de manera clandestina al 'Price dels poetes' del 1970 / Pere Portabella

“Una esperança desfeta, / una recança infinita. / I una pàtria tan petita / que la somio completa”, recitava Joan Oliver, Pere Quart, davant els gairebé 4.000 assistents al Primer Festival de Poesia Catalana, que ha passat a la història, en part, gràcies a la pel·lícula clandestina Poetes catalans, de Pere Portabella, com a Price dels poetes. Quan Pere Quart va baixar les escales de l’escenari va aixecar els braços i el públic, enfervorit, va començar a cridar "Llibertat, llibertat!". Era el 25 d’abril del 1970 i el recital d’una trentena de veus passaria a la història de la lluita antifranquista, juntament amb la Caputxinada i la tancada a Montserrat. Avui, al Teatre de la Biblioteca de Catalunya, hi recitaran 30 poetes de diferents generacions per recordar aquella iniciativa, que fa 50 anys la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya va fer en solidaritat al moviment obrer i als presos polítics.

Darrere l’acte d’avui, que dirigeixen Ona Balló i Manuel Guerrero, hi ha l’Associació d'Expresos Polítics, el Memorial Democràtic i la Institució de les Lletres Catalanes. Han passat 50 anys des que Joan Brossa, Salvador Espriu, Gabriel Ferrater i Agustí Bartra, que acabava de tornar de l’exili, van pujar a l’escenari. Avui la cultura en català ja no és clandestina, però 50 anys després ¿la poesia continua empoderant-nos com ho va fer aleshores? ¿Es pot combatre la repressió amb la força dels versos?

"La clandestinitat" de la poesia

El 1970, quan Franco encara era ben viu i matava, i després d’anys de no poder utilitzar el català, poetes de totes les generacions i actors i actrius que recitaven els que ja no hi eren van enfervorir el públic amb els seus versos al Price, un local de boxa i lluita lliure. Si aquell 1970 Portabella va fer una pel·lícula amb imatges fosques i granuloses per potenciar la clandestinitat política de l’acte, ara Isaki Lacuesta (1975) en farà una altra per reforçar “la clandestinitat de la poesia”: “El poder de la poesia continua sent el mateix, té el poder de la transgressió, el poder erogen, la capacitat de canviar les coses i fer-nos millor, però la classe política i la societat civil l'han abandonat completament com a eina –reflexiona Lacuesta–. El 1970 la poesia era una eina de transformació i ara no és així perquè els successius governs, la societat civil i els mitjans de comunicació l’han abandonat. I és una llàstima, perquè s’ha menystingut una eina molt potent que ens dona capacitat de reacció i empoderament”.


Marta Pessarrodona (1941) va ser una de les dues úniques poetes, amb Rosa Leveroni, que va poder oferir la seva poesia al públic al Price del 1970. “A fora hi havia els grisos, hi havia entusiasme i por, recordo que a Gabriel Ferrater i a Salvador Espriu els tremolaven les cames de l’emoció –diu Pessarrodona–. Voldria creure que els poetes continuem sent figures importants perquè la cultura i la poesia formen part de la vitalitat del nostre país”, diu la poeta, que que veu certs paral·lelismes amb aquella Catalunya del 1970. “Només confio que la situació que vivim no duri tant com el franquisme”, afirma.

“Tot i la repressió que hi havia, hi havia moltes ganes de sortir-se’n, de lluitar, una mena d’eufòria, el convenciment que havíem de canviar les coses"

Carme Sansa


L’actriu Carme Sansa (1943), que conduirà l’acte d’avui, també va ser al Price fa 50 anys. “En aquell moment hi havia la sensació de fer una cosa que no s’havia fet mai, una cosa extraordinària, hi havia por perquè hi havia els grisos, que ja ens havien perseguit, i les seves porres feien molt de mal”. Sansa, que vivia molt a prop del Price, no va poder quedar-se fins al final perquè tenia una actuació a la Cova del Drac, on representava una obra de Maria Aurèlia Capmany. “Tot i la repressió que hi havia, hi havia moltes ganes de sortir-se’n, de lluitar, una mena d’eufòria, el convenciment que havíem de canviar les coses i que era possible fer-ho –reflexiona Sansa–. Ara ens hem adormit una mica, no és normal tenir presos polítics i exiliats, i van passant els mesos i els anys i anem fent la nostra vida com si no passés res, trobo a faltar aquell compromís”.

"Els polítics han renunciat a la cultura"

Fer possible l’acte d’avui no ha estat fàcil. Ningú s’ha d’amagar de la policia, però el covid-19 ha fet que s’ajornés des de l’abril, i que s’hagués de replantejar. Guerrero destaca que en la commemoració dels 50 anys hi haurà alguns dels poetes que hi van ser, però també moltes noves veus. “Vivim un moment extraordinari de la poesia, serà un diàleg entre generacions i no estem tan lluny d’aquell moment, ara també hi ha presos polítics i exiliats”, diu. Ara bé, Guerrero també creu que el simbolisme que va tenir l’acte del 1970 és difícil de repetir: “Aquell 1970 la poesia va agafar una dimensió simbòlica extraordinària, el prestigi que tenien figures com Espriu i Pere Quart, la importància que tenia la cultura, no són els mateixos que ara, en part perquè els polítics han renunciat a la cultura”.

"La poesia està plenament integrada"

Tanmateix, ara hi ha molts més festivals, més recitals, més editorials dedicades a la poesia. “Afortunadament estem en un moment molt diferent: el 1970 veníem d’un lloc podrit i fosc, i hi va haver una gran explosió i va ser molt bonic, ara hi ha molts espais d’expressió i de circulació de la poesia. No és que la poesia estigui normalitzada, és que està plenament integrada. Escriure en una llengua minoritzada i matar-te perquè arribi a les cotes més altes és també un acte polític”, diu el poeta, traductor i músic Martí Sales (1979).

“En aquell moment la cultura tenia un pes encara que fos en la clandestinitat, ara els polítics la fan servir com a ornamentació”

Dolors Miquel


Aquella foscor va ser el que va donar, en part, poder als poetes en aquell acte al Price, segons opina la poeta Dolors Miquel (1960): "El fet de recordar-ho és prou significatiu, perquè nosaltres com a poetes no tenim el poder que tenien ells, que venien d’una cova fosca i humida, nosaltres estem a plena llum, encara que alguns ens vulguin tornar a la foscor. Aquells poetes donaven la cara quan molts callaven”. Miquel, però, lamenta que els últims anys la llengua catalana ha viscut una gran decadència: “En aquell moment la cultura tenia un pes encara que fos en la clandestinitat, ara els polítics la fan servir com a ornamentació”.

La poesia, doncs, arriba a molta més gent però potser no ho fa amb la mateixa contundència: "Hem perdut aquella imatge de club dels selectes, però la contundència que tenien Pere Quart o Brossa ja no hi és perquè la cultura s’ha vist desplaçada del debat polític, aquest és un país que ha anat oblidant la importància dels poetes, que moltes vegades no deixen de ser petits bufons", diu Eduard Escoffet (1979).

Raquel Santanera (1991) defensa que és important mirar enrere i fer memòria, però que la poesia ha anat guanyant terreny: “En aquell moment hi havia una màquina repressora i encara hi és, encara que fingim que no”. Si el 1970 hi havia tan sols dues dones, avui n’hi haurà una tretzena, i la poeta diu que s’intenten fer moltes coses però sovint sense diners ni suport institucional. Tanmateix, pensar que la poesia pot canviar res és una mica “naïf”: “Recitant no canviarem no sé quin article de la Constitució, la poesia no ens salvarà de res però si la tens és una eina més”, afirma Santanera.

El poeta Oriol Sauleda (1993) creu que la poesia continua tenint poder perquè és lliure:: “La poesia és molt poderosa perquè no s’hi pot comerciar, la pots aprendre de memòria i dir-la a qualsevol lloc, i és fàcil de propagar, no és com un quadre, amb el qual es pot especular. I ara hi ha una reviscolada de la poesia oral, el problema no és la poesia sinó una comunitat afeblida”. El que es va viure fa 50 anys pot tenir alguna ressonància amb l'actualitat, però la societat ha canviat moltíssim. "La manera de fer, de representar, de recitar la poesia ara és radicalment diferent", explica el poeta Vicenç Altaió (1954). Avui les paraules circularan de manera molt diferent de com ho van fer fa 50 anys. Tanmateix, afegeix Altaió, potser hi ha algunes ressonàncies amb el que passava el 1970: "Actualment vivim dictadura constitucional. Hi ha atacs arbitraris contra membres de la cultura, des de clowns fins a cantants, estem molt lluny d'una legitimitat pretesament democràtica".

50 anys després: un festival i dues noves pel·lícules

Avui, dilluns, la poesia tornarà a circular de manera lliure al Teatre de la Biblioteca de Catalunya. Els que no puguin assistir al Festival Popular de Poesia Catalana 1970-2020. 50 anys del Price dels Poetes el podran seguir en streaming a través d’aquest enllaç https://youtu.be/PMRqjSrjLZY. I perquè ningú oblidi el poder que pot tenir la poesia es faran dues pel·lícules, dirigides per Ona Balló, Carles Torres i Isaki Lacuesta. Una serà més documental i històrica i l’altra donarà més protagonisme a les veus (i als imaginaris dels poetes) que se sentiran avui.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF