Repàs a les guerres del neoliberalisme depredador

'Shock 1 (El Cóndor y el Puma)' i 'Shock 2 (La tormenta y la guerra)'

Teatre Lliure. 16 d'abril

El món és caòtic i algú hi ha de posar ordre, va dir Condolezza Rize. Era el món en el qual els Estats Units actuaven com a xèrif mundial. Una autoritat econòmica i militar que enllaçava la lluita contra qualsevol indici de comunisme amb el naixement del més descarat neoliberalisme de la mà del Nobel Milton Friedman. La periodista Naomi Klein ho va voler retratar en l’èxit editorial La doctrina del xoc (2007), que li va valdre crítiques desfavorables dels sectors economicistes i lloances dels humanistes. Una excel·lent tríada de dramaturgs (Albert Boronat, Andrés Lima, Juan Cavestany i Juan Mayorga), liderada pel director Andrés Lima, van fer-ne una versió teatral que ha recalat aquest cap de setmana al Teatre Lliure i ha fet aixecar el públic.

Dos espectacles independents en quatre actes i gairebé sis hores de teatre en una proposta que barreja el teatre documental, la reconstrucció de fets i la paròdia satírica per revisar la política mundial dels últims seixanta anys sota el mandat dels Estats Units. Una proposta interessant –i lògicament irregular– de caràcter pedagògic, que no descobreix res que no sàpiga qui ha seguit l’esdevenir mundial. A Shock 1 (El cóndor y el puma) vincula les operacions desestabilitzadores de les democràcies del con sud-americà amb el domini del capitalisme neoliberal a través de l'analogia dels tractaments de xoc per a les malalties mentals del doctor Cameron. Una analogia amb la qual arrenca l’espectacle però que després no té més desenvolupament, ja que se centra en els cops d’estat a Xile i a l’Argentina. Shock 2 (La tormenta i la guerra) s’endinsa a les mentides sobre les guerres de l’Iraq i el gran negoci de la indústria militar i petroliera nord-americana que hi va haver al darrere.

És en la tensió emocional de les denúncies individuals de les víctimes de les dictadures i les guerres, en la seva humanitat i en la comicitat de les paròdies de les trobades dels polítics, on veiem l’estela d’aquell magnífic Alejandro y Ana: todo lo que España no pudo ver de la boda de la hija del presidente amb què vam conèixer la desapareguda companyia Animalario, en la qual militaven el director i algun dels dramaturgs. És en aquestes paròdies (Margaret Thatcher amb Pinochet, Bush i Aznar a Texas i Blair al telèfon) on la sàtira esprem l’absurd i focalitza la ignomínia de tot plegat. La denúncia perd pistonada quan reconstrueix fets històrics, com les tortures de la presó d’Abu Ghraib, però el conjunt exhibeix un alt nivell interpretatiu i un ritme àgil que manté l’interès.