Un relat imprescindible sobre la barbàrie

BarcelonaVa passar. Els hi va passar. Ens va passar. ¿Ho recorden? ¿Ho recordo? El 13 de juny del 1992 la flama olímpica arribava a Empúries entre l’alegria i el goig de centenars de persones. El 24 de juliol s’inauguraven els Jocs de Barcelona a l’Estadi Olímpic. Mentrestant als Balcans la guerra continuava i es propagava. Les bombes i els morts es barrejaven als noticiaris amb els èxits o fracassos esportius i el món de la cultura celebrava l’imponent Festival Olímpic de les Arts amb un seguit de nits màgiques. Mentrestant a Bòsnia i Hercegovina, a només dues hores d’avió de la capital de Catalunya, dia rere dia es desfermava la violència sexual contra dones i nenes. Entre 25.000 i 50.000 dones van ser víctimes d’aquesta arma de guerra, com posteriorment va reconèixer el Tribunal Penal Internacional que va jutjar alguns dels seus responsables. Què va ser de les supervivents? Van poder superar el trauma? Algú els ha demanat mai perdó? Què va passar amb els seus fills?

Encara hi ha algú al bosc, que es pot veure al TNC, s’aixeca sobre la memòria d’aquelles dones per trencar el seu dolorós silenci, per evidenciar el rebuig del seu entorn, que encara dura, sobre els testimonis dels fills que van néixer d’aquell crim contra la humanitat i que es debaten entre la necessitat de l’oblit i el desig de voler conèixer els agressors que els van donar vida. Materials molt sensibles recollits pel projecte Cultura i Conflicte en un magnífic exercici de teatre documental molt ben relligat dramàticament per Anna Maria Ricart.

Contrast entre Bòsnia i la Barcelona olímpica

L’autora compon una mena de fresc històric que contraposa dues realitats humanament tan allunyades en una Europa ignorant, en un món que mira cap a un altra banda. És un relat episòdic amb un seguit de testimonis que alterna els de les dones i fills (remembrança dolorosa) amb els propis de les actrius i actors sobre com van viure aquella època (reflexió distanciada), amb els de la feina de camp i fins i tot amb el d’un agressor que nega cínicament tots el fets. És un relat que busca i assoleix la credibilitat i colpeix per la naturalitat amb la qual es transmet sense excessius accents dramàtics ni cap mena de morbositat. Un relat del qual emergeix alguna cosa encara més dura que els mateixos fets bèl·lics: la solitud d’unes víctimes en un territori emocional advers per a qui la guerra no sembla haver acabat, perquè encara queda algú al bosc. Doblement víctimes d’una condemna a perpetuïtat. Culpables. De què? De ser dones? Terrible.

La posada en escena de Joan Arqué és àgil i contundent i més lluminosa del que podrà albirar-se amb un esplèndid repartiment i amb uns molt adequats incisos musicals. Sobre l’obra plana la brutalitat del mascle i hauria estat bé haver trobat algun dels agressors penedits que il·lustrés la seva vivència d’aquella bogeria.