Ser rei és un bon negoci, i això no ve d’ara

PalmaQue els reis aprofitin la seva posició per embutxacar-se doblers -com presumptament va fer Joan Carles I- no és cap novetat. Ja fa set segles, Sanç I de Mallorca, tan lloat, va promoure una flota de defensa, entre d’altres raons, per protegir les seves pròpies galeres, amb què es dedicava a comerciar. Aquesta mena de negocis els feien tant la Corona d’Aragó com la monarquia hispànica, fins a Alfons XIII i el seu hereu, Joan de Borbó, que varen tenir aventures empresarials amb els fills d’Antoni Maura i amb el controvertit Joan March.

Malaltís, pacífic, monarca de rebot -per la renúncia del seu germà gran, que es va fer frare-, el regnat de Sanç va durar poc (1311-1324). Però com el seu pare, Jaume II, i el seu avi, Jaume I, va saber-se fer bona fama. “ Jamés no nasqué senyor que en si hagués més de veritat e de dretura que ell havia ”, en va escriure Ramon Muntaner. Però en paraules d’avui dia es podria dir que era un emprenedor amb iniciativa. Va insistir a construir una flota per defensar el comerç “en certa mesura”, segons els medievalistes Jordi Maíz i Lluís Tudela, “perquè era part interessada”. Era propietari d’unes quantes galeres “que li reportaven grans beneficis comercials, i que volia protegir”.

“Els representants municipals varen expressar els seus dubtes”, apunten Maíz i Tudela, ja que “les despeses anuals no compensaven les possibles pèrdues” de vaixells. Així i tot, el 1316 es va tancar l’acord, i la Corona hi va aportar la meitat de la despesa. Sanç també va voler obrir nous mercats: el 1321, fa exactament 700 anys, “salpava un important comboi de galeres rumb a Flandes” i entre aquestes n’hi havia una de nova, propietat del rei, “per comprar mercaderies que serien venudes a Mallorca”.

Quan Mallorca ja s’havia reintegrat a la Corona d’Aragó, el 1343, Pere el Cerimoniós vetllava pels que li proporcionaven líquid. El 1359 el rei afirma que Jucef Faquim “fa més de quinze anys que està al servei de la comunitat”, registra Jordi Maíz. En realitat, el monarca no especifica si Faquim treballava per als interessos de la comunitat jueva o més aviat per als del mateix monarca, com presumiblement era el cas. El sobirà va aprofitar aquest argument per fer arxivar les accions judicials contra Faquim i el seu fill.

Joan I el Caçador (1387-1396) fou “protector de banquers, prestamistes i aventurers”, segons el doctor en Història Joan Francesc López. Entre els que protegia, hi havia el notari de la Universitat -actual Ajuntament de Palma-, Antoni Castell, que obtingué del monarca “exculpacions, exempcions i privilegis a canvi de veritables suborns”. Així que va morir Joan, l’esposa del seu germà i successor, Martí, va fer arrestar els que havien estat els seus consellers. “ Com a fills d’iniquitats e perdició, reprensió divinal e correcció humanal no tements, tots e molts o algun d’ells han perpetrats greus e enormes crims e delicts”, en va dir Bernat Metge.

Joan I es va fer cèlebre, també, per malgastador. Volaren 75.000 lliures de la Universitat en només quatre mesos, en festes al castell de Bellver, on s’havia traslladat fugint de la pesta -mentre, òbviament, els seus súbdits eren víctimes de la pandèmia-. Jaume III de Mallorca -un altre sobirà idealitzat, com el seu oncle Sanç-, per la seva banda, vivia envoltat de luxe, segons l’arxiver J. Martínez Ferrando, que ho veia “en desacord amb el que correspondria a un regne tan reduït i dispers”. En canvi, de Ferran el Catòlic escriu Maquiavel que era “ taccagno e avaro ” (dues paraules que no necessiten traducció).

El quint del rei

Fos amb destí als luxes cortesans o bé per a accions militars -molt més costoses-, els reis, i més a mesura que augmentava la complexitat dels estats, sempre necessitaven ingressos. I com que “els diners no fan pudor” -frase atribuïda a l’emperador Vespasià-, tampoc no era cosa de mirar prim. Els rendiments del saqueig de les colònies americanes -ja amb la monarquia hispànica-, de les preses dels corsaris o, fins i tot, de les concessions per al tràfic d’esclaus eren ben rebuts. Els comerciants madrilenys, narra l’historiador Francisco Xavier Tapia, desembutxacaren cent mil ducats perquè la Cort tornàs a Madrid des de Valladolid, on s’havia traslladat. El 1637 se celebrà una colossal festa a l’estany del Retiro amb vuit galeres dutes des del Mediterrani. I tot just pocs anys més tard, el pastisser reial es negava a subministrar-los perquè no li pagaven, el peix dels dies d’abstinència havia de ser substituït per ous i no quedaven doblers per comprar llenya per a les xemeneies, assenyala Tapia.

Del que capturaven els corsaris -que eren com pirates però legals, perquè tenien llicència reial-, la corona en rebia un 20%, el ‘quint del rei’. No és estrany que la regent Mariana d’Àustria, mare de Carles II, animàs els eivissencs a dedicar-se al cors, com registra la bibliotecària Anna Colomar: “Us man”, escriu al governador, “corsejar les més persones que es pugui als ports d’aquesta illa per les conveniències que resultaran al reial servei”. Ocasionalment la corona “renuncià o hagué d’escurçar” el seu percentatge, com a incentiu. I es reservava els ‘arraixs’ -capitans enemics- que fossin capturats, per destinar-los a remar a les galeres. “Era la vertadera perla del botí”, destaca Colomar.

Fins a la Guerra del Francès, indica el doctor en Història Guillermo Gortázar, hi havia “una completa confusió entre Hisenda Reial i Hisenda de l’Estat”. S’aplicava allò de “l’Estat som jo” que va dir Lluís XIV, un altre malgastador. Pel nefast Ferran VII, “un pressupost”, és a dir, una previsió detallada de despeses, “era un document subversiu atemptatori contra la potestat reial”, apunta l’historiador de l’economia Gabriel Tortella. La Constitució del 1812 -que Ferran va derogar- establí, per primera vegada, que “les Corts assenyalaran al rei la dotació anual de la seva casa, que sigui corresponent a l’alta dignitat de la seva persona”.

Això no va ser obstacle perquè els monarques espanyols continuassin els negocis privats. La vídua de Ferran VII i mare d’Isabel II, Maria Cristina de Nàpols, en companyia del seu segon marit, Fernando Muñoz -de mal nom Ferran VIII -, acumularen 37 milions de rals, del 1833 al 1840, en un fons que anomenaven “butxaca secreta” -ara li diríem ‘caixa B’-, segons escriu la historiadora Pilar Queralt a Historia y Vida. Aquests doblers ja havien desaparegut quan els cercà el nou administrador de la corona, com també joies per valor de 78 milions més i “valuosos mobles renaixentistes”. Una comissió investigà “les implicacions de Maria Cristina en la contractació d’obres del port de València”, per onze milions de rals, però va exculpar l’exreina de tota responsabilitat i la traspassà al seu home.

Les inversions d’Alfons XIII

El besnet de Maria Cristina, Alfons XIII, rei des del seu naixement i fins a la proclamació de la República el 1931, segons Guillermo Gortázar, va invertir en “més de seixanta empreses” de les activitats més variades: banca, assegurances, deute públic, cinema, espectacles esportius, vidre, acer, indústria farmacèutica, ferrocarril, petroli... L’historiador assegura que “no es va beneficiar de la seva preeminent posició política en la seva activitat privada”, però afegeix que “sol·licitava assessorament (...) d’homes de negocis de reconeguda solvència”, que difícilment podien oblidar qui estaven aconsellant. L’avi de Joan Carles I era l’accionista principal de la Companyia del Golf de Guinea, dedicada a “l’explotació de productes agrícoles i forestals d’una àmplia concessió territorial a la colònia espanyola”.

A Alfons XIII se li havien assignat set milions de pessetes anuals -de fa un segle- per a les seves despeses, mentre que Isabel II, la seva àvia, havia rebut gairebé tretze milions el 1861. Era modest, el sou, si se’l compara amb els 17 milions d’Alemanya o els 16 d’Itàlia, però no amb els tres milions de Bèlgica o els dos de Suècia. El 1902 el rei tenia en caixa 8,9 milions, però gairebé els quadruplicà: el 1931 ja tenia 32,4 milions, gràcies al seu olfacte per a les inversions. Quan va renunciar, el seu administrador, narra Gortázar, “havia de retirar el major nombre de valors i béns (...) de la Caixa d’Intendència i altres bancs de Madrid davant l’imminent exili”. El monarca actual, Felip VI, rep uns vuit milions d’euros. Però aquest no és el pressupost real, ja que part dels pagaments s’assignen a diferents administracions: sense anar més enfora, el Govern balear -o sigui, tots els illencs- paga cada any un milió d’euros per el palau de Marivent.

Continuava sense estar del tot clara la diferència entre propietat del rei o del Regne. Del ‘cabal privat’ dels antics Borbons es va separar el patrimoni reial -ara nacional- que, com el palau d’Orient, la Zarzuela, el Pardo, l’Escorial o l’Almudaina, correspon als antics habitatges de la monarquia. Són propietat de l’Estat -nostra- i no del monarca, però els fa servir. I tot i això, l’hereu d’Alfons XIII, Joan de Borbó, va vendre el palau de la Magdalena, a Santander -regalat per la ciutat al seu pare, quan estava en exercici, és clar-, com a propietat personal.

Potser no tots els negocis d’Alfons XIII foren impecables, ja que, segons el periodista José María Zavala, hauria estat implicat en un cas d’apostes il·legals, fent servir “una concessió oficial d’exclusiva de carreres (...) destinada (només en aparença, és clar) al foment del llebrer espanyol i la beneficència”, que s’hauria transformat en la Sociedad Liebre Mecánica amb “fabulosos beneficis”. Sembla que aquesta temptació d’emprendre pel seu compte afecta els monarques a través dels segles.