No sabem si el desembarcament de l'editorial Feltrinelli al nostre país, amb la compra de part d'Anagrama i de les llibreries La Central, hi té alguna cosa a veure, però el cert és que Itàlia torna a estar de moda. Al país de Berlusconi, els tecnòcrates i Mario Manti fa molts anys que el món cultural està més que tocat, agònic. En l'àmbit creatiu, tanmateix, presenta una vitalitat envejable, sobretot si tenim en compte que fa no gaire nosaltres, pobrets, crèiem ser millors que italians i francesos, per exemple.
Des de començaments d'any, només en català, es deuen haver publicat una vintena llarga de novel·les traduïdes, des de la més nova i esperada El dia abans de la felicitat (Bromera), d'Erri de Luca, fins al vendaval Niccolò Ammaniti i el seu Que comenci la festa (Angle), sense oblidar-nos dels nous fenòmens Michela Murgia i L'acabadora (Proa) i Silvia Avalone i D'acer (Edicions 62), el premi Strega Tiziano Scarpa i Stabat Mater (Edicions de 1984), els Camilleri de torn (Edicions 62), la poesia de Blues en setze de Stefano Benni (Lleonard Muntaner). Tusquets, en castellà, a més, va publicar fa uns mesos un Sciascia deliciós, Muerte del inquisidor. I Anagrama s'ha compromès a reeditar Ammaniti, amb el No tengo miedo del 2001 com a primer tast. I no ens oblidem dels Claudio Magris, Umberto Eco, Roberto Calasso, Alessandro Baricco o Antonio Tabucchi. En tenen per donar i vendre, de talent. I no hi ha cap editorial que aspiri a ser important que, al costat d'un bon novel·lista nord-americà, no disposi d'un clàssic viu i una promesa italians. El curiós és que tinguin polítics tan dolents. Mentre es posen pedaços, tenen teca de sobres per explicar-nos la caiguda de Roma.
