Neus Marroig: “El poder ens indueix a recordar unes coses i oblidar-ne d’altres”
Docent, artista de ment oberta i obsessionada amb el record. ‘Ciutat de vacances’és un projecte creatiu relacionat amb el turisme i la memòria, en el qual participa juntament amb Marina Planas, Ana Ochoa, Àngela Bonadies i Marc Morel, entre d’altres. Llaurat i conreat des de fa mesos, culminarà l’estiu d’enguany i el museu Es Baluard el mostrarà al públic
Del Batxillerat Artístic a Belles Arts i d’allà a l’especialització en pintura... Un full de ruta lògic fins a un punt: “Vaig acabar la carrera i no he tornat a pintar”. Després va venir el documental sobre el Firó de Sóller ( A la lluita, sollerics! ) elaborat amb Laura Marte, sobre una tradició que “de cop i volta va començar a tenir una participació brutal”. Aquesta conjunció entre les arts i el cinema documental creatiu (en acabar la carrera en va fer un màster) com a vehicle per explorar el passat és el punt de partida dels projectes que emprèn ara.
Hi ha un concepte que sempre es repeteix a la vostra obra: els records... És com una mena d’obsessió?
Sí. Crec que la meva obsessió pels records em ve de la meva mare, que conta moltes històries. M’agrada escoltar històries i contar-ne. I m’agrada també que allò que faig a l’àmbit artístic contingui alguna història, sempre cercant l’empatia amb aquells que miren les meves obres perquè aquestes històries puguin ser interpretades. Ara m’estic centrant en els mecanismes que utilitzam per fer memòria, com els trobam dins la nostra societat contemporània. Perquè el passat, com el futur, també és incert i, a més, està interpretat.
Utilitzau una idea de Sue Breakell per definir una part de la vostra filosofia a l’hora de crear. Més o menys diu que un arxiu no té un significat fix, que podem conèixer l’origen de la petjada, però els seus significats presents i futurs es poden negociar...
Es tracta de posar distints elements damunt la taula que poden servir de base perquè aquells que hi arribin la interpretin... Em trob a gust a un espai on no hi ha una sola veu. Per ventura és una posició còmoda, però m’agrada que cadascú vagi construint el seu propi relat.
I si en aquest ‘no fixar’ posicions i deixar portes obertes rebeu ‘inputs’ i interpretacions que no tenen res a veure amb allò que volíeu projectar?
No fa res, s’ha d’aprofitar.
No us incomoda?
En absolut. Jo estic oberta a les sorpreses. Supòs que el fet de ser docent fa que estigui acostumada al diàleg, a rebre idees que per ventura no aprofites tot d’una però que guardes i després tornes.
Hi ha un punt de nostàlgia en això que feis...
Supòs que sí, tot i que intent fugir-ne. M’interessa molt el present, no som de pensar que al passat tot era ideal.
Tampoc no teniu edat...
(Riu) No, però trobes molta gent que parla del passat com si abans tot fos més bo. Ja et dic... M’interessen aquelles coses que passen ara i per què passen.
De tota manera, quan fixam un record segurament, alhora, estam descartant...
Sí, és automàtic. Els mecanismes per recordar són a la vegada els mecanismes per oblidar.
I no trobau que aquests mecanismes són induïts moltes vegades?
Evidentment, sí.
Qui ens indueix a recordar segons què i a oblidar altres coses?
El poder, per utilitzar una paraula, ens indueix a recordar unes coses i oblidar-ne d’altres. Hi ha moltes maneres d’exercir-lo i de fer-nos seguir una línia. En els noms dels carrers, en els monuments que es conserven, per exemple. Darrere tot això hi ha unes decisions que no sempre són democràtiques. Ara tenim l’exemple del monument de la Feixina, entorn del qual hi ha dos relats, dues identitats.
I... s’ha de tomar o no?
Per mi, sí. Però m’interessa la manera com cada un acaba trobant el relat per defensar una opinió.
De qualque manera, en aquestes converses sempre acabam parlant dels poders públics. Agaf el fil de la Feixina... Estau decebuda amb els governants d’ara? Sembla com si la gent de la cultura estiguéssiu esperant quatre anys que el PP deixi de governar i els quatre següents lamentant que l’esquerra no sigui valenta...
Sí, totalment. És esgotador. Poses totes les expectatives en el fet que la cosa funcionarà i no. No és que no acabin d’arrencar, és que a més a més fan desastres. No sé si és que fan servir els mateixos mecanismes que aquells que fins ara hem criticat...
Que la gent triï el cartell musical d’una revetla és la democràcia que volem? S’està pervertint el concepte de participació?
Hi ha d’haver participació, però ben dirigida, útil, àgil... És delicat, perquè encara falta educació per poder participar en decisions com aquestes.
