Obituari
Cultura 26/05/2022

Mor Ray Liotta, el protagonista d''Un dels nostres', als 67 anys

L'actor nord-americà rodava una pel·lícula a la República Dominicana

3 min
Ray Liotta en una imatge d'arxiu

BarcelonaL’actor nord-americà Ray Liotta ha mort aquest dijous mentre dormia a la República Dominicana, on estava rodant la pel·lícula Dangerous waters, segons informa el portal Deadline. “Estic totalment destrossada –ha dit Lorraine Bracco, l’actriu amb qui Liotta havia compartit protagonisme a Un dels nostres (1990)–. Quan em pregunten què va ser el millor d’aquella pel·lícula, sempre dic el mateix: Ray Liotta”. En aquella pel·lícula, titulada Goodfellas en anglès, el director Martin Scorsese va treure el millor d’un actor nascut a Newark, Nova Jersey, el 18 de desembre del 1954, abandonat en un orfenat i adoptat quan tenia sis mesos per una família descendent d’emigrants italians.

L’arc dramàtic d’Un dels nostres era molt exigent amb la interpretació del paper protagonista: un jove d’una família d’origen irlandès en un món dominat per la màfia italoamericana de Nova York que fa camí dins dels negocis criminals fins a ser considerat uno di noi. Havia de posar cara i ulls a la versió del somni americà que era perseguida per l’FBI i la DEA. Vulnerabilitat, curiositat i fatxenderia eren els elements que havia de conjugar Liotta a la primera part del film. Després havia de transmetre la paranoia pròpia de l’espiral cocaïnòmana i, finalment, concentrar en una mirada la resignació d’entendre que tenir uns anys de glòria no implica remenar les cireres, sobretot quan no ets uns dels altres, els que de debò manen. Tot això ho havia de gestionar sent conscient que Scorsese li estava regalant el paper de la seva vida en una pel·lícula amb un repartiment de luxe que incloïa Robert De Niro, Joe Pesci i Paul Sorvino. Liotta se’n va sortir mostrant a la càmera recursos gestuals expressius continguts amb una saviesa que no sempre va saber mantenir en la resta de la seva filmografia. 

El Ray Liotta d’Un dels nostres no era una aposta gratuïta de Scorsese, perquè ja havia signat un paper memorable a Alguna cosa salvatge (1986), de Jonathan Demme, pel qual va ser nominat al Globus d’Or al millor actor secundari. Podia haver fet carrera en el teatre musical, però va provar fortuna primer a la televisió i després en el cinema. El seu primer paper va ser a La noia solitària (1983), i aquí podia haver acabat la història si Jonathan Demme no hagués sabut veure el seu potencial. Després d’Alguna cosa salvatge, Liotta va trobar un lloc a Hollywood amb films com La força d’un ser menor (1988) i Camp de somnis (1989): al primer compartia protagonisme amb Tom Hulce (Amadeus) i Jamie Lee Curtis; a Camp de somnis acompanyava Kevin Costner. El pas següent ja va ser Un dels nostres.

Tenia 35 anys i la possibilitat d’esdevenir una de les grans estrelles de Hollywood. Tanmateix, la seva filmografia va agafar dreceres cap a la irrellevància, tot i que de tant en tant revifava, sovint quan l’encertava en la tria de la pel·lícula i deixava els tics al calaix. Entre els casos més reeixits hi ha Copland (1997), de James Mangold, en què va actuar al costat de Sylvester Stallone, Harvey Keitel i Robert De Niro; Blow (2001), el film de Ted Demme protagonitzat per Johnny Depp i Penélope Cruz; Revolver (2005), de Guy Ritchie, i sobretot Mata’ls suaument (2012), d’Andrew Dominik, un poderós drama criminal amb Brad Pitt, Richard Jenkins i James Gandolfini. Aquí Liotta recuperava les sensacions i oblidava una colla de secundaris en títols prescindibles. També va participar en films d’èxit com Hannibal (2001), de Ridley Scott, però les seves prestacions interpretatives fregaven l’autoparòdia.

Moltes de fredes i alguna de calenta podria ser el lema de la carrera de Ray Liotta, un actor capaç d’enlluernar en un episodi de la sèrie Urgències, pel qual va guanyar un Emmy el 2005, i alhora de participar en thrillers sense pena ni glòria com Fugint del passat (2012). Tanmateix, va lligar una carrera amb més de vuitanta títols, aparicions en diferents sèries i, esclar, un paper per a la història: el d’aquell Henry Hill d’Un dels nostres que deia que sempre havia volgut ser un gàngster.

stats