“Els que són rars són els altres”

Compondre “No faig cançons permanentment, però sempre tinc l’antena posada”  Viva “Una cançó és com un ésser viu. Té una essència, però va canviant. Això fem nosaltres: ens transformem les cançons els uns als altres, i ho fem amb alegria”

Jaume Sisa (Barcelona, 1948) és el poeta galàctic per excel·lència de l’univers musical català. El seu repertori inclou temes mítics com Qualsevol nit pot sortir el sol, El setè cel i Nit de Sant Joan. Burleta i excèntric, Sisa fa veure que viu en un altre món. És el membre més veterà del Col·lectiu Eternity, format també per Quimi Portet i Joan Miquel Oliver. Avui vespre toquen al santuari de Monti-sion, a Porreres, en el marc de les festes de Sant Roc.

Com sorgí el Col·lectiu Eternity?
Anys enrere havíem intentat fer alguna cosa tots tres junts, però teníem altres projectes i no va poder ser. Quan l’any passat ens ho va proposar el Mercat de Música Viva de Vic, per fi vam poder concretar-ho.

En ajuntar-vos, han pesat més les afinitats personals o les musicals?
Tant les unes com les altres. Tenim  una sintonia estètica i poètica.

Com la definiríeu?
Hòstia, no ho sé. La meva religió és la galàctica, i tant el Quimi com l’Oliver tenen la mateixa fe. Diguem que ens hem unit en un punt de confluència sota visió galàctica.

El tema dels egos el porteu bé, no?
No, no. El portem fatal. L’ego és irreconciliable amb l’univers i, per tant, amb l’ego dels altres. Nosaltres tres hi ha dies que estem a punt del crim. Ens barallem, destruïm els camerinos i les habitacions dels hotels… Sobre l’escenari, dissimulem i fem veure que ens estimem, això sí.

Perquè sou artistes i sabeu mentir.
Sí. Però de mentir tothom en sap i ho fa. Només és que els artistes en saben més.

Què aporta, cada un dels tres, al Col·lectiu Eternity?
Cadascú aporta el seu ego. Per això tot són disputes i discussions.
Pel que deis, és sanguinari…
Sanguinari és la paraula, sí. Per no dir terrorífic.

Gràcies a en Portet i n’Oliver, us acostau d’una manera diferent a les pròpies cançons?
Sí. Aquesta és justament la salsa de l’assumpte. Fer-ho diferent de com ho havia fet fins ara. Una cançó és com un ésser viu. Té una essència, però canvia. Això fem nosaltres: ens transformem les cançons els uns als altres, i ho fem amb alegria.
Per muntar el repertori, tots heu triat quines cançons dels altres faríeu. Us han sorprès les que han triat en Portet i n’Oliver?
Abans vam signar un pacte per no fer-nos mal. I no ho sé, si m’han sorprès. Encara hi reflexion…
    
En gairebé cinc dècades dedicades a la música, ha canviat la vostra manera de fer cançons? Sou més intuïtiu que racional?
Jo ara treballo igual que sempre: una guitarra, un foli i una cassette. De vegades escric primer la lletra i de vegades la música. El procés de creació és molt misteriós. Es mou en diferents nivells. Costa discernir què surt per un procés més intuïtiu o per un de més racional. El més maco de fer cançons és que estàs normal, vivint, a la teva, i de cop et ve una idea. I, al cap d’uns mesos, no saps ben bé com, aquella idea s’ha convertit en un cançó.
    
Sempre componeu, mirau què podeu aprofitar per fer-ne cançons?
No faig cançons permanentment, no. Jo tinc l’antena posada, però no sóc un barridor del universo creativo. No busco vida intel·ligent, espero que me n’arribin senyals.

Allò rar és una virtut en art?
No ho sé. De nosaltres, en diuen que som rars. De mi ho han dit sempre. Però jo em sento normal. Els que són rars són els altres.

El món us desconcerta?
Sí. Tinc una constant sensació d’estranyesa. L’estranyesa –el no entendre res– és la meva manera d’estar en el món. Jo cada vegada entenc menys coses, però sóc més feliç.
    
Quines cançons us agraden més d’en Portet i de n’Oliver?
Del Quimi Portet, La música dels astres. Del Joan Miquel Oliver, Sa núvia morta. Només per aquestes cançons ja es mereixen un monument.
    
I vós, no us en mereixeu un?
Jo vaig néixer al barri barceloní del Poble Sec, i al costat de casa va néixer el Joan Manuel Serrat. Doncs bé: al seu portal, l’Ajuntament ja hi ha posat una placa. Al meu, en canvi, no. Un dia d’aquests aniré a l’Ajuntament i la demanaré. Entén-me: el Serrat és Déu i es mereix la seva placa. Però jo també en vull una, encara que sigui més petita…
    
Què veurà el públic anit?
Veurà tres impostors executant una farsa perfecta.e

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF