El que no hi cap en una crònica
Tres periodistes i col·laboradors de la secció d'Internacional de l'ARA són testimonis privilegiats de l'onada de canvi que recorre el Pròxim Orient i el Magrib. Nicolás Valle, Anna Garcia i Lali Sandiumenge recullen en tres llibres les seves últimes experiències i recerques
Ser corresponsal és una feina apassionant, però sempre té un punt de frustració: la sensació que, per molt rodona que surti una crònica, sempre quedaran coses al tinter, perquè faltarà espai (o temps) per transmetre, amb tota la seva riquesa, el que s'ha viscut, après o descobert. Tres col·laboradors de la secció d'Internacional de l'ARA s'han decidit a abocar en un llibre experiències i recerques. La casualitat (o l'alè de la Primavera Àrab) ha fet que arribin alhora a les llibreries els treballs de Nicolás Valle, corresponsal de guerra de TV3; Lali Sandiumenge, periodista freelance que ha viscut a Lima, a Rabat i al Caire, i Anna Garcia, que explica als lectors de l'ARA l'actualitat des de Jerusalem.
Veure l'horror de la guerra acaba passant una factura personal cara i Nico Valle reconeix que el llibre li ha servit de teràpia. "Sóc dels que pot dir que per aquesta professió, que tant estimo, ho vaig perdre tot. Jo em vaig poder tornar a alçar, però penso en els que es van quedar enganxats a la guerra, els 3D ( drunk, depressed and divorced, borratxo, deprimit i divorciat) que van perdre fins i tot la por, perquè ja no tenien res a perdre, fins que van perdre la vida", reflexiona.
El veterà corresponsal de TV3 es va tancar 24 dies a la casa familiar de Ripollet, sol i aïllat, per buidar el pap. I comenta: "A Secrets de guerra hi explico les coses que mai diem, perquè només parlem de les batalles, però en realitat no som autòmates: el que veiem també ens afecta". I afegeix: "El llibre és un recull de fracassos i derrotes personals, el preu que paguem tots encara que no ho volem admetre". Un relat intimista i directe en què cada guerra, des de Kosovo fins a Líbia passant per l'Afganistan, ha coincidit amb un episodi personal clau.
Lali Sandiumenge parla amb un to molt més optimista. Els seus Guerrillers del teclat , els bloguers de la Primavera Àrab, són el resultat d'una recerca que va començar el 2004. Aleshores, quan es va instal·lar al Caire, va tenir els ulls prou oberts i prou olfacte periodístic per adonar-se del canvi que suposaria internet en el món àrab: fa set anys de tot plegat, no era tan evident.
El llibre arrenca amb l'arribada d'internet a Rabat i s'acaba amb la generació d'activistes digitals que van ajudar a derrocar Mubàrak. "Em vaig adonar del poder que tindrien les eines d'internet perquè la gent es pogués expressar, i més en un lloc censurat", recorda. Primer feia servir els blogs com a font d'informació i a poc a poc es va anar "embolicant en la teranyina". La revolució no la va fer internet, la van fer les persones, també les que tenien "un peu a la xarxa i l'altre al carrer", recorda. Ara té bons amics a la blogosfera: "Són molt valents, molt intel·ligents, molt creatius i van saber crear un nou llenguatge de la dissidència". El blog que ella mateixa havia posat en marxa li va servir d'arxiu per recuperar per a aquest llibre impressions en calent de fa anys.
Els dos relats sumen per força crònica periodística i memòria personal. Valle es declara contrari a la concepció del periodisme com un esforç intel·lectual asèptic: "Escric a partir de tres coses: el que veig, el que sé i el que sento, tant per als espectadors com per als meus amics, crec que no hem de tenir dos llenguatges". Els dos llibres trenquen tòpics: el del corresponsal de guerra d'estil Rambo i el d'un món àrab endarrerit i passiu.
Trencar tòpics també era un dels objectius d'Anna Garcia, quan fa més de dos anys es va posar a investigar un dels temes més polèmics de la societat israeliana: les comunitats ultraortodoxes i, particularment, el paper que hi juguen les dones. "La principal fractura social a Israel és el món religiós versus el món laic, i és molt important entendre la cultura ultraortodoxa per comprendre el país", explica.
Garcia s'hi ha capbussat: s'ha passat dos anys amb la Bíblia i el Talmud a la tauleta de nit i s'ha sabut guanyar la confiança de dues dones que van gosar abandonar la comunitat dels haredim (temerosos de Déu) i dues dones converses que ho van deixar tot per entrar-hi. Garcia ha treballat en el seu llibre com en un (gran) reportatge: molta documentació, entrevistes i "trepitjar" la part de les sinagogues reservada a les dones o assistir als matrimonis pactats per mediadores en unes comunitats on nens i nenes creixen separats i la menstruació és sinònim d'impuresa.
Tres llibres de tres periodistes amb molts anys d'ofici a l'esquena que ens recorden el sentit de l'ofici en un món on cada dia sembla que hi ha menys espai per a la reflexió. Tres autors amb una motxilla que ha suposat un preu personal i que alhora els ha aportat una experiència que els ha fet madurar. I n'hi ha que en lloc d'endurir-se es fan més vulnerables. "Quan tenia 25 anys només pensava a trobar bones històries. Ara m'adono que el patiment és real: ara ploro. I per què ens hem d'amagar els sentiments?", pregunta Valle. Sandiumenge aposta per un "periodisme compromès", conscient que la xarxa ha acabat amb el monopoli de la informació, però també que "hi ha un futur per al periodisme de reflexió, amb ofici: tothom pot ser un periodista ciutadà, però com més informació es té a l'abast, més necessari és algú que sàpiga discriminar-la", reivindica.
Tres mirades. Tres finestres a un món convuls. Tres autors capaços d'amarar-se d'una història, pair-la, analitzar-la des de tots els angles i explicar-la. Tres llibres per recollir el que no cap en una crònica.
