Cultura 16/11/2011

Abans que arribés la indignació

Marta Pessarrodona
3 min
Abans que arribés  la indignació

La primera pregunta que escometrà qualsevol lector d'aquesta obra memorialista, originalment publicada el 1997, és la de si estaria a l'abast en versió catalana en cas que l'autor no ho fos també d'un dels èxits més rutilants i d'abast extraliterari dels darrers temps. Naturalment, ens referim a Indigneu-vos! I la seqüela Comprometeu-vos! El curiós del cas, però, és que la vida de l'autor Stéphane Hessel (Berlín, 1917) donaria per més d'un volum memorialista. És la vida d'un francès d'adopció nascut a Berlín quan encara no ha acabat la Gran Guerra, la mare de tots els pecats del segle XX, segons Doris Lessing. Crescut en una França de film de la Nouvelle Vague, literalment, pels amors de la seva mare amb el millor amic del seu pare, amors que van inspirar el gran François Truffaut per al seu memorable film Jules i Jim, digne avui de totes les filmoteques que hi hagi al món occidental. Si hi afegim que després d'Auschwitz ja no és possible la poesia lírica (Paul Celan) i pensem que l'autor va ser estadant de darrera hora no sols d'un camp de concentració, ans de dos, Buchenwald i Dora, ja comprendrem que la dansa, en ocasions, per a l'autor, va ser més aviat macabra. En definitiva, segons ens explica, se'n va salvar canviant de nom, adoptant el d'un estadant ja mort i escapant-se del vagó on l'intentaven traslladar quan l'exèrcit aliat era a prop i París s'havia reconquerit. Incidents certament terribles en els quals no hi va ajudar gens, segons sembla, el fet que el seu pare fos jueu.

Això no obstant, el llibre és en certa manera decebedor. Alumne de la London School of Economics (LSC), en una estada britànica, i també de l'École Normale Supérieure (ENS) de París, membre de la Resistència durant els années noirs, que el menen a Buchenwald, l'autor inverteix la primera part del llibre a escriure un relat memorialístic gairebé anglosaxó, mentre que les tres quartes parts restants semblen més un currículum allargat de gran funcionari, que és el que ha estat, ja que va acabar d'ambaixador francès a Bèlgica. Gairebé no hi ha opinions, per més que la solapa del llibre reprodueixi la frase: "Les nostres societats van cap a una nova albada o cap a un crepuscle definitiu?"

Mentrestant, l'autor insisteix en el seu gust per la literatura, més concretament per la poesia, en les tres llengües en les quals es mou perfectament: alemanya, anglesa i francesa. Una capacitat que no traspassa a la seva prosa que, imaginem, el traductor a la nostra llengua fins i tot ha millorat. D'altra banda, el fet de ser una de les darreres persones que a Marsella es va trobar amb Walter Benjamin abans del seu funest pas dels Pirineus per acabar a la fossa comuna de Portbou, li provoca una frase de difícil digestió: "El seu descoratjament m'irritava més que no em feia llàstima" (!) En canvi, adopta un altre to al capítol, certament interessant, dedicat al gran polític que va ser Pierre Mendès France, sense gaire valoració, però, del seu paper. O, també, dos capítols, no un, dedicats a Michel Rocard, d'interès més dubtós, si no és que l'interès sobre el socialisme europeu, i concretament el francès, predomini en els eventuals lectors.

Dissortadament, una conclusió poc alambinada ens podria dur a pensar que ser exalumne de la LSC i de l'ENS tan sols serveix per ser un gran funcionari internacional, que quan coincideix als Estats Units amb Alexis Léger, pràcticament ni s'atura a considerar el que el seu alter ego literari, Saint-John Perse, ens ha llegat. La seva llarga carrera diplomàtica, que ens trasllada des d'Algèria a Burundi, passant per la Indoxina francesa, deixa un regust per saber més, per valorar o, si més no, opinar més. D'aquí una certa decepció lectora a partir d'un material certament riquíssim.

stats