DIALÈCTIQUES SALVATGES
Cultura 27/10/2018

Per què Sòcrates no volgué ser polític?

Apostar sempre per la resistència, practicar el nomadisme, desdir-se tant com faci falta, no ser polític

Xisca Homar
3 min
Per què Sòcrates no volgué ser polític?

Instagram @xxisca“Quin és el rol que ha de jugar l’intel·lectual avui dia, si és que n’ha de jugar cap”, és una qüestió que hauríem de tornar a posar sobre la taula. A vegades des de la perifèria, en disputa amb el poder, altres vegades des de les primeres files de la política institucional, és un fet que els pensadors ocupen un lloc en el panorama social i polític actual, un lloc indefinit que ens caldria repensar.

Fa temps (podríem dir des del maig del 68, que fou un esdeveniment polític decisiu) va néixer una manera nova de ser intel·lectual, que entén la teoria com un tipus específic de pràctica i que pren part de les lluites immediates, enfrontant-se a problemes específics. Un tipus d’intel·lectual que renuncia a ser la consciència universal o la veu del poble, que deixa de cercar allò just i vertader per a tothom, que viu incert en les lluites locals, quotidianes.

Aquests intel·lectuals treballen en sectors específics, denuncien allò intolerable des del lloc precís on els situen les seves condicions de feina o de vida, interroguen el present: Tenim dret a un habitatge digne, qui el garanteix? És legal que els bancs ens desallotgin? Les presons són un circuit tancat que permet la reinserció posterior o fabriquen delinqüència i marginalitat? Ara que les universitats han esdevingut empreses, és possible crear xarxes d’aprenentatge alternatives, populars? Com desfer les fronteres que creen vides il·legals i mort? De quina manera ens relacionam amb els nous feminismes, que es construeixen més enllà del gènere binari?

Estam davant d’un tipus d’intel·lectual “específic”, com deia Michel Foucault, que ja no parla en nom dels altres, sinó en nom de la seva vida singular que lluita al costat d’altres vides, en un front comú. La tasca de l’intel·lectual específic és la de desmantellar les evidències del nostre present. L’ètica d’aquest intel·lectual és una ètica de la resistència, la seva lluita contra els poders és al mateix temps una lluita contra si mateix. La negativa a ser governat així, per aquests, d’aquesta manera, el refús a assumir una identitat fixa, la reivindicació del dret a canviar allò que un pensa i allò que un és; podrien ser les seves màximes.

L’aposta per la resistència és una batalla contra allò que hem arribat a ser, una batalla per alliberar l’experiència aquí i ara, contra la normalització de la societat que operen les relacions de poder. El quefer de l’intel·lectual, entès així, té una ferma arrel política, construir una vida que s’aixequi contra les existències identitàries que produeixen els poders.

Aquest intel·lectual específic, que descriu i vindica Foucault, està condemnat a un nomadisme infinit, que defuig de banderes i de sigles, sense oferir cap alternativa, sense cercar una solució final. L’única immobilitat possible és la derrota. Potser des d’aquest model d’intel·lectual que hem descrit, ens sigui molt difícil pensar el paper que puguin tenir els pensadors dins les files de la política institucional.

Potser ara puguem entendre d’una altra manera la negativa de Sòcrates de participar en les institucions polítiques de l’Atenes del seu temps. I en canvi, o precisament per això, no podria imaginar-me un exemple de vida i mort més polítiques que les de Sòcrates. Qui sap si polititzar la vida és l’única manera de resistir els embats de la política institucional, en tot cas és una manera viable de ser intel·lectual, avui.

stats