Publicitat
Publicitat

I per què 'Lincoln' no es va endur l'estatueta

Quan faltava poc per a la temporada de premis de cine, en una festa, un veterà actor, escriptor, director i productor que es pren el seu deure amb l'Acadèmia de Hollywood molt seriosament, em va dir a cau d'orella que estava segur que Lincoln triomfaria la nit dels Oscars. "És Lincoln! És com si no votessis per George Washington. No podem no votar pel nostre president preferit". Però es veu que els més de 6.000 membres de l'Acadèmia no van creure que votar Lincoln o el seu director, Steven Spielberg, fos un deute patriòtic. I que guanyés Daniel Day-Lewis per la seva interpretació desmitificadora del setzè president no compensa prou.

Aquests dies, després que Argo guanyés com a millor pel·lícula, la discussió per esbrinar per què Lincoln va perdre ha sigut el principal tema de conversa de Hollywood. Al cap i a la fi, tenia tots els punts per aconseguir l'Oscar: un director venerat; un escriptor erudit guanyador del Pulitzer, Tony Kushner; un paper perfecte per a Day-Lewis; bones crítiques i encara millor taquillatge; i, no menys important, milions per gastar-se en campanya.

Els lobis de votants estan mal vistos per l'Acadèmia i, tot i això, són necessaris pel cicle natural dels premis. Segons membres d'aquest club , l'equip que hi havia darrere de Lincoln (executius de DreamWorks i Disney) van fer una campanya excessiva i van deixar els votants amb la sensació desagradable que estaven sent alimentats per força per una enllustrada lliçó d'història. "És una bona pel·lícula, no una meravella", va dir un acadèmic veterà.

A més, les postures polítiques han fet d'aquesta una de les curses més interessants dels Oscars. En plena discussió sobre fins a quin punt es pot falsejar la realitat en films basats en fets reals, l'autenticitat -o la percepció d'autenticitat- encara compta. Tot i que es va prendre llicències, Argo en tenia. També va triomfar com a opció de consens, competint amb grans rivals, cadascun amb la seva legió de defensors. Hi ha més raons per les quals Lincoln es va quedar pel camí: estava dèbilment il·luminada, per reproduir la llum de l'època; farcida de passatges en què homes amb armilla i barba claven discursos que són una llauna, i, a sobre, no es veia prou bé en les projeccions en DVD (potser tampoc una de les seves competidores, La noche más oscura ). Els cínics també diuen que el tità regnant a Hollywood necessitava que li abaixessin els fums -l'enveja pot ser una força tan potent com la cobdícia en aquesta indústria- i que els acadèmics van quedar enlluernats per la història que hi havia darrere el retorn d'Affleck. Ell potser no es va fer tan pesat, o en tot cas la combinació de carisma d'estrella de cine i de venjança als tabloides van guanyar-se el personal. A més, va fer cites cinèfiles com un expert -i, de fet, després de guanyar un Oscar als 25 anys per l' Indomable Will Hunting i d'una carrera com a actor juvenil, potser ho és.

Els espectadors sovint es pregunten si l'Oscar no el guanya, simplement, qui fa la millor pel·lícula. Doncs no. Es premien dos esforços, la humilitat i l'art ( voilà l'Oscar d'Ang Lee) i que sigui alhora actual i atemporal, cosa difícil. Sens dubte, Spielberg ho tornarà a intentar i, mentrestant, es pot consolar amb un altre premi: haver trencat el rècord de venda d'entrades.

Les
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF