“Fa quatre anys que jo tenc més que un cine”

PalmaAra fa quatre anys, la necessitat de metabolitzar els canvis socials i culturals que va desfer la crisi econòmica es va traduir a Palma en una nova forma de cinema popular: el CineCiutat, que s’allunyava de les majors, per presentar unes illes en color després del fade out del Renoir Palma el 8 de maig de 2012.

Pedro Barbadillo, productor de documentals i impulsor de la idea, al capdavant de Xarxa Cinema, va aconseguir que, en menys d’un mes i mig, 800 herois anònims creguessin que la reapropiació del cinema passa per l’Escorxador. Llavors, el desembre, els socis ja eren 1.400. “Aquest fou el primer miracle”, explica el director i gerent Javier Pachón Paz. El segon fou digitalitzar les sales gràcies a l’aportació, “sempre generosa”, de dos inversors privats. La digitalització, promoguda pels grans estudis cinematogràfics, va suposar a mitat del 2013 un canvi a escala mundial quant a l’exhibició de continguts. Molts, com el Renoir Palma, no foren capaços d’assumir el cost de 50.000 euros per projector. Per aquesta raó, “en 10 anys tancaren 500 cines”, conta Pachón, que ara cerca la manera d’aconseguir un tercer DCD.

El model de negoci del CineCiutat s’ha anat redefinit dia rere dia, assemblea rere assemblea, soci rere soci. El funcionament és ben senzill: una junta directiva, elegida cada dos anys per assemblea, és l’encarregada de les línies mestres del projecte, i delega el desenvolupament d’activitats en les comissions de treball compostes per socis voluntaris. Del grup de persones que col·laboren en la gestió diària, sis són treballadors en plantilla, encarregats de la projecció, venda d’entrades, tasques administratives i comptables, gestió de la programació i direcció.

Abocats en el desenvolupament de les audiències, el contingut del CineCiutat va més enllà de la reposició de clàssics. “Diversificació i multidisciplinarietat”, repeteix com a mantra Pachón. Diversificació per ser capaços de projectar els joves cap a un cinema europeu i asiàtic sense complexos i multidisciplinarietat per jugar a videojocs en pantalla de tres metres, per connectar en directe amb el Festival Internacional de Rotterdam, veure l’últim episodi de la quarta temporada de Game of Thrones o fer experiments de neurocinema.

Va ser el documental Searching for Sugar Man, de Malik Bendjelloul i música de Sixto Rodríguez, set mesos en cartellera, la pel·lícula que millor ha expressat l’ambició declarada en diverses ocasions que tu tinguis un cine.

Agradin o no, les pel·lícules del CineCiutat han ajudat a destruir certes idees preconcebudes a les Illes. El seu continu qüestionament de la identitat i el seu esperit innovador han servit per ampliar la percepció que es té de Mallorca a l’estranger. Ho saben Oliver Stone, Joseph Fiennes i tants d’altres que han passat per les seves sales, a més d’obligar-nos a alguns mallorquins a pensar en les limitacions que tenen qui ens agradaria ser i que també posen de relleu la necessitat de qüestionar el nostre concepte de cultura. “Mallorca està a dues hores d’Europa”, contesta Javier Pachón, que sent que són les paraules buides del Govern les que fan, per exemple, que no hi hagi més MareMostra.

Arribats a aquest punt, 188.000 entrades després, la idea de Pedro Barbadillo continua infatigable, “explorant noves vies” en un discurs dispers, però coherent i incontestablement personal, en versió original. Els cinemes, com els cineastes, desapareixen si no es renoven o si no es renova el públic que els dóna suport. Un es fa gran i demana coses noves. CineCiutat, no obstant això, té sort que el seu públic de tota la vida –quatre anys poden ser tota una vida–, hagi decidit quedar-se al seu costat.

Pioners del micromecenatge

CineCiutat fou pioner en això del crowdfunding en el cinema a l’Estat, al costat d’El cosmonauta, de Nicolás Alcalá, Bruno Teixidor i Carola Rodríguez, i El mundo es nuestro, d’Alfons Sánchez. Llavors, tots assajaven alhora noves vies de producció, distribució i exhibició per la danyada indústria espanyola. El projecte de Palma es mira ara al mirall d’altres casos d’èxit de Suècia i Anglaterra, com el Travelling Cinema de Picturehouse Cinemas.

Tant és així, que “el cinema revela un diàleg constant amb la societat i no ha de deslligar-se de les condicions polítiques, socials i culturals en les quals s’ha forjat”, diu Pachón, que fa una crida deseperada al sistema impositiu desorbitat que suporta de la indústria cultural. “No pot ser mai que una revista pornogràfica tingui un IVA del 4% i una pel·lícula, igual que un collar de diamants, d’un 21%. El cinema crea riquesa, genera PIB i llocs de feina. França, ja ho deia Luis García Berlanga, és l’exemple que el setè art no és cosa de rojos”.