PalmaTeatre Principal.- “Què hi fa aquest orat entrant en escena, ploriquejant patèticament, quan tot ha de ser festiu i alegre?”, va dir el llibretista Felice Romani a Gaetano Donizetti quan aquest a darrera hora va incorporar Una furtiva lacrima, segurament la romança més bisada de la història de l’òpera i sens dubte una de les moltes raons per les quals des de Carusso fins a Camarena, passant per Tito Schipa, Mario Lanza, Alfredo Kraus, Pavarotti, Flórez… han volgut encapçalar un repartiment que, per una altra banda, necessita quatre protagonistes del mateix nivell. Però no tan sols això. L’elisir d’amore neix de la professionalitat dels seus autors i, a més, de doble ració d’una poció miraculosa que no es troba al mercat, feta de tot un seguit de casualitats que es van complementant fins a aconseguir la quadratura del cercle. Una bona prova d’això són les paraules del compositor al llibretista abans de l’estrena i que aquest li recriminés Una furtiva lacrima. “Pensa, amic meu, que tenim una prima donna alemanya, un tenor que quequeja, un còmic amb veu de cabrit i un baix francès que és un desastre, però tot i això ens hem de sentir orgullosos de l’encàrrec. Estimat Romani: valor i endavant”.
Prosseguint amb les virtuts de la composició, a més d’una música extraordinàriament bella, capaç de transgredir la comèdia bufa, combinar-la amb la ‘comédie larmoyante’ i convertir el producte en novedós, hi trobam una molt precisa i divertida descripció dels personatges, tant argumental com musical, però sobretot una fluïdesa narrativa excepcional, un no aturar rodó. Totes aquestes circumstàncies fan que el treball de Marta Barceló en l’adaptació sigui tan fonamental com la dels cantants, l’actor –un Rodo Gené convertit en idoni Belcore i fil conductor de la història– i el pianista, més a l’aguait que mai. Marta Barceló ha hagut d’aplicar una bona dosi de destresa dramatúrgica a l’hora de tallar i cosir per aconseguir que no es perdi mai l’estructura de la narració, que no sigui un recital dissimulat o que no defalleixi l’essència que li va insuflar l’estimat Romani. Objectiu complert. Per una altra banda, tenim el pianista, Francesc Blanco, també actor –diu que per qüestions pressupostàries, fent un acudit– al servei dels cantants i no menys protagonista, divertit i rigorós, no necessàriament per aquest ordre. Primordial, com també ho és l’aportació de Maria Victòria Cortés i Eugenia Corbacho, en funcions de directora musical i artística, respectivament. Però, és clar, tot això se’n va en orris sense uns cantants que no transmetin el que han elaborat els esmentats protagonistes sota l’immens paraigua del tal Gaetano Donizetti, eclèctic i versàtil com pocs, capaç de tot a un nivell estratosfèric. Tots –Andrea Jiménez com Adina, José Manuel Sánchez com Nemorino i Joan Miquel Muñoz en funcions de Dulcamara– varen estar a l’altura del que es fa imprescindible perquè tot rutlli amb eficàcia, des de lleugeresa fins a intensitat, gràcia i lirisme, completant una funció que podríem qualificar de gran i exquisit aperitiu del que havia de ser la reposició de L’elisir d’amore –extraordinària versió– que fa dues temporades José Matret va estrenar al Principal.
