El projecte modernista de Palma a 1900 (part 2)

Els llocs de trobada habitual del món cultural eren el Círculo Mallorquín i les nombroses tertúlies que s’organitzaven a Ciutat, com la de Joan Alcover i la del saló Beethoven. La xarxa d’associacions i la pluralitat d’objectius d’aquestes entitats (recreatives, mutualitats, culturals, educatives, socials i esportives), sobretot com a conseqüència de la Llei d’associacions de 1887, és una manifestació més de la vitalitat i el dinamisme d’una ciutat amb una capacitat extraordinària d’articulació. És l’època de Gabriel Alomar, un intel·lectual socialista potentíssim, i d’Antoni Noguera, que introdueix el nacionalisme a la música. Són anys d’una gran vida associativa.

El predomini burgès és ben present a l’univers associatiu del final de segle, però Ciutat manté una gran complicitat amb les classes populars, naturalment a la majoria de barris obrers, amb una presència de les cultures alternatives, resultat de l’existència de societats populars. És el moment que arriba la pintura nova, sobretot Santiago Rusiñol, i com Gabriel Alomar explica que representa una nova manera de mirar Mallorca amb la mateixa subjectivitat de l’artista.

En l’àmbit de les infraestructures, Eusebi Estada, amb el llibre La Ciudad de Palma de 1885, ens parlarà de la ciutat de futur, una ciutat industrial que necessita l’expansió fora murades. Bernat Calvet, enginyer municipal, dona suport obertament que les murades han d’enderrocar-se i la proposta, que tindrà una polèmica amb el general Carcia Luque, contrari a l’esbucament, és secundada per tot el grup dels Insensats.

Palma al final del segle XIX somia en un port amb una línia moderna d’unió amb la Península, d’oferir una xarxa hotelera de primer nivell o de disposar d’un transport urbà ràpid i segur. Tot un projecte que ofereix unes oportunitats inimaginables. Les guies turístiques, les setmanes esportives i les primeres infraestructures modernes reflecteixen el dinamisme de la Ciutat quan trenca la llum del segle XX.

L’Església d’aquells anys es belluga entre el pol integrista que vol retornar al temps de l‘Antic Règim, on el seu poder era indiscutible, i el pol dels conciliadors que volen adaptar-se als temps que corren. Serà el bisbe Campins, tota una personalitat del trànsit del segle XIX al XX, qui estirarà l’Església cap a la modernitat.

Miquel Villalonga, a Miss Giacomini, farà més tard una paròdia de l’estructura social de la ciutat i el comportament dels diferents estaments i nuclis de poder provincial. Ho fa des d’un plantejament radical conservador, reconeixent que la noblesa mallorquina es trobava en el ponent del seu recorregut històric i deixava de ser la referència política i social hegemònica. Una aristocràcia que es resistia a perdre el protagonisme del relat sobre allò que era l’essència històrica de la Ciutat i que encara mantenia una hostilitat manifesta contra els xuetes i els liberals que controlaven els nous poders financers.

En aquest context bullent d’idees i iniciatives civils, l’administració pública no liderava la modernització perquè no tenia capacitat. La Diputació, encara que tenia una gran presència i rivalitzava amb el poder municipal, com també ara fa el seu descendent, el Consell Insular de Mallorca, es concentrava a Ciutat en les polítiques sanitàries i socials, amb importants centres com l’Hospital General, la Casa de la Misericòrdia, la Inclusa, la Presó Provincial, l’Escola Normal i l’Institut Balear.

Els recursos municipals i els de la Diputació sempre eren molt limitats i amb prou feines tenien capacitat per cobrir les urgències en infraestructures d’aigua i electricitat; no parlem ja de l’educació, la sanitat i els serveis socials, que estaven bàsicament gestionats per entitats religioses, excepte els grans centres, que eren de gestió pública amb la col•laboració d’aquestes entitats.

Tota aquesta força modernitzadora anirà donant els seus fruits al llarg del primer terç del segle XX, de la mà de la iniciativa privada però també de la pública, fruits que es concretaran en edificis, reformes urbanes, transports, obres teatrals i literàries, i tot un conjunt de dinàmiques socials que relatarem en detall a partir de la següent entrega, ja pertanyent al segon volum de la Biografia de Palma: ‘La Ciutat Moderna, de 1900 a 1936’.