El filòsof existencialista Jean-Paul Sartre conta la història d’un jove alumne francès que li va demanar consell per prendre una decisió, en el context de la Segona Guerra Mundial. Concretament, volia saber l’opinió del filòsof per decidir si havia de fer-se càrrec de la seva mare malalta o si havia de complir el deure d’incorporar-se a les forces de la Resistència exterior en la lluita per alliberar el seu país de l’ocupació nazi. Es tracta d’un dilema moral que Sartre exposa per primera vegada en una conferència pronunciada a París el 29 d’octubre del 1945, que es va publicar un any després, el 1946, amb el títol L’existencialisme és un humanisme.
L’estudiant havia d’elegir entre dues alternatives que implicaven un conflicte de valors. Si decidia ocupar-se de la mare, aleshores estaria donant preferència al benestar individual; si, en canvi, elegia incorporar-se al combat, estaria prioritzant els interessos col·lectius i s’estaria comprometent amb l’ideal universal de llibertat. Si donava preferència a la mare, ajudaria a viure una única persona, un ésser humà concret, però seria un traïdor a la pàtria. Si, en canvi, decidia lluitar, seria un mal fill, però demostraria el seu compromís amb el futur del seu país. Quina de les dues accions seria més útil?
Altres condicionants
Tanmateix, hi havia més circumstàncies que condicionaven la decisió de l’estudiant. En el text sobre l’existencialisme, Sartre diu que el pare de l’estudiant havia abandonat la llar familiar, com a conseqüència d’una baralla amb la seva esposa -la mare-, i estava a punt d’unir-se a les forces nazis d’ocupació, com agent col·laboracionista. També diu que el germà de l’estudiant havia mort a mans dels alemanys durant l’ofensiva del 1940 i que la mare vivia immersa en una gran depressió a causa de la mort del seu fill major i de la traïció del seu marit.
Aquest cas permet reflexionar moralment sobre la importància que tenen els vincles familiars i socials. Què és més important acceptar la responsabilitat amb la comunitat, la venjança o el lligam amb la família? Quina influència pot arribar a tenir l’acció d’una persona sola en el desenllaç d’una guerra? Canviaria la decisió si la relació de parentiu fos més llunyana, és a dir, si la persona a cuidar fos un cosí? I si en comptes de ser un familiar es tractàs d’un amic? Quin paper tenen els instints i els sentiments d’amor i simpatia en aquesta decisió?
Es podria reflexionar sobre l’interès moral que va dur l’estudiant a voler allistar-se a les Forces Franceses Lliures. Es podria pensar si el desig de combatre les tropes alemanyes d’ocupació neix dels sentiments d’odi i venjança. També caldria valorar el sacrifici personal i la demostració d’amor fratern que van implícits en la decisió de vetllar per la vida de la mare, en contrast amb els sentiments negatius que acompanyen l’acció alternativa de combatre els alemanys.
Sartre no explica les raons que duen l’estudiant a demanar-li parer, però es poden suposar. Es pot interpretar que l’alumne intenta eludir la seva responsabilitat o que, senzillament, cerca compartir els seus dubtes amb algú. També seria versemblant que l’estudiant cercàs algun tipus de criteri que l’ajudàs a establir una preferència d’una acció sobre l’altra, i elegir la que fos moralment més correcta.
Què va contestar Sartre al seu alumne? Senzillament li va recordar que havia d’elegir perquè era lliure de fer-ho! Sartre el podria haver convidat a participar en la lluita contra l’ocupació nazi de França a través d’una resistència passiva, mantenint la dignitat intel·lectual com ell havia fet. Però Sartre no ho va fer perquè hauria estat incoherent amb la seva filosofia existencialista. Des d’una perspectiva existencialista, l’estudiant havia de valorar la situació concreta i decidir si acceptava la incertesa que suposa existir, és a dir, havia d’assumir el compromís amb si mateix i la responsabilitat en solitari, fent front a les circumstàncies. Per a Sartre, l’ésser humà està condemnat a elegir. Per tant, l’alumne havia de decidir sense recórrer a regles morals universals i abstractes perquè no són vàlides.
La resposta de Sartre és coherent amb la seva concepció existencialista de l’ésser humà. Sartre no pot decidir en comptes de l’estudiant, perquè, segons la seva posició filosòfica, cadascú ha d’exercir la seva llibertat a l’hora de prendre una decisió moral. Per a Sartre, l’ésser humà comença no essent res i a poc a poc es va construint la seva pròpia essència a través del conjunt d’eleccions i actes que fa i no fa. Sartre defensa que l’ésser humà es defineix a si mateix a través de l’existència, és a dir, actuant i decidint.
Haver d’elegir
La tesi de Sartre és que l’ésser humà, malgrat no haver elegit existir, està condemnat a ser lliure i que precisament la llibertat consisteix en la contingència d’haver d’elegir en cada cas. Sartre pensava que no es podia viure en l’abstracció moral, que les accions humanes no seguien normes universals. No existeix cap ètica que pugui determinar a priori, amb independència de l’experiència, allò que s’ha de fer en les situacions concretes que es van presentant al llarg de la vida, i que encara que existís una ètica així, tanmateix cada persona seria responsable d’interpretar el sentit de les màximes morals.
L’existencialisme de Sartre parteix de la frase “Si Déu no existís, tot estaria permès”, extreta de la novel·la Els germans karamazov de Dostoievski. Efectivament, si Déu existís, hauria determinat una essència o naturalesa humana estàtica, és a dir, allò que és i que podria arribar a ser, però, com que Déu no existeix, l’ésser humà es troba tot sol i sense excuses, enfrontat a la seva llibertat i a l’angoixa d’haver de realitzar-se a si mateix.
És inevitable relacionar la història de l’estudiant de Sartre amb l’experiència d’Albert Camus amb un estudiant algerià, en una conferència a Estocolm amb motiu de la concessió del premi Nobel de literatura. L’estudiant va increpar Camus perquè no donava suport al Front Algerià d’Alliberament Nacional en la seva lluita per la independència de l’estat francès. L’estudiant tampoc no entenia que Camus no justificàs l’ús de la violència en nom de la justícia. Camus li va respondre que dur la violència als carrers d’Algèria podria suposar la mort de la seva mare a causa dels atemptats que s’estaven produint contra els passatgers dels tramvies. Entre ‘la justícia’ i la mare, Camus va elegir la mare, mentre que l’alumne francès de Sartre no se sap què va elegir: si cuidar la mare o venjar la mort del seu germà. Sartre no ho diu perquè considera que és irrellevant, ja que qualsevol elecció estaria feta des de la condició d’home lliure. Finalment, el problema moral de l’alumne de Sartre esdevé un problema existencial que es resol individualment, assumint la condició d’ésser lliure, és a dir, existint.
