Patrimoni

Els primers irreductibles del cinema

L'Acadèmia del Cinema homenatja les tretze sales centenàries que encara funcionen a Catalunya

En una època en què els titulars de premsa auguren la fi de les sales de cinema –ferides pels canvis d’hàbits de consum, la crisi, les plataformes digitals i rematades pel covid-19–, és reconfortant descobrir que n'hi ha tretze que han superat més de 100 anys i continuen en actiu en el circuit comercial: són les sales centenàries de Catalunya que l’Acadèmia del Cinema ha distingit per la seva militància. “Em pensava que no en trobaria gaires, dues o tres, però em va sorprendre que en sobrevisquessin tretze, no m’imaginava aquesta resistència”, diu el periodista Toni Vall. Potser és perquè a la ciutat de Barcelona no és gens habitual aquesta transmissió patrimonial i cultural: només es manté actiu el Cinema Bosque de Gràcia, inaugurat el 1905, que antigament s’anomenava Teatre del Bosc perquè estava situat al bosc que hi havia a Fontana. Allà s’hi va veure, el 1907, un títol d’impacte: Las inundaciones de Cataluña

Vall és qui s’ha ocupat de l’exhaustiva recerca de sales i n’ha recuperat la història en un catàleg que reuneix les petites fites de cada institució: el dia que va arribar el cinema sonor al Cinema Catalunya de Ribes de Freser (el 1932, amb Un hombre de suerte, una producció nord-americana dirigida pel cineasta espanyol Benito Perojo), la infructuosa lluita veïnal per salvar l’antic Saló Imperial de Sabadell o la transformació del Casal Camprodoní en una caserna i un local de la Falange durant la Guerra Civil. “Amb una història tan llarga, no ho han tingut fàcil. Han viscut remodelacions, incendis, canvis de seu, d’empresariat, períodes de tancament llargs i resurreccions. És interessant veure que tots van sobreviure a la Guerra Civil, alguns van ser tancats, d'altres col·lectivitzats, d'altres es van convertir en un refugi, en la casa del poble, alguns van mantenir la programació i d'altres van ser destruïts i després reconstruïts”, explica. 

El primer cinema que ha sobreviscut fins avui cal anar-lo a buscar a Ribes de Freser el 1900. L’únic municipi que en té dos és Sitges, i són dues sales mítiques dins el Festival de Cinema Fantàstic i de Terror: el Casino Prado i El Retiro. La vinculació de les sales amb el municipi ha sigut clau per mantenir-les obertes i dins el circuit comercial, encara que amb cartelleres molt diverses, des del cinefòrum a la reestrena. “Fan microcirurgia programadora”, diu Vall, pel coneixement absolut que tenen del seu públic fidel. També és vital la seva oferta multidisciplinària, combinant cinema amb altres activitats culturals i el cafè, cosa que entronca amb el seu propi passat, ja que molts van néixer com a teatres de varietats o opereta i fins i tot s’hi feien espectacles de revista. Però sens dubte hi té més a veure la passió pel cinema. “A totes les uneix l’instint de supervivència, les ganes d’oferir un servei i la creença en el cinema”, resumeix el periodista.

Només cal veure algunes anècdotes de les etapes més dures. A l’Imperial de Sabadell, el director de fotografia Tomàs Pladevall va ser testimoni dels informes de censura que feien “ cortar los besos de Fausto y Aurelia” dels rotlles de Constantino el Grande. O les paraules desig i venjança, per exemple. Jaume Reniu, projeccionista del Centre Parroquial d’Argentona, es guardava a casa els retalls de cel·luloide eliminats i va fer un muntatge amb les escenes romàntiques prohibides, una història que recorda la de l’Alfredo de Cinema Paradiso i que va acabar amb l’home desfent-se de totes les proves.

 

Salvats pels ajuntaments

Des de les primeres sessions improvisades de cinematògraf, que van motivar un empresari a obrir la Calàndria Masnou, o bé des de les sessions de la Metro que omplien els passadissos dels cinemes amb gent dreta, ha plogut molt. Els últims anys han sigut crítics per a molts d’aquests espais, que han vist perillar la seva continuïtat. “Subsisteixen com poden als nous hàbits. No està en qüestió la continuïtat del cinema com a art, el que està en un punt crític és com es veu el cinema, si en una sala o no. Hi ha gent que creu que té sentit mantenir-lo, i treballen fent programacions, dialogant amb els veïns, fent programacions a la carta”, apunta.

Vall també deixa anar que al catàleg es pot observar com, en molts municipis, l’aposta dels ajuntaments ha sigut clau per salvar els cinemes. “És revelador de com a vegades la implicació de la institució pública en el patrimoni és factible. No són impossibles. Alguns cinemes estan participats pels ajuntaments respectius. A Barcelona, això no existeix i potser tindria sentit que es posés sobre la taula. Les arts escèniques, els concerts, els festivals de música en alguns casos són fortament subvencionats. Hi ha teatres 100% públics. Per què no podria arribar un moment que existeixi una sala de cinema pública?”, planteja Toni Vall.

Dos testimonis amb història

Pep Alsina: "Ajudava el pare al cinema quan havia de ser a catequesi"

Pep Alsina (Argentona, 1952) va trepitjar per primera vegada la cabina del Centre Parroquial amb quatre anys i va quedar impressionat. “Quan ets tan petit ho mitifiques tot. Ja no m’he mogut mai de la cabina”, diu al recordar l’anècdota. En el seu pare hi va trobar el còmplice perfecte. “De petit anava a ajudar-lo al cinema quan havia de ser a catequesi, i ell mai va dir res”. Entre els seus mestres destaca Jaume Reniu, “un maquinista dels de tota la vida i el primer del poble a treure’s el carnet”, explica Alsina. Amb els anys va anar agafant més responsabilitats i el 1979 va acabar sent el president de la Junta del Centre Parroquial, on encara continua després d’un parèntesi. És en aquesta època quan comença a decidir sobre la programació i anar a Barcelona a veure els lots que li oferien. “Des de les cases intentaven encaixar-te lots bastant dolents. Et vas endurint de mica en mica”. Entre les seves anècdotes destaca quan, passant El Zorro, es va cremar la pantalla. “Quan va arribar als títols de crèdit, amb l’escalfor de la llanterna, es va encendre”. El Centre Parroquial segueix en actiu i és l’únic cinema que queda a Argentona. “La gent ve sense saber què projectem. Confien en la programació del centre”. Fins a aquest últim tancament obligat de 15 dies, amb la pandèmia seguien venent el màxim d’entrades “seguint sempre les mesures de seguretat”. Laura Cañuelo

Manuel Vilatersana: "Anava abans al Borràs per si la pel·lícula era massa atrevida"

Amb 97 anys, la història de Manuel Vilatersana (Mataró, 1923) amb el Foment Mataroní és llarga. Ja de petit hi solia assistir amb la seva mare. “El Foment sempre ha tingut apassionats del cinema. Quan vaig ser més gran em van explicar que el meu pare formava part del cercle d’aficionats, així que vaig heretar l’afició del pare”, comenta. Més endavant, al voltant dels anys 40, aquest mataroní va començar a treballar al Foment. Al principi s’ocupava de vigilar les sales i les entrades, però més endavant va passar a encarregar-se d’anar a Barcelona per veure els lots de pel·lícules que podia projectar. “Moltes de les pel·lícules que passàvem els dijous es projectaven abans al Borràs. Jo sempre hi anava per veure si hi havia algun problema o si era massa atrevit”. Una de les anècdotes que més recorda és quan van projectar Los tres sargentos, protagonitzada per Frank Sinatra i Dean Martin, un dia de Nadal. “Hi havia tanta gent que em vaig perdre el dinar de Nadal a casa”. Vilatersana també recorda el dia que es va cremar el Cinema Clavé de Mataró, l'any 1946. “Estaven passant una pel·lícula francesa. Al final la van acabar projectant al Foment. Això sí, els cèntims se’ls van quedar ells”. Vilatersana defensa que “va costar que es fes cine bé, tant tècnicament com amb la programació, però el Foment sempre va buscar millorar”. Laura Cañuelo

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF