200 anys del primer llibre sobre prehistòria

Menorca té una de les prehistòries més tardanes de tota la Mediterrània i el continent europeu. Els éssers humans hi van arribar tard, fa poc més de 4.000 anys. En aquell moment, la major part dels territoris adjacents feia mil·lennis que estaven habitats.

L’estudi de la prehistòria, en canvi, és a Menorca una disciplina primerenca. Un autor menorquí li va dedicar una monografia fa exactament dos-cents anys. Va ser el primer historiador de l’estat espanyol a desenvolupar una iniciativa d’aquest tipus, i la seva obra va ser el primer llibre íntegrament dedicat a la prehistòria que es va publicar en castellà.

Contrast

Per què existeix aquest enorme contrast entre l’endarreriment en l’inici de la prehistòria menorquina i la precocitat del seu estudi? Evidentment, cap dels dos fets és casual. A finals del calcolític, Menorca constituïa un territori marginal, no especialment accessible amb les tècniques de navegació del moment i sense recursos que, a priori, el fessin especialment atractiu per a l’establiment humà. És per aquests motius que la nostra espècie s’ho va pensar força temps, abans de colonitzar l’illa. Al segle XVIII, la situació era bastant diferent. La millora en la tecnologia nàutica havia permès un canvi radical en les rutes marítimes.

La situació de Menorca al bell mig de la Mediterrània Occidental no constituïa ja un obstacle, sinó més aviat un avantatge. La posició geogràfica de l’illa i l’existència del port de Maó, amb capacitat per arrecerar un enorme nombre de naus de grans dimensions, va permetre l’aparició d’una important burgesia comercial. Va sorgir, així, un col·lectiu que es podia permetre que alguns dels seus membres es dediquessin a tasques purament intel·lectuals. Les característiques geogràfiques abans esmentades van convertir també Menorca en quelcom cobejat per les principals potències europees del moment. Així, durant bona part del segle XVIII l’illa va ser britànica, fet que va permetre que les idees il·lustrades hi circulessin amb una força desconeguda a l’Espanya borbònica del moment.

És en aquest context que hem d’enquadrar la figura de Joan Ramis i Ramis (Maó, 1746-1819), autor d’ Antigüedades célticas de la isla de Menorca. Aquesta és l’obra de la qual parlàvem unes línies més amunt i que constitueix el tret de sortida per a l’estudi de la prehistòria de l’illa i de tot l’Estat, atès que quan es va publicar (1818) Menorca es trobava ja sota sobirania espanyola.

Origen i finalitat

En aquesta obra, l’il·lustrat menorquí intenta aportar respostes sobre l’origen i la finalitat de les construccions ciclòpies que observa arreu de l’illa: talaiots, taules, cercles... Ramis escriu la seva obra en un moment en què la prehistòria no s’ha desenvolupat encara com a àmbit d’estudi. Al seu llibre, de fet, no hi trobarem cap vegada el terme prehistòria, que no es va començar a generalitzar fins a unes dècades més tard. Per altra banda, el desenvolupament de l’arqueologia estava encara en una fase molt incipient. Seguint la tradició de l’antiquarisme, les restes materials del passat no es contemplaven com a font de coneixement històric, sinó que es considerava que eren les fonts escrites les que havien de servir per explicar aquestes restes. No s’havia copsat encara que havia transcorregut un llarguíssim període de temps entre l’aparició de la nostra espècie i la invenció de l’escriptura.

Ramis, demostrant un bon coneixement de les teories en boga als cercles acadèmics europeus del moment, relaciona les construccions prehistòriques menorquines amb els pobles celtes que mencionen els autors romans i, per tant, amb la religió druídica. Però Ramis transcendeix la tradició de l’antiquarisme i, manifestant una actitud racionalista i deductiva ben pròpia d’un il·lustrat, utilitza les pròpies restes per extreure’n informació de tipus històric.

Commemoració

Per tal de commemorar els dos-cents anys d’aquesta publicació, l’Institut Menorquí d’Estudis, el Consell Insular de Menorca i la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes Balears han promogut una reedició de l’obra. En aquest llibre, el text de Ramis va precedit per tres estudis introductoris. En un d’ells, Miquel Àngel Casasnovas, Joaquim Pons i Josefina Salord situen Ramis i la seva obra en el context de la Menorca il·lustrada i de l’arqueologia europea. El segon estudi, de Manuel Calvo i David Javaloyas, posa en relleu la complexitat de la metodologia utilitzada per Ramis, en el seu llibre, per generar coneixement històric.

El darrer d’aquests textos, de Cristina Rita, Antoni Ferrer i Joana Gual, repassa l’estat actual dels coneixements sobre la prehistòria de Menorca i els contraposa comparant-los amb les interpretacions de Ramis, en un estudi especialment pensat per a aquells lectors poc familiaritzats amb l’arqueologia de l’illa. S’ha de tenir en compte, en aquest sentit, que el text de Ramis es presenta en la seva versió original i traduït a l’anglès, mentre que els estudis introductoris hi apareixen en català, castellà i anglès.

Es pretén, així, donar la difusió que es mereix a una obra cabdal per a la nostra l’illa. Entre altres coses, perquè posa en relleu un interès molt primerenc per unes restes arqueològiques que, com sabem avui dia, són fins i tot més fascinants que no podia imaginar Ramis. L’autor il·lustrat va intentar explicar-les buscant paral·lelismes a altres indrets d’Europa, però avui sabem que són el producte d’una cultura única, desenvolupada en un ambient insular. I és aquesta excepcionalitat la que ha permès que aquests monuments que Ramis va descriure optin a ser inscrits a la llista de patrimoni mundial de la Unesco.