Les primàries segons Clooney
George Clooney retrata la hipocresia dels polítics nord-americans a Los idus de marzo. Ambientat a les primàries demòcrates, el film ofereix una visió cínica del poder i els seus mecanismes.
BARCELONA.George Clooney s'ha tornat a posar al darrere de la càmera a Los idus de marzo , que avui s'estrena i en què recupera la tradició del cinema polític practicada al passat per cineastes nord-americans com Sidney Lumet i Alan J. Pakula. Sense concessions al públic adolescent, el quart llarg de Clooney com a director és un exercici de cinema adult, un retrat en clau amarga del món de la política a través de la deriva cap al cinisme de Stephen Meyer (Ryan Gosling), el segon de bord de la campanya per a les primàries demòcrates de Mike Morris (Clooney), senador idealista, íntegre i valent amb un programa que avança el d'Obama per l'esquerra. El candidat somiat, en aparença.
No és un món que li sigui del tot estrany a l'actor i director. El seu propi pare es va presentar el 2004 a les eleccions al Congrés per l'estat de Kentucky. Periodista i presentador de televisió, Nick Clooney va perdre les eleccions, en part, per culpa d'uns rivals que van atacar-lo per la condició d'estrella de Hollywood del seu fill. Però Los idus de marzo no s'inspira directament en aquest episodi, sinó que adapta una obra teatral de Beau Willimon, Farraguth north . Es diu així per la zona de Washington que concentra les oficines dels lobis que determinen la política als EUA i va ser escrita a partir de les pròpies experiències de Willimon com a treballador de la campanya fallida d'un dels candidats de les primàries demòcrates del 2004, Howard Dean.
Amb aquest doble fracàs com a leitmotiv i un títol que pica l'ullet al Juli Cesar shakespearià -és la data del calendari romà en què el conqueridor de les Gàl·lies va ser assassinat-, Los idus de marzo respira un aire de pessimisme tan intens que, amb el projecte a punt, Clooney va endarrerir-lo quan Obama va guanyar les eleccions del 2008. "Tothom era tan feliç que no semblava el millor moment per a un film tan cínic. Però al cap d'un any, tothom tornava a ser tan cínic com sempre", diu l'actor, que al seu quart llargmetratge com a director ha reclutat un conjunt extraordinari de secundaris (Paul Giamatti, Philip Seymour Hoffman, Marisa Tomei). Amb ells, Clooney orquestra un mapa a escala de les intrigues, traïcions i duplicitats de la política nord-americana, un camp de batalla en què la innocència i l'idealisme sempre hi surten perdent. Al centre, el personatge que interpreta Gosling, que al principi es mostra eficient, compromès, "el millor en el que fa", diu Clooney. "Però en acabar el film encara és millor, i tan sols li ha costat l'ànima". Lluny queda l'optimisme combatiu de Bona nit i bona sort (2005): el George Clooney post-Obama no deixa espai a l'esperança.
