El 4.553 de Mauthausen, mallorquí d’adopció

José María Aguirre, artiller republicà a la Guerra Civil, va caure presoner dels nazis i se’n va poder escapar just abans de l’alliberament del camp

Aquesta setmana s’han complit 75 anys de l’alliberament del camp d’extermini nazi de Mauthausen per part de les tropes nord-americanes . Tot i que les víctimes illenques dels nacionalsocialistes podrien arribar al mig centenar -recollides pel periodista eivissenc Xico Lluy a Els nostres deportats: republicans de les Balears als camps nazis -, hi ha un testimoni que sobresurt per la projecció pública que tingué durant uns anys, quan ja vivia a Mallorca, explicant la seva història. Es tracta de José María Aguirre. Aquest basc de naixement i illenc d’adopció estigué, com recorda la que fou la seva companya de vida, Sarah Bajard -francesa d’origen judeosefardita-, “moltíssims d’anys sense explicar més que a gent d’extrema confiança el que havia viscut durant la guerra”.

El periple d’Aguirre s’enceta el 1919 en una possessió de Markina, a Biscaia. Fill d’una família humil de classe treballadora, catòlica i amb un pare afiliat al Partit Nacionalista Basc, es va incorporar a files quan els feixistes varen intentar el cop d’estat. Tenia 17 anys. Mentre la mare i els set germans varen acabar refugiats a Chatellerault, a França, fugint dels bombardejos franquistes, ell i el seu pare passaren la guerra a Catalunya, en un batalló d’artillers bascos que va fer tasques a la rereguarda, a la costa empordanesa. D’aquella etapa, Aguirre en parlava poc, però Bajard diu que sempre tenia present “l’ajuda que ERC va donar als combatents d’Euskadi i el fet que assistí a Barcelona al comiat popular del líder de la CNT Durruti”. El 12 de gener de 1939, amb la desbandada republicana i amb el pare mort, Aguirre passà la frontera francoespanyola. Aquí la seva història s’assembla a la de molts altres.

Estigué als camps de refugiats de les platges d’Argelers, a Sant Cebrià i a Gurs. Fred, fam, pluja i filferro amb punxes entre les dunes d’arena i la mar. Bajard és contundent: “França va tractar de manera inhumana els republicans espanyols. Tota una vergonya, tenint en consideració que a l’Elisi hi havia un president jueu i socialista com Léon Blum”. Aguirre passà d’aquelles platges a ser part de les companyies de treballadors estrangers que construïren la famosa i inútil Línia Maginot, que teòricament havia de protegir França de l’amenaça alemanya. Allà l’enganxà la rapidíssima ocupació nazi de juny de 1940. Després d’uns mesos pres a Estrasburg, un dia de desembre fou anxovat en un vagó de tren per a ramat i duit a un indret que no coneixia. La matinada entre el 12 i el 13 de desembre de 1940 el tren s’aturà en una estació nevada. Era Mauthausen.

“José María va estar setanta anys tenint malsons recordant aquella arribada horrible al camp. Descalços a la neu, desorientats, amb les SS i els seus dòbermans rodejant-los, caminaren cinc quilòmetres fins al camp, on els afaitaren tot el pèl del cos fins a fer-los sagnar”. Aguirre va sobreviure. Però aquell al·lot biscaí jovial i cantaire pagà un preu alt. “La vida als barracons i a la cèlebre pedrera de granit on els obligaven a feinejar, amb l’‘escala de la mort’ de 186 graons, el marcà per sempre més”. Físicament patí les conseqüències d’una pallissa que li destrossà la boca perquè havia intentat robar pa i de l’erisipela, una malaltia de la pell devastadora. Passà pels subcamps de Ternberg i Redl-Zipf i tingué la gran sort de poder integrar-se en l’anomenat Kommando Cèsar, una unitat de treball especial encapçalada per l’anarquista valencià Cèsar Orquín, formada exclusivament per republicans espanyols i que tingué la particularitat d’aconseguir que tots els seus integrants sobrevisquessin.

Més tard el traslladaren al subcamp d’Ebensee i la fortuna es posà de part seva. “Allà -conta Bajard-, els grup de deportats espanyols compartien espai amb presoners jueus que havien estat tipògrafs i que eren obligats a participar en l’operació Bernhard, el pla nazi per falsificar lliura esterlina britànica”. Els alemanys estaven tan obsessionats a controlar els falsificadors que treballaven per a ells, que descuidaren la seguretat dels altres deportats”. En un descuit dels vigilants pogueren escapar i vagaren pels boscos uns dies. Era la primeria de maig de 1945. Un jorn, aquesta setmana n’ha fet 75 anys, es toparen, per un camí polsós, amb un jeep de l’exèrcit dels EUA. Un dels soldats que els donà tabac i quelcom per menjar era cubà i parlava castellà. Els va fer una foto, a Aguirre i als seus companys. Bajard encara la conserva. “El dia més feliç”, en deia ell.

A partir d’aquí la narració es precipita. L’hotel Lutecia, al bulevard Raspail 45, de París, el centre neuràlgic on tots els deportats acabaven convergint per saber què fer. La trobada a França amb una mare entranyable. “Apa, que no has tardat a tornar!” -li digué. Però no acabava de trobar-s’hi còmode. El 1953 aterrà a Mallorca amb el reclam que era un país on començar de nou. Va entrar de recepcionista a l’hotel Cenia i d’allà al Zaira, al passeig Marítim de Palma, on conegué Bajard i que va ser “refugi segur” per a les vacances de molts exdeportats espanyols. A principis dels 2000 el documentalista Pedro de Echave aparegué a la seva vida. Ell és la persona clau perquè s’animàs a explicar en públic l’infern que havia viscut. Primer, a l’Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma. Després, en escoles, centres culturals, entitats. Va fer 72 xerrades. Morí el setembre de 2009. Bajard explica que els darrers dies, a la clínica, delirant, retornà a la seva llengua basca. La identitat que reclamava, però, era el número 4.553 que duia tatuat.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF