13/05/2011

La pregunta més odiosa del Qüestionari Proust

2 min

Sento una vergonya violenta, acompanyada d'espasmes, cada cop que una dona respon en una entrevista que allò que valora més en un home és que la faci riure. Li recomanaria que anés a veure els germans Tonetti. Tot i que aquests pallassos santanderins van cloure els ulls a la llum d'aquest món, es deuen conservar pel·lícules del seu número excepcional Guants de ciclista o matalàs verd (només amb el títol ja promet). El germà gran, José Villa del Río n'era el nom autèntic, va morir l'any 2003, mentre que Manolo, el petit, es va suïcidar el 1983, com a desenllaç tràgic d'una depressió aguda arran de la fallida i tancament del Circ Atlas, fundat per ells el 1955. Així s'acabava l'obra de tota una vida d'esforços i tribulacions. Potser l'esposa de Manolo, el pallasso depressiu, el va abandonar perquè ja no reia com abans. Prenent com a patró aquest exigència humorística tan severa, els marits depressius no puntuen gaire en el campionat de rialles i xerinola. Hi ha dies en què es queden una bona estona dins de la dutxa sense aigua, silenciosos, quiets, amb els ulls tancats i el cap repenjat a la paret enrajolada. En moments així no són gaire divertits, realment. Almenys si rellisquessin amb el sabó farien un gag de slapstick .

Mentre que, és un fet contrastat, a les entrevistes els homes no declaren mai que allò que valoren més en una dona és que els faci riure. Quan de vegades les opinions i els pensaments erràtics d'elles (igual que els dels homes) conviden a riure. I també les convencions socials -sobretot quan adopten impetuoses una convenció que busca trencar-ne una altra de més antiga, procedent del món de les seves mares o germanes grans: cada generació es guanya a pols la seva ridiculesa particular, els nostres fills i néts comentaran entre perplexos, fotetes i espero que compassius les nostres convencions socials de la mateixa manera que a mi em diverteixen les de la molt decimonònica senyora Dorotea de Chopitea-. Però els homes se'n guardaran prou de deixar-ho veure, si aspiren a mantenir la pau domèstica. Per això, pel carrer, de tant en tant veus homes que riuen sols, discrets i amb els ulls brillants. No és que els hagin de tancar en una bogeria, sinó que senzillament han recordat, tot d'una, algun moment de la conversa matrimonial del vespre anterior.

stats