La portada que Yung Beef no vol que vegis

Et pot agradar més o menys la proposta musical i estètica de la música urbana, però no es pot negar la capacitat que tenen els seus artistes per convertir-se en objectes d’oci i consum. La seva victòria és que hi hagi tanta gent que avorreix la seva música i que, alhora, ho sàpiguen tot d’ells i els segueixin les baralles i aventures que tenen a les xarxes socials. De la mateixa manera que qualsevol influencer, però amb una gràcia de classe que ni somien els personatges ridículament perfectes que triomfen a Instagram.

Tot i que últimament n’hi ha algun que s’ha començat a mullar políticament, com la cada cop més reivindicativa Bad Gyal, la seva activitat més concorreguda a la xarxa són els posts de batalla. Un dels grans encerts d’aquest grup de cantants és que, seguint el cànon dels beef del rap dels noranta, van fer públiques les disputes entre ells. Des del vídeo viral de Kaydy Cain, explicant un cop de puny a NY, fins a les amenaces de Cecilio G i Pimp Flaco als Pxxr Gvng a Twitter. Els artistes de música urbana van construir un relat que, fos real o només parcialment, els va funcionar.

Anys després d’aquelles batusses seminals, els artistes controlen els seus impulsos abans de publicar, tot i que l’interès per tot el que fan no ha disminuït. Aquesta setmana Yung Beef, ara de promoció amb Perreo de la muerte (La Vendición, 2019), ha sigut protagonista després que l’editorial Errata Naturae publiqués tuits detallant un burofax enviat pel cantant en què es demana la retirada del llibre El trap, d’Ernesto Castro. A la coberta hi surt un dibuix de Beef que no ha agradat a l’artista andalús.

Com era d’esperar, el tema s’ha magnificat a internet, i fins i tot s’ha comparat amb el cas Fariña, obra retirada per ordre judicial per vincular càrrecs del PP amb el tràfic de cocaïna a Galícia. Equiparar-los està tan fora de lloc que només es pot entendre en el context narratiu d’aquests artistes: fes-la grossa i la resta mengem crispetes.