HISTÒRIA

Quan el port marítim va empoderar Barcelona

El Muhba mostra la potència de la capital a l’època medieval i l’impacte del comerç mediterrani

Quan Barcelona va mirar al mar, al segle XIII, va deixar enrere el seu passat com a ciutat episcopal i comtal per convertir-se en una gran capital del Mediterrani. A la ciutat desembarcaven comerciants de tot arreu: de Grècia, Pisa, Gènova, Alexandria d’Egipte, la terra d’Israel, l’Àfrica... La ciutat va créixer ràpidament amb noves classes socials, nous oficis, una nova elit. Era cosmopolita: hi havia mercaders d’arreu, població arribada des de l’interior, mariners de pas i una munió de prostitutes-curiosament alguns bordells, més de 700 anys després, no s’han mogut de lloc-. Al segle XV la ciutat tenia uns 30.000 habitants, però uns 5.000 eren població flotant. D’aquesta Barcelona empoderada gràcies al comerç marítim en parla l’exposició Barcelona, capital mediterrània. La metamorfosi medi eval, segles XIII-XV, que es pot veure al Museu d’Història de Barcelona (Muhba) fins al 29 de setembre. L’exposició continua a la capella de Santa Àgata amb La conquesta del litoral, del segle XX al segle XXI.

Barcelona, capital mediterrània treu dels magatzems moltes peces inèdites i restaurades. Per exemple, el fragment d’un mapa d’Itàlia del 1457 amb el regne de Nàpols sota la dominació catalanoaragonesa atribuït a Bartolomeo Pareto on es poden veure onejant moltes banderes catalanes. Hi ha dues mènsules amb representació de nobles procedents d’una casa del carrers dels Templers, de principis del segle XVI. Hi ha dagues, vaixelles, escuts heràldics, tombes singulars, bàculs, calzes, reliquiaris... Hi ha objectes imponents, com l’espasa reial de Sant Martí del 1290, i un dibuix que representa la pedra gravada que hi havia a la plaça del Blat, amb la distribució administrativa de Barcelona de 1389.

Destaquen dos pavesos (escuts) funeraris de les famílies Tarré i Torres, senyors d’Almenara. Els pavesos es feien servir en les cerimònies fúnebres, en què genets a cavall entraven a l’espai de vetlla i donaven voltes al cadafal funerari proferint crits de dolor. Però a la Barcelona del segle XIII no hi havia gaires nobles ni cavallers, perquè aquests acostumaven a viure de les rendes agrícoles. La ciutat atreia un altre tipus de població perquè, amb el domini cristià, el mar havia deixat de ser un lloc perillós. Comerciar era molt lucratiu: “Es podien fer diners molt ràpidament perquè no hi havia competència ”, explica Ramon Josep Pujades, comissari de l’exposició. És l’origen d’una nova classe social: els prohoms.

Saturació de monestirs

Barcelona, però, no tenia port artificial, només una gran barra de sorra paral·lela a la façana marítima. No va ser fins al 1477 que va tenir una escullera de més de 100 metres de llargada per 15 d’amplada. Per les imatges de les restes d’aquesta escullera, localitzades al baluard del migdia en les excavacions de 2006-2008, devia ser imponent. Els diners no només atreien famílies amb ganes d’enriquir-se: la ciutat es va omplir de clergues, frares i monges. En un sol dia de 1368 van professar 28 monges al monestir de les Clarisses. La proliferació de monestirs era tal que el 1370 el rei Pere III va dictar un estatut que prohibia la fundació de noves cases religioses dins els murs de la ciutat. També hi havia molts esclaus: musulmans, pagans i cristians orientals de Grècia, Euràsia i els Balcans, sards i persones negres de l’Àfrica occidental. L’any 1425 almenys un de cada deu habitants era esclau.

Una altra minoria present a l’exposició és la dels jueus. L’aljama de Barcelona va ser la més gran de la corona i va ser una comunitat pròspera fins a la massacre de 1391, quan es va assaltar el Call al crit de “Baptisme o mort!” i uns 300 jueus hi van morir; la resta es van batejar. Hi ha un Siddur que va estar més de 400 anys emparedat en una casa del Call, la que pertanyia a Bartomeu Rodríguez. El Siddur demostra en part el grau d’integració de la comunitat jueva, perquè les oracions són en català.

Van aparèixer oficis cada vegada més específics: un dels petits tresors que mostra l’exposició, destaca el comissari, és el primer incunable en català que va sortir d’un impremta barcelonina, la que tenia Pere Posa, que va obrir el seu negoci el 1481.

El primer banc públic d’Europa

Els prohoms es van fer cada vegada més rics i poderosos i la ciutat es va omplir de petits palaus. Aquests prohoms tenien certa autonomia per recaptar les subvencions i el 1265 es va constituir el Consell de Cent, però el monarca sempre va tenir el poder per canviar el règim municipal. Els comtes-reis tenien a la ciutat el palau principal. “Malgrat la seva itinerància, els reis morts a Barcelona van ser tretze”, destaca el comissari. Hi va haver un cert equilibri entre els diferents poders fins al canvi de dinastia: Alfons el Magnànim no volia saber res de Barcelona i va viure a Nàpols fins a la seva mort. Durant 26 anys no va visitar ni una sola vegada la ciutat.

“Barcelona va ser pionera a l’hora de crear el primer banc públic a Europa”, destaca el comissari. Va ser la Taula de Canvi, creada davant la desconfiança generada per les fallides bancàries de 1381. L’exposició acaba amb la Guerra Civil Catalana i la mort de Ferran el Catòlic. És l’inici d’una nova època, en part perquè Europa va començar a mirar més cap a l’Atlàntic.

El contrapunt contemporani

L’exposició fa un salt de més de 500 anys i es planta als segles XX i XXI per demostrar, com diu el director del Muhba, Josep Roca, que el mar és en l’ADN de la ciutat i és la base de la seva resistència. Amb una maqueta a escala 1:1.000, produïda per l’EAUIC i Barcelona Regional, aquesta part de l’exposició mostra la conquesta del litoral barceloní. “Volem fer reflexionar sobre aquesta façana marítima i obrir nous interrogants”, diu Roca.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF