La política s’ha convertit en una cosa detestable

Instagram @xxiscaLa política oficial s’ha convertit en una cosa detestable, en una esfera de despropòsits i desconfiança, que ha gestat una hostilitat envers la política en totes les seves formes. Però aquest odi només és possible si acceptam una gran mentida: que la política és a un costat i a l’altre hi ha la vida. Així, per una banda tindríem els discursos dels diputats, els dels militants que miren els altres amb la superioritat de qui se sap irreprotxable… i per una altra tindríem la vida, impotent i en silenci, perquè sap que ja no serveix de res prendre la paraula.

Però com diuen els amics del Comitè Invisible, ‘política’ mai no s’hauria d’haver convertit en un substantiu, sinó que hauria de funcionar sempre com un adjectiu. És polític tot el que genera una presa de partit. Hi ha conflictes, hi ha trobades, hi ha accions, hi ha usos de la paraula que són polítics, perquè s’aixequen amb decisió contra quelcom, en una situació concreta. Però no existeix ‘la política’ com un domini propi que reuniria tots aquests esdeveniments, amb independència del lloc i del moment en què es produeixen. No hi ha una esfera particular i separada on es tractarien els assumptes de tots. Al revés, és polític tot allò que té relació amb la trobada, el xoc o el conflicte entre formes de vida, entre maneres de percebre, entre sensibilitats. I és en aquestes trobades on es tracen les amistats i les enemistats possibles.

Seguint amb aquesta mirada, el Maig del 1968 no fou un moviment social sinó un conflicte polític. I això es fa palès en els seus efectes, en les desercions que es van produir, en la sensibilitat comuna que s’afirma des de llavors, una sensibilitat que augura que és possible esdevenir ingovernable.

Aquest conflicte polític va desbordar tots els marcs (polítics, sindicals o policials), es van produir una sèrie de desbordaments. I les velles formes de la política van córrer deslluïdes rere cadascun d’aquests desbordaments, oferint un espectacle decadent, una esperança morta. Perquè la reivindicació del 68 no era dialogant, no cercava cap tipus d’acord. “Siguem realistes, demanem l’impossible”, foren les paraules llançades a les parets de París, que es van convertir en consigna. Una consigna completament negativa, que expressava un rebuig a continuar sent governats així.

Així doncs, es va produir un xoc frontal entre dues forces, entre dues idees de món: la del govern i la dels manifestants, i no hi havia negociació possible. Ni els militants ni els governs ni els sindicats podien assumir un moviment d’aquest tipus, que mostrava que es pot actuar políticament sense fer política, des de qualsevol punt de la vida i al preu de tenir un poc de coratge. I més enllà, com en tot esdeveniment polític, el que va sortir a la llum aquella primavera fou la irreductible multiplicitat humana, la inqüestionable pluralitat de maneres de ser i de fer, la impossibilitat, per tant, de qualsevol representació. I aquesta certesa suposa un escàndol per a la política de partits, la posa en crisi, és un insult a la seva impotència.

Potser ara és un bon moment per recordar que som animals polítics, per abandonar la visió segons la qual només hi ha política on hi ha programa on hi ha projecte on s’ofereixen solucions. Perquè aquesta visió ens paralitza, i fa que pensem en termes de política oficial i que, per fàstic o per indiferència, quedem al marge. Maurice Blanchot és un bon antídot contra aquesta paràlisi. Enfront del poder que despolititza totes les relacions i es presenta com a inqüestionable, Blanchot invoca la força comuna i anònima del rebuig, la força amistosa del no. Diu que més enllà de les diferències estam units per “l’amistat d’aquest no precís, indestructible, rigorós, que ens manté units i solidaris”. Un no que ens farà insubmisos i desobedients, perquè volem viure d’una altra manera i sabem que és possible.