“La poesia el que fa és protegir-nos dels ultratges i les burles de la vida”

PalmaEl vostre pare, Sebastià Rotger, periodista i editor menorquí, ja treballava en el món de les lletres. Neix a través d’aquesta figura paterna la vostra passió per les lletres? Què n’apreneu, d’ell?

El meu pare ara està jubilat, tota la vida ha estat periodista i editor, i el punt en comú de les lletres, avui en dia, encara perdura, ens intercanviam curiositats, retalls de premsa... D’ell aprenc el treball ben fet, la dedicació, la constància, el bon fer, ser agraït, ser valent amb la comunicació i la parla. De jovenet vaig començar a treballar els estius a la impremta; els meus inicis varen ser purament familiars, i amb el temps veus que aquella relació primerenca va ser fonamental en el món de les lletres, la tinta i els llibres. Tot i que ell mai no em va forçar que em dedicàs a res en concret, ni de lletra ni d’altres coses. La casualitat ha fet que la lletra hagi estat un punt d’unió que ens fa passar molt bons moments.

I de la vostra mare?

Ma mare és una persona clau en la meva vida; els aliments i la manera d’ingerir ingredients en la meva professió no tenen gens de sentit si no hi ha aquesta balança; és com aquella figura metafòrica de la gallina, que et dona suport. Sentir aquest amor, fidel i etern, i trobar la projecció de la teva felicitat en la seva persona és brutal. El pare i la mare són la suma del que a mi m’agradaria ser: agafar un ingredient de cada, posar-los a foc calent i anar configurant aquest plat que és la meva vida.

Dissenyador gràfic especialitzat en tipografia. Per què vàreu decidir transitar per aquest camí?

Em costa fer-ne una definició exacta i ben definida [riu], potser perquè són diferents factors. Vaig descobrir el món de la tipografia quan estudiava comunicació gràfica, al principi no vaig decidir ser tipògraf. A Palma hi havia una escola de disseny que es deia Blau, que era molt bona en l’àmbit professional, pel que fa a la qualitat i al tracte, i vaig deixar que el meu instint em portàs allà. En començar la carrera de disseny, tenia clar que volia anar cap a un camp creatiu; en estudiar l’assignatura de tipografia, em vaig adonar que ho podia mesclar tot una mica, hi havia aquesta part creativa, poètica, aquesta sinergia de la meva infantesa; era el resultat formal i visual d’una de les meves grans passions, que és la poesia, un collage. La tipografia: el suport físic de les idees del pensament, aquell magatzem, aquella memòria externa que al final és l’escriptura, allà ho vaig veure clar.

Normalment, quan llegim no ens adonam que darrere aquesta lectura hi ha la feina d’un tipògraf. Quina és la vostra funció?

Durant molts anys, la funció era únicament la de ser llegida al món dels llibres. Des del renaixement, que és quan va néixer la impremta, fins a la revolució industrial, hi va haver molts de pensadors, filòsofs, que treballaven les formes de les lletres, amb petits matisos, canviant les proporcions; totes aquestes subtileses eren en pro d’una bona llegibilitat, en aquest cas la funció de la tipografia era ser tan transparent com fos possible. Stanley Morison, en el seu llibre 'Principis fonamentals de la tipografia', diu: “Si la tipografia destaca, vol dir que no hem fet una bona feina”, perquè, a l’hora de llegir, la tipografia ha de ser completament transparent per poder arribar al missatge que ens transmet la lectura. Llegibilitat i comunicació no és el mateix. La funció dels tipògrafs, avui en dia, és encertar cada cas en concret, entendre la tipografia com una eina.

Sou autor de diverses tipografies com ara Crespell, Dúctil, Lullius Rotunda, Fernandez Coca..., entre d’altres. De quins factors depèn el disseny d’una bona tipografia? Quina importància donau al context cultural i a la seva funció?

A mi m’agrada treballar-ho des d’un punt de vista més històric, conceptual o de compromís, no em serveix viure amb la tipografia en un espai tancat. Fer només una col·lecció de formes que són lletres pot estar bé, però necessit quelcom més, trobar una llavor que m’ajudi a argumentar els projectes. Amb Lullius vaig aprofitar per fer un homenatge tipogràfic, lletrista, a la figura de Ramon Llull. En aquella època tot era manuscrit i el fascinant d’ell era que a cada llibre utilitzava un tipus d’escriptura diferent. El normal és que un escrivà sempre utilitzi la mateixa lletra, em va fascinar, va ser un projecte d’anàlisi i investigació. A vegades, la creació de tipografies com Crespell surten més d’un concepte, no sempre és tot tan profund. Intent que cada nova tipografia sigui diferent de l’anterior per poder descobrir nous referents i coneixements, aprendre nous contextos culturals i històrics.

Un altre dels vostres vessants creatius és la poesia. El poeta menorquí Ponç Pons, un dels vostres referents, diu: “Els qui escriviu, per a qui escriviu?, per a un lector en concret?, per a ningú?, o escriviu per a un lector que té els rostres mesclats de tots els autors que admirau?”. Per què i per a qui escriviu?

Un dels motius és per saber realment el que pens. El fet d’escriure m’ajuda a entendre’m a mi mateix, està bé rascar una mica dintre d’un, i escric per projectar-me als altres; entenc la poesia com crear un camí de paraules per sortir d’un mateix, i per configurar-me a mi mateix necessit aquesta projecció. Podria viure tot sol en una illa deserta? Cosa faria [riu], però m’enduria la gent que estim per ser jo, filtrat en el món poètic, per això hi ha poemes que han de quedar en un calaix i no sortir-ne mai, però els poemes que n’han de sortir, necessit que els altres els acabin. Entenc que quan crec que un poema no l’he de treballar més, és que està acabat i qui l’acabarà serà el lector. El mateix passa amb la tipografia, quan està acabada necessita ser llegida, com l’altra de les meves aficions, la música. Vull creure que , escoltant, acab la cançó que el músic va compondre; és una creença vital que em porta a pensar que necessit els altres per acabar.

Tocau de manera aficionada la guitarra flamenca. Es pot dir que poesia i música són dues arts relacionades estretament?

Totalment. Fernando Pessoa deia: “La poesia és l’estat rítmic del llenguatge”, tant l’una com l’altra treballen estructures noves de llenguatge. A mi, el flamenc m’apassiona, en som molt escoltador, i el que fa que sigui fascinant és que aprens un llenguatge completament diferent, de fons, canvia l’estructura. Paco de Lucía, gran guitarrista i intel·lectual, deia que quan es va obrir al món del flamenc des d’un punt de vista harmònic es va adonar que el flamenc era un idioma que es parlava utilitzant deu paraules. Ell, aquí, ja en fa la similitud amb les lletres. En aquell moment vaig veure que podia continuar enriquint aquest idioma i, en lloc d’utilitzar deu paraules, en podia emprar mil. Al final és el mateix: un és melodia lectora; l’altre, ritme sonor. Per això, molts cantautors canten poesia, i alguns escriuen poesia per ser cantada.

Pere Gomila és un altre dels vostres referents...

Per mi Pere Gomila i Ponç Pons són dos pilars fonamentals, tots dos m’han ajudat molt en la meva trajectòria curta, perquè encara em queda molta guerra per donar, això demana picar molta pedra [riu]. Pere Gomila és d’allò que anomenen una bèstia poètica; té una obra fabulosa, 'Geografies del vent', un poemari de capçalera que he llegit no sé quantes vegades i cada pic em toca un sentit diferent. Vaig tenir la gran sort amb el meu poemari 'Lletrescades' de revisar-lo junts, a més de fer-me un pròleg molt bonic. És un agitador cultural i poètic a Menorca; a l’illa som uns afortunats de tenir Pere Gomila i Ponç Pons. El que passa és que Menorca no és el primer miren en el pla cultural, però estan al primer nivell, com altres de parla catalana.

El vostre primer poemari té com a títol 'Lletrescades', una paraula que prové de ‘lletres’ i ‘trescar’, amb un valor afegit: la tipografia emprada per confeccionar-lo és de la vostra creació. Què us va aportar el fet de barrejar a la vegada poesia i tipografia?

'Lletrescades' és un poemari curiós, perquè cada vegada em costa més separar aquests dos vessants. Va ser dificultós descobrir referents que en els seus poemes parlassin de tipografia, 'Lletrescades' va ser un procés de molta feina. Per mi, la paraula és la prova de foc de la tipografia, el que farà que una tipografia funcioni o no. I encara més, quan feim tipografia, necessitam la paraula per ensenyar la nostra obra. Alguns poemes de 'Lletrescades' varen néixer a les meves classes de tipografia, en què preparava projeccions visuals, mostrava les tipografies i emprava citacions d’autors que a mi m’agradaven; intentava que fossin temes similars que tinguessin a veure amb la paraula, el llenguatge... fins que un dia em vaig començar a treure la por i emprar petits haikus meus a les classes. A 'Lletrescades' hi ha un capítol en forma d’haikus que varen veure la llum per primera vegada a les meves classes. M’agrada trunyellar tipografia i poesia.

Sou professor de tipografia. Com veis el sistema educatiu actual? Teniu prou marge d’acció en el currículum per a l’adquisició de competències?

Crec que té carències i una és que s’hauria de desvincular del circ polític, agafar un camí més independent. Una cosa més palpable que crec que falta al sistema educatiu és la part lúdica; s’ha d’injectar aquesta substància, hem de començar a aprendre gaudint. El concepte tal vegada podria ser: “Aprendre sense que ens n’adonem”, perquè de vegades, per circumstàncies que se’ns escapen, això d’aprendre, de manera inconscient, crea un rebuig, canviar això per “anem a jugar” potser és diferent. Quan som més grans i descobrim allò que ens apassiona, aprenem jugant i pel nostre compte; el que no pot ser és que els adolescents vagin a les aules amb aquesta sensació de dir “quin rotllo”. També hem d’entendre que és una edat complicada; triar el que volen ser tan prest no és fàcil; a més, a mi no em va funcionar. Com a docent, tenc la sort que aquí on faig les classes, a l’EDIB, he de complir uns programes, però dintre d’aquests marges tenc llibertat de moviments.

A l’antiga Grècia i a Roma era de vital importància el cultiu de la declamació, l’oralitat, l’art de transmetre paraules. Pensau que s’ha anat perdent amb el temps?

Crec que sí i que no. Pens que sí perquè avui en dia sembla que ens relacionam menys amb la gent oralment, ens comunicam per altres vies; no és qüestió que hàgim d’anar a recitar tots, tampoc [riu]. A més, de vegades et trobes que dins la classe dos alumnes parlen entre ells per WhatsApp. Hi va haver una època en què es va perdre, la poètica era tota escrita, però és cert que avui hi ha un retornament i retrobament a la importància de l’oralitat en l’àmbit poètic: es fan més recitals que mai; hi ha poesia Slam, en què un dels punts importants és la posada en escena d’aquesta oralitat; la declamació poètica, on es dona la mateixa importància a la poesia i a la declamació alhora. En l’actualitat hi ha molts recitals i lectures de poesia de tots els formats, és un bon símptoma que es torni a donar rellevància a l’art poètic.

Darrerament veim accions polítiques que es promouen des de l’Ajuntament per dinamitzar barriades mitjançant activitats com per exemple Slam Poetry. Pensau que apropen la poesia als ciutadans i ciutadanes o tan sols és un entreteniment passatger?

És un tema de com volem digerir les coses, i després hi ha aquest etern debat de si la cultura ha de ser gratuïta. Està bé que tot sigui gratuït i assequible per tothom? Això li resta valor? És bo que hi hagi tants esdeveniments culturals? Són preguntes que em faig sovint. Tenc clar que la cultura ha de ser assequible, però hem de reflexionar-ho. Tenim temps de pair tots aquests continguts? Crec que és un tema de programa, més de fons. Plantejar en un barri una mica conflictiu un recital de poesia és fantàstic, som el primer que hi vaig quan m’hi conviden, però, sincerament, crec que no soluciona res. Si aquest recital de poesia forma part d’un programa en què totes les accions siguin per dur-ho a un punt en comú, pens que sí; el tema és com aconseguir que la gent del barri pugui mastegar-ho per fer una bona digestió, perquè, clar, en un entorn on quasi ningú és lector de poesia, on no es fa res de poesia, anar allà un dia està bé, però hem de ser conscients que no pot quedar així, hi ha d’haver una engirgolada sistemàtica i de programa; amb accions puntuals i aleatòries no aconseguirem res.

Dir poesia vol dir experimentar amb la paraula?

La poesia el que fa és protegir-nos dels ultratges i les burles de la vida, dignificar la paraula i, depenent del context, d’aquell vers, del que conti, l’eleva a una altra dimensió, com si la purificàs una altra vegada. Avui en dia, la manera de parlar la devalua molt, hi ha infinitat de paraules boniques que en el seu origen primari significaven tot el contrari del que signifiquen ara. Una de les coses que m’agrada de la relació entre poesia i paraula és precisament que li pot donar altres significats igual de purs i vàlids, no entra en contradicció amb el primari, sinó que l’esclata com un volcà en erupció i adquireix una altra dimensió poètica.

Per acabar... ens podeu regalar un poema?

Arribo a Binigaus

a primera hora del matí

i pensant en la nuesa

de la teva mirada

nedo unes quantes

bracejades cap a l’horitzó.

En tornar a la costa

m’assec en la sorra

i miro com les gotes de mar

que em lleneguen

de les galtes al ventre

m’escriuen sobre la pell

l’eternitat blava

del teu record.e