"Un poema no té res d'innocent ni de dòcil, sinó tot el contrari: pot estar carregat de pus"

Entrevista al poeta pobler Francesc Company, Premi Mallorca de poesia 2018

'Animals a la carretera' és el primer llibre de Francesc Company, amb què va obtenir el Premi
Mallorca de Poesia 2018. Es tracta de trenta poemes amb “el ressentiment i les amistats
fracassades” com a fil conductor. El proper dissabte 1 de juny presentarà l'obra a la Fira del Llibre
de Palma, amb Llibres Ramon Llull.

En una presentació vàreu dir que 'Animals a la carretera' “és un llibre de poemes figuratius que expliquen històries”. Quines històries?

Les dificultats no són mai de contingut, són una qüestió d’estil! No existeixen uns temes més “poètics” que altres; de fet, 'poètic' és un adjectiu tan ridícul com perillós. Si fóssim prou honestos, acceptaríem que no existeix la poesia, només existeixen els poemes. 'Animals a la carretera' té una temàtica popular (dols, retrets, cibersexe, bars, amistats rompudes, la substància impossible i les substàncies per assolir-la, la realitat i el desig...), però aquests animals s’obren pas amb un registre culte.

Per què triau una temàtica popular?

Pla deia a Ferrater que cadascun dels seus poemes era com una novel·la... La veu que parla en el poema no és més sagrada que la que parla en qualsevol altre gènere. La funció social del poeta està fossilitzada. Qui escriu poemes comença amb un 'handicap' considerable: la seva credibilitat. Es tracta de recuperar el públic perdut, aquell que es va escapar per culpa de l’abstracció gratuïta o dels successius dogmatismes, com el de la poesia falsament proletària. O aquell lector que no vol saber res de poesia perquè la situa dins el registre de la cultura popular...

Com s'aconsegueix fer un poema 'creïble'?

Un bon poema serà creïble o no serà. Crec que l’enfocament figuratiu i la narrativitat ajuden a fer-lo creïble. I és en benefici de la credibilitat, també, que entra en joc l’ús del fet biogràfic, com fa la literatura testimonial. Biografia confessada que dessacralitza al poeta, subjecte inútil en la societat de fa ja uns segles. El to de veu és la qüestió clau: un to que ja no participa de l’exaltació ridícula, aquella mateixa que ens fa vergonya aliena quan veim gent del gremi més prop de la societat de l’espectacle que d’una vertadera indagació...

Afirmau que “el fil conductor d'aquest compendi de poemes són el ressentiment i les amistats fracassades”. Què és per a vós el ressentiment?

El ressentiment és una forma de memòria. No es preocupi per la salut de l’autor, això va a càrrec seu, que aquí ja som tots adults. El que j o volia era escriure contra la celebració i l’exaltació, demostrar que un poema no té res d’innocent ni de dòcil, sinó tot el contrari. Un poema pot estar carregat de pus. Ara bé, un poema creïble necessita una moral. Un poema, una novel·la... El poema no està més enllà del bé i del mal nietzscheans. Els desenllaços d’'Anna Karènina' i 'La Cartoixa de Parma' no són arbitraris... Una altra cosa ben diferent és que un poema estigui més enllà de l’esquerra i de la dreta, i dels seus extrems. Aquí hi ha la insubornable llibertat de l’escriptor. Cap causa li és aliena, però és ell qui té la darrera paraula! Contra tots els ismes, contra qualsevol discurs. Ho repetesc, contra qualsevol discurs. També contra els exaltats de la llengua materna, també contra l’esquerra caviar, amb el seu cinisme...

Per què el títol 'Animals a la carretera'?

És la imatge que fa que la veu que parla en el poema es plantegi desistir de la memòria d’unes amistats fracassades... Jo volia parlar, des de l’experiència quotidiana, de qüestions diverses, de l’estranya manera com es reparteixen els afectes dins la família, dins els cercles d’amics, del domini psicològic, de la vulnerabilitat, de l’engany, del temps... Parlar-ne de manera al·lusiva, ja m’entén.

El lector també juga un paper important en el llibre, us hi adreçau diverses vegades.

És una obsessió còmplice. Per una banda, una aspiració legítima, ser llegit; però, per una altra, una acusació: la que ens diu que, des de Baudelaire, la veu que parla en el poema i tots els seus lectors som uns hipòcrites. És a dir, que estam tots en el mateix fang. I, encara, deixi’m que li digui que el to confessional no és sinó un cavall de Troia que vol instal·lar-se a la consciència desprevinguda del lector. Vaja, que parlant de les misèries pròpies el lector acaba davant el mirall de les seves... Radiografiar els clarobscurs del comportament humà: les traïcions, l’interès, els silencis, sobretot els silencis... No és el capital, l’enemic. Sí que ho és; però, essencialment, el gran enemic és l’utilitarisme, aquest utilitarisme abjecte del qual encara cap sistema politicoeconòmic s’ha sabut desempallegar.

El proper dissabte 1 de juny presentareu el llibre a Palma, amb Llibres Ramon Llull, en el marc de la Fira del Llibre. Què n'ha d'esperar el públic?

És un repte més. Cada presentació ha exigit una posada en escena diferent. En aquest cas hi haurà més poemes que teoria poètica, i els darrers, la part final del recital, duran la música de Chicos de John Deere. Un format que ja vàrem estrenar a la presentació del llibre al Museu de sa Pobla. Es tracta d’una col·laboració temerària perquè, en principi, una veu parlada és massa feble per sobreposar-se a un acompanyament de música elèctrica; però bé, hi ha estratègies... Que ens jutgi el públic. Tot és com un joc: un ha de fer el que vol, però està bé pensar que el lector serà implacable.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF