BarcelonaLa literatura fantàstica catalana no està tenint sort en el seu viatge cap al cinema. Després del fiasco de l’adaptació del Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, ara és la novel·la de Marc Pastor L’any de la plaga la que arriba al cinema en la versió poc lluïda que ahir es va presentar a Sitges. Carlos Martín Ferrera adapta la història d’una epidèmia alienígena propagada per uns misteriosos eucaliptus que va imaginar Pastor mantenint les línies generals de la novel·la, la seva barreja de tons ( thriller, comèdia, terror) i el gust per la referència cinèfila, però amb una posada en escena maldestre i una narració confosa en la qual també té part de culpa un guió en què sembla que hagin intervingut massa mans.
Les alarmes salten des del primer minut del film, que arrenca amb una de les escenes d’acció pitjor coreografiades que s’han vist mai a Sitges. Salta a la vista que el director ha hagut de fer mans i mànigues amb un pressupost molt ajustat, però la cosa no millora quan El año de la plaga intenta ser una pel·lícula de personatges estirant la tensió romàntica entre el protagonista, el Víctor (Iván Massegué), i la seva exnòvia Irene (Ana Serradilla) a través de la irrupció d’una tercera en discòrdia (Miriam Giovanelli). Tampoc guanya interès quan intenta jugar amb el suspens de la trama sobrenatural, ni quan retrata l’univers quotidià del Víctor, tot i els esforços heroics d’un Massagué que és amb diferència el millor de la pel·lícula.
La decepció d’ El año de la plaga es va veure compensada per l’agradable sorpresa d’Overlord (a la foto), una producció de J. J. Abrams protagonitzada per un grup de soldats americans de la Segona Guerra Mundial amb la missió de destruir una torre de comunicacions nazi que descobreixen a la base alemanya -en territori francès- un laboratori on es fan experiments per ressuscitar els morts i convertir-los en un exèrcit de zombis imbatibles.
Overlord, que està dirigida per l’australià Julius Avery, barreja en la seva coctelera pulp el cinema bèl·lic de sèrie B i la ciència-ficció com si fos un còmic de Marvel dels 60, amb el seu propi malvat d’opereta: un capità nazi amb mitja cara arrencada i força sobrehumana a qui planta cara Wyatt Russell, que sent fill de Kurt Russell porta a la sang aquest tipus cinema. Dues escenes es queden gravades a la retina: un salt en paracaigudes enmig del foc enemic i un pla seqüència fugint d’una fortalesa que salta pels aires.
