Una pionera imaginària del periodisme barceloní

BarcelonaQuan Anna Blasco, una noia de 19anys, entra al número 49 del carrer Muntaner disposada a començar la primera jornada laboral com a taquígrafa del Diario de Barcelona no sospita que la seva feina virarà cap al periodisme. És l’any 1965, i la jove es convertirà en una de les primeres redactores d’un món homogèniament -i perillosament- masculí. “Cada cop que em poso a escriure busco un món diferent i canvio de registre”, diu Bea Cabezas, que va debutar el 2008 amb El monestir de les ombres (Alisis), història d’intriga i amor ambientada a la Barcelona del segle XVII, i que ara presenta La nit abans (Rosa dels Vents).

“Mentre escrivia la primera novel·la tenia al cap un altre llibre, en el qual volia explicar com un català de Gràcia s’instal·lava a la Nova York del 1880 per reinventar-se -recorda-: des de l’any 2000 jo vivia a Manhattan i va ser la meva manera d’ajuntar les dues realitats que coneixia”. Llicenciada en periodisme, Cabezas va aconseguir el premi Carlemany -llavors dotat amb 42.000 euros- amb La ciutat vertical. El llibre va ser publicat a Columna el 2010, i tres anys després va arribar Emprenyades. “Vaig començar-la mentre estava embarassada de la primera filla -comenta-. Quan una dona és mare s’adona que ha de conciliar feina i vida. La novel·la és una denúncia de molts aspectes que ens afecten i que encara no hem solucionat”. L’autora combina periodisme i altres feines freelance amb l’escriptura de ficció. Viu a Los Angeles amb el director de cinema i guionista David Pastor i les dues filles. “Ara tenia ganes d’investigar sobre la generació de la meva mare -reconeix-. S’ha dit que eren apolítics i antiquats, però quan m’ho vaig començar a mirar amb atenció em vaig adonar que no era així”. Cabezas assegura que un cop es comença a documentar per a una novel·la s’hi acaba “obsessionant”: en el cas de La nit abans ha escrit desenes de correus a la seva mare per preguntar-li detalls de tota mena, com ara “quines expressions feien servir quan parlaven, com era la ciutat on vivien o de quins teixits era la roba interior que portaven”.

“No hi pintaven res, les dones”

La nit abans és una novel·la sobre la Barcelona del 1965, on el català estava obligat a sobreviure en la intimitat, igual que les conviccions polítiques -el Pere, la parella de l’Anna, està vinculat a la resistència clandestina-, i on les dones estaven relegades a quedar-se a casa o a fer determinades feines. “Vaig començar a repassar la composició de les redaccions barcelonines d’aquell any i pràcticament no hi havia cap dona -admet-. Maruja Torres era una de les excepcions. Treballava a La Prensa com a taquígrafa de redacció, tot i que a vegades li deixaven escriure alguna columna”.

Bea Cabezas va decidir que el seu personatge s’instal·laria en una redacció historiada com la del Diario de Barcelona -fundat el 1792, era un dels més antics d’Europa- i que aconseguiria revolucionar la redacció. “El 1965 les dones no hi pintaven res, en un diari -diu-. El canvi es va començar a notar a partir del 1968, quan es van llicenciar les primeres promocions de la nova escola de periodisme. Es va arribar a crear una capçalera com Diario femenino, on treballaven Maria Eugènia Ibáñez i on van escriure articles d’opinió Maria Aurèlia Capmany i Ana María Matute”. Els càrrecs directius, però, els ocupaven homes. Passa el mateix a La nit abans, on l’Anna s’ha d’enfrontar a un cap de redacció sense escrúpols i manté una relació difícil amb un jove redactor de casa bona a qui ha de donar un cop de mà. La novel·la combina les protestes d’estudiants amb el desgast de les relacions de parella i la descoberta d’un nou món per part de la protagonista, que arriba a entrevistar els Beatles enmig del clima de desconfiança de l’època. “ Cúando piensan cortarse el pelo? ”, “ Qué les parece España? ”, pregunten alguns dels seus companys de professió. En aquella escena apareix una altra pionera -en aquest cas, de debò- del fotoperiodisme català: Joana Biarnés.