La pintura de Ramon Casas contra el conformisme
El CaixaFòrum Palma exhibeix la mostra més completa del pintor català en el 150è aniversari del seu naixement
PalmaLa clientela era conformista. La societat catalana, fins i tot aquella que seguia l’art i els artistes, demanava unes pintures que, d’alguna manera, apaivagassin les feres. Ens situam a la darrera dècada del segle XIX i les primeres del XX. “En un moment històric de gran conflictivitat social, la pintura no podia incrementar la percepció psicològica de vulnerabilitat social; ans al contrari, havia de transmetre uns valors immutables d’ordre. [...] D’una manera subliminal, la demanda artística burgesa volia seguretat i les produccions artístiques eren instruments al servei d’aquest objectiu”. Ho escriuen Ignasi Domènech i Francesc Quílez, comissaris de l’exposició Ramon Casas: la modernitat anhelada, que, fins al 22 d’octubre, es pot visitar al CaixaFòrum Palma.
La modernitat de Casas
L’accent es posa en la contribució a la internacionalització de l’art català
L’actual exposició de Ramon Casas, dividida en cinc àmbits temàtics, amb 88 obres i unes 40 fotografies d’època, és la més completa del pintor català que s’ha exhibit a Mallorca fins ara. Organitzada entre l’Obra Social la Caixa, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i els Museus de Sitges per a la celebració del 150è aniversari del naixement d’un dels artistes més icònics de la modernitat catalana, la mostra posa l’accent en la contribució de Ramon Casas per aconseguir que l’art del país convergís amb els moviments artístics europeus més avantguardistes de l’època.
Ramon Casas i Carbó havia nascut a Barcelona el 1866 i només havia fet els 15 anys quan, al començament de la dècada de 1880, va anar a estudiar a París, centre neuràlgic de l’art de darrera fornada que el jove pintor aprofitaria i se’n deixaria influir fins al punt que bona part de la seva vida, com afirma Tomàs Llorens, estaria més pendent de París que de Barcelona. Mai no va trencar amb les normes establertes, però sí que s’evidencia al llarg de la seva trajectòria una voluntat d’introduir propostes estètiques més innovadores, que assimilava amb facilitat d’aquells artistes que, com Henri Gervex, Carolus-Duran –de qui va ser deixeble–, John Singer Sargent, Degas, Toulouse-Lautrec o Manet, són referents en l’obra del català.
A l’exposició Ramon Casas: la modernitat anhelada sovint trobam el pintor situat entre l’academicisme que pretén la bellesa ideal i la modernitat que gira la mirada, segons Llorens, cap a “la bellesa relativa i circumstancial”. En cada una de les obres de l’exposició, a les pintures a l’oli sobre tela, als carbonets, pastels, guaixos i tintes sobre paper, i també en els cartells i en l’obra gràfica, ens enfrontam amb un artista que aconsegueix un equilibri molt digne entre el classicisme i els nous camins, amb una proposta estètica que, en tot cas, se situa sempre contra el conformisme.
Complet i divers
L’exposició recull els diversos llenguatges i els referents de l’artista
Tot i que Ramon Casas: la modernitat anhelada és un projecte expositiu que ha aconseguit recollir més de 200 obres que, en distintes seleccions per motius d’espai i sobretot de conservació de les pintures i dibuixos, s’han exhibit a les successives seus de la itinerància –ja s’ha mostrat a Sitges i al CaixaFòrum Madrid–, la mostra de 88 obres que ha arribat a Palma ofereix una visió força completa de les principals preocupacions que va tenir l’artista.
Així, en el recorregut per la planta baixa i el primer pis del CaixaFòrum Palma, passam per la construcció de la seva identitat artística, amb una presència majoritària del retrat, com els que feia al seu bon amic Santiago Rusiñol, o que es feien un a l’altre, així com els característics retrats fets amb carbó sobre delicat paper i que s’adscriuen a l’època d’Els Quatre Gats barceloní. Ens aturam especialment a la vessant més social del pintor, qui donà una dimensió estètica a fets determinants de la revolta social. Passam també per l’època que els comissaris han denominat ‘La pulsió bohèmia’, amb obres que tenen Toulouse-Lautrec i els cabarets parisencs, així com Els Quatre Gats, com a principal focus d’atenció. Seguim pel repertori més popularista de Casas, amb L’auca del senyor Esteve i intervencions a revistes de l’època, les places de braus i la realització d’una cartelleria que ha esdevingut mítica. Això, a més dels retrats de dones del carrer, floristes comJúlia, qui es convertiria en la seva dona, malgrat el rebuig de la societat benestant barcelonina.
És, en tot cas, en el darrer àmbit, ‘Identitats ambivalents: Models i tipologies femenines’, on trobam algunes de les obres més icòniques de Ramon Casas. Moltes vegades immerses en la quotidianitat casolana i d’altres situades a un espai d’intimitat, les dones i els nus femenins esdevenen un cant a l’hedonisme per al qual Ramon Casas sempre va treure la seva veu més afinada.
