La inesperada amistat entre un lladre i la seva víctima

Al documental 'La pintora y el ladrón', el robatori d'un quadre desencadena una història increïble però real

3 min
Fotograma del documental 'La pintora y el ladrón'

BarcelonaEl 1973 quatre empleats d'un banc d'Estocolm van desenvolupar una estranya relació de complicitat cap a l'atracador que els havia convertit en hostatges i van encunyar la famosa síndrome d'Estocolm. Potser a partir d'ara també es podria parlar de síndrome d'Oslo per definir la increïble història que descriu el documental La pintora y el ladrón –que aquest divendres arriba als cinemes– sobre una artista txeca poc coneguda i el lladre que va robar-li dos quadres d'una galeria de la capital noruega. La Barbura i el Karl-Bertil es van conèixer al judici d'aquell robatori i allà mateix ella va fer-li una proposta poc habitual: que li fes de model per a un retrat.

Va ser més o menys en aquest punt que el director Benjamin Ree es va interessar per la història d'aquesta estranya parella. “Estava investigant els robatoris d'art perquè em fascinen, suposo que pel contrast entre l'alta cultura de l'art i el món criminal dels lladres –explica per Zoom–. Aquest cas, a més, em generava tot de preguntes: per què robar els quadres d'una artista desconeguda? Què pensava fer amb les pintures?” Tanmateix, Ree no va aconseguir respostes per a cap d'aquestes preguntes, perquè el Bertil assegura no recordar res dels fets per culpa de les drogues.

Però després de filmar algunes sessions de treball entre la Barbura i el seu peculiar model, el director va gravar una escena que canviaria l'objectiu del documental: el moment en què Bertil descobreix el retrat que li han fet i, de sobte, el travessa una allau de llàgrimes i emocions que transformen la duresa d'un rostre marcat per una vida de crim i addicions. “Va ser una reacció que no m'esperava gens –reconeix el director–. Jo volia fer un curt documental però aleshores em vaig adonar que havia de ser un projecte més llarg”. La reacció del Bertil és el punt d'inflexió que transforma una relació d'interès mutu i inspiració artística en una amistat profunda. ¿Però què va sentir ell en veure el quadre, que el captura en un gest íntim i proper, gairebé melancòlic? Possiblement, intuïm, la sensació de sentir-se reconegut per una altra persona, de reconèixer en l'obra una part d'ell mateix que ell sentia invisible per a la majoria de la gent. “Ningú m'ha vist tan vulnerable com tu”, resumia després en una carta d'agraïment.

Més iguals del que sembla

El documental explora la fragilitat el Bertil, marcat per una infància solitària i desgraciada, un home autodestructiu però alhora tendre i empàtic. “Ella m'observa molt, però s'oblida que jo també la puc veure”, comenta al film sobre la Barbura, que també s'acaba revelant com un personatge complex, una víctima de violència sexual que se sent atreta pel costat fosc del Bertil i es confessa “addicta” a la pintura, tant que el seu xicot li recrimina que s'exposa a situacions poc saludables només per poder seguir pintant. “Quan vaig començar la pel·lícula estava fascinat pel contrast entre el Bertil i la Barbura, però després de filmar-los durant tres anys i mig vaig comprendre que eren dues persones molt semblants –apunta Ree–. És difícil traduir en paraules la seva relació, però potser les imatges i els gestos la poden explicar millor que res”.

Fotograma de 'La pintora y el ladrón'

Amb una història tan recargolada i inversemblant no és estrany que alguns espectadors es preguntin si hi ha res d'orquestrat en el documental, sobretot perquè hi ha escenes des del principi de la història, quan Ree en teoria ni tan sols havia sentit a parlar del cas, i un àudio del moment en què la Barbura i el Bertil parlen al descans del judici. Segons Ree, les imatges pertanyen a un amic de l'artista que la filmava sovint i l'àudio el va gravar la mateixa Barbura al judici perquè no entén el noruec i es va oblidar d'apagar-ho durant el descans. “Vam tenir tanta sort amb el material d'arxiu que hi ha gent que es pensa que algunes escenes estan gravades a posteriori”, diu el director.

També hi ha la qüestió de la naturalitat davant les càmeres dels protagonistes, que s'obren en canal i comparteixen totes les coses que els van passant, que en el cas del Bertil no són poques ni agradables. “Ell va accedir perquè se sentia culpable per haver robat el quadre i volia compensar la Barbura. I ella ho va fer perquè li semblava que el Bertil era un personatge fascinant i el món havia de conèixer la seva història. D'alguna manera, tots dos assenyalaven l'altre”. La ironia és que l'èxit de La pintora i el artista ha catapultat la carrera de l'artista disparant les vendes dels seus quadres. “Quan la vam conèixer tenia problemes per pagar el lloguer i de vegades el menjar –recorda el director–. Si vam tenir tant d'accés als personatges en el rodatge va ser en part perquè teníem un bon pressupost de dietes i podíem convidar el Bertil i la Barbuda, que aleshores estaven escurats”.

stats