Palau de Congressos.- James Rhodes és mediàtic. Surt per pa i per sal als mitjans de comunicació d’ençà que amb el seu primer llibre feu trontollar no poques consciències. La narració amb pèls i senyals de com va ser la seva vida després que quan era un infant el seu professor de gimnàstica el violés al llarg d’un grapat d’anys es va convertir en un altre me too. Una bomba de ram que va desencadenar no poques denúncies per part de milers de víctimes que havien viscut amb els ulls mirant cap a terra, avergonyides, i ara han perdut la por i han recuperat l’orgull gràcies al piano de Rhodes. Ell ha contat la seva vida mirant de front els botxins, desafiant la seva immundícia amb la veritat com a estilet. Rhodes és pianista i ha fet de la música la seva bandera. Transmet la passió per tot el que fa, i ara el que fa és tocar el piano de tal manera que l’ha apropat a milers de persones que mai a la vida s’haurien imaginat anant a un concert de música clàssica. Tan sols per aquesta tasca divulgadora, James Rhodes mereix aquest devessall de públic que enfolleix tan sols de veure’l sortir a l’escenari. Perfectament despentinat, amb esportives, uns texans i un jersei o una samarreta, amb un llenguatge col·loquial, mesuradament barroer, graciós, senzill, proper, parla de Bach com el que és, un geni desmesurat, o de Beethoven, que qualifica com “ el puto amo ” o fa una descripció divertida de Chopin amb tant d’afecte com admiració.
Aquests són els tres compositors que ha triat per a la gira que el va portar al Palau de Congressos el passat cap de setmana i que, com pertot arreu allà on actua, gairebé va omplir, i com pertot arreu allà on actua va provocar el deliri d’un respectable que no és l’habitual dels concerts. Per a l’ocasió, l’únic tema de la seva conversa, de les seves converses amb el públic, va ser la música. Va explicar cadascuna de les peces que interpretaria després sense fer cap exercici d’erudició. Era clar que no era el terreny adient per fer-ho. Rhodes opta per la senzillesa com a despertador d’un entusiasme que segurament la majoria d’espectadors tenien guardat dins un armari que tampoc no havien gosat obrir o ni tan sols sabien que tenien. Potser no és un gran pianista, però del que no hi ha dubte és que pocs músics aconseguiran la tan difícil fita de donar a conèixer amb tanta eficàcia la descriptiva força de la Sonata Pastoral, de Ludwig van Beethoven, o la trista delicadesa de l’ Scherzo núm. 2 de Frederic Chopin, i explicar que scherzo vol dir acudit, i després Bach, per al qual ja no queden adjectius per qualificar el llegat. I després els bisos, fins a tres. I encara sonaria si no fos perquè, com conta al seu darrer llibre, amb el paradigmàtic títol de Fugas, que ell el que vol és que acabin els concerts i tancar-se a la seva habitació, fora ningú que pertorbi la seva malmenada existència, mentre encara ressonen els aplaudiments d’un públic entregat, que potser quan arribin a casa vulguin saber una mica més dels grans compositors, els mateixos que varen treure del pou un home de talent a punt de morir ofegat.
