Ells i elles

Podria semblar com el darrer salt mortal, un triple salt mortal, sense xarxa, però no. La xarxa és una carrera consagrada, el mortal és una operació de màrqueting amb un punt de vanitat ben entesa, la demostració que hom pot fer el que sigui, que ha passat la llinda dels que viuen peu a terra. Ells/Elles volen molt més amunt. El bé i el mal és cosa de la resta. Mai no m’ho havia plantejat, però l’article d’un reconegut escriptor va obrir la caixa de Pandora, o com a mínim un replantejament més enllà de l’espectacle. Un començament críptic, però menys. La celestina, de Fernando de Rojas, al Teatro de la Abadia, el cau des de fa molts anys de José Luis Gómez. Ell mateix n’és el director i el protagonista. En aquest cas, la protagonista, la que dona nom a l’obra i que la posteritat ha convertit en adjectiu. I aquí ve la disjuntiva, la pregunta: per què un home ha de fer el paper d’una dona? No és una questió d’originalitat. La història del teatre està farcida de circumstàncies semblants. Recordo fa molts anys Ismael Merlo a l’Auditòrium fent La casa de Bernarda Alba, i naturalment vaig quedar bocabadat, realment impressionat, i fa una o dues temporadas Blanca Portillo fent el Segismundo de La vida es sueño, amb les entrades exhaurides des del primer dia, o Núria Espert en funcions de Rei Lear al Lliure, amb tant d’èxit que l’han tornada a programar. No cal fer valoracions ni dir que José Luis Gómez ha actuat cada dia a teatre ple. Deia l’escriptor i articulista que es negava a veure cap obra de teatre amb aquest plantejamenthan tornada a programariaxarxa. Tampoc n’hi ha tant per tant. Ells/Elles ho fan com sempre i és difícil sortir decebut de la seva interpretació, però tampoc no cal tirar coets. No hi ha valor afegit. Ni uns ni les altres creen cap sensació que no sigui ells fent d’elles o a l’inrevés. Tan sols és una llicència, més comercial que dramàtica, i funciona, i és legítima i té la seva gràcia. Omple, que no és poca cosa.

El muntatge que ha fet José Luis Gómez de La Celestina és pretenciosament fidel al text original i a la manera de dir-ho, amb un plus de coratge, aquí sí, sobre un escenari pràcticament buit i amb els diferentes personatges sortint del fons, no sempre amb la mateixa eficàcia i delimitant l’espai amb unes precises línies de llum cenital com a únic decorat. Hi ha feina per treure el projecte endavant i es nota. Una altra cosa és que sigui suficient. De fet, tot rutlla a un bon ritme, mentre que el que succeeix sobre l’escenari és descriptiu, mentre coneixem els diferents personatges, qui són, què fan, amb no gaire daltabaixos qualitatius, però hi ha una sèrie de decisions en la resolució que esbuquen d’alguna manera la feina feta. Una feina que, per una altra banda, no ha aconseguit un crescendo que condueixi i predisposi emocionalment per al dramàtic i conegut final. La mort de a Celestina, a la manera del Duel a garrotades de Goya, acaba amb una maledicció de la bruixa cap als seus assassins, amb la mà fent el signe del banyut, que provoca la rialla, no somriure, del respectable. Si no era aquesta la intenció, malament. Si ho era, pitjor. Li resta qualsevol possibilitat de l’imprescindible dramatisme perquè són idèntiques, les dels seus criats, Pármeno i Sempronio. Impecable la de Melibea, però després venen les reflexions del seu pare, Pleberio, a qui dona vida Chete Lera, tan llargues com planes, fredes. I per acabar una desfilada de zombies. El llistó de l’exigència era alt i l’han passat per davall.

PS- Peça sonora de José María Sicília com a rerefons de la funció. Interessant, però anecdòtica.