Pere Faura diu adeu a la dansa entre la reivindicació i la festa
El coreògraf i ballarí tanca una etapa homenatjant Bob Fosse al Mercat de les Flors
Rèquiem nocturn
Mercat de les Flors, 7 de febrer
Després de disset anys creant espectacles, Pere Faura diu que abandona la dansa, que n'està tip. I ho fa amb el seu magnífic Rèquiem nocturn, estrenat aquest estiu al Teatre Grec. Ara torna al Mercat de les Flors amb algunes escenes canviades d'ordre, l'actor Francesc Orella i un final més festiu. Ho ha fet aquest cap de setmana i farà tres funcions més el que ve.
Rèquiem comparteix trets comuns amb els espectacles anteriors de Faura, una quinzena de títols d'estètica pop, gamberra i discotequera on l'humor, la desinhibició, el text superposat a la dansa i, per sobre de tot, la connexió amb el públic són marca de la casa. Títols com Discopolis; Jérôme Bel, mis camisetas y yo; Sweet Tyranny, aplaudit per uns i vilipendiat per altres; Sweet fever; Sin baile no hay paraíso; Bomberos con grandes mangueras, o Striptease són produccions que se surten de l'esperit habitual de la dansa contemporània a casa nostra.
Rèquiem nocturn és tot això embolcallant un esplèndid homenatge al coreògraf nord-americà Bob Fosse emulant escenes completes de pel·lícules com All that jazz, Cabaret o El Petit Príncep, en un solo sincronitzat al mil·límetre amb el mateix Fosse projectat en uns televisors.
Un viatge a la mort
Però més enllà de lluentons i rialles, Faura aprofundeix aquí en la mort, que ja va tractar a la instal·lació performance Los títulos nunca mueren i a l'obra de zombis Incurables. La mort física pren cos en un monòleg personal i colpidor de Montse Colomer que recull el testimoni d'aquella altra pandèmia dels 80 que va ser la sida i que es va endur milers de ballarins a tot el món.
La mort artística Faura la despulla emulant l'escena de la mort d'All that jazz substituint Pere Arquillué per Francesc Orella, en un al·legat dur i sincer sobre la professió de coreògraf i ballarí a Catalunya. És una mirada global al sector –contundent i seriosa, més enllà de la situació puntual de la pandèmia del covid– sobre les mancances que viu la dansa a Catalunya, on les produccions neixen i moren en sis o set funcions, on no hi ha circuit tot i haver-hi teatres i on els ballarins envelleixen en un món efímer, cosa que la fa encara més devastadora.
Però, malgrat tot, el xou sempre continua. I Faura tanca el seu Rèquiem amb una festa discotequera a ritme de heavy metal i pluja de confeti. Perquè la mort pot ser també una transformació, un nou inici. I si Faura és un artista interdisciplinari en la videocreació, la poesia, la música, la televisió i la literatura, podem pensar que no marxarà del tot i que seguirem gaudint de la seva capacitat creativa, potser en un altre format.
