Javier Pérez Andújar
31/03/2020

N’hi ha un que perd el cap

2 min
“Feia el soroll típic dels timbres de tota la vida, és a dir, una barreja d’innocència i fàstic”.

El penetrant grinyol d’uns golfos va arribar fins al pis de l’Òscar Ideesnoires, i tots els qui hi eren van quedar muts. D’on procedia aquest soroll de casalot solitari? Immediatament es va sentir el terrabastall d’un cop de porta. Aquell baluern sacsejà tots els vidres del pis, i a la Lleona, que va fer com si res, li varen tremolar les cames. “Això que se sent, és de fora?”, va dir l’Òscar agafant oxigen. “Voldria pensar que sí”. No és que el senyor Bonastre també tingués por, sinó que no li agradaven els sorolls. Era un melòman, més que de la música, de les veus de la gent. Sabia imitar perfectament el parlar de l’Àngel Casas, de l’Estadella, del Bachs, de la Mari Pau Huguet, i dels dobladors de Perry Mason i de Woody Allen. Sempre que seia a dinar, es deia a si mateix fent la veu del Jaume Pastallé: “Bon profit i bona cuina!” A la porta de la nevera hi tenia enganxada una portada emmarcada de la revista TP dedicada al Constantino Romero, on sortia amb frac i corbatí.

Algú va tocar el timbre de l’Òscar. Feia el soroll típic dels timbres de tota la vida, és a dir, una barreja d’innocència i fàstic. Es van mirar tots tres i l’Òscar, amb el rostre blavenc, va anar a obrir seguit de la Lleona i del senyor Bonastre, en aquest ordre. Marxaven agafats com si fossin els cecs en el quadre de Brueghel el Vell. Qui trucava? Qui hi havia a l’altre costat de la porta? Un home sense cap. Bé, no exactament això, perquè el cap el portava sota el braç. Anava vestit com un aristòcrata del segle XIII. O potser del XII.

“Bona nit, soc en Roger, el de l’entresòl, qui organitza els mercats medievals per tot arreu”, va dir el desconegut, com solen ser tots els nostres veïns, i a l’inrevés. “Al dir «tot arreu» em refereixo a Santa Coloma de Gramenet, tampoc cal exagerar. Ja em disculpareu per presentar-me de sobte, però em sembla que no hi ha ningú més que vosaltres a la finca. Quan van decretar l’estat d’alarma, tothom va fugir a la torre de Mas Altaba. A vosaltres us agradava la Heidi? Eren dibuixos per a subscriptors de l’ Integral. El cas és que he pujat a demanar-vos ajuda, perquè mireu el que m’ha passat”, va dir l’home sostenint el cap amb les mans, amb un somriure de conformitat.

stats