ART

Per què els nus femenins encara aixequen polèmica?

Viatge per la figura femenina en l’art català: entre la idealització com a objecte i la crítica política
'Carmen Bastián', de Marià Fortuny / MUSEU NACIONAL D'ART DE CATALUNYA

Malgrat que els primers nus artístics d’Occident són masculins -les escultures de joves atletes o déus coneguts com a kouroi - , el nu femení ha estat al centre de mil i un debats, des de l’Afroditade Cnido, del segle IV aC, fins avui. “El nu origina alguna de les esquerdes més profundes que divideixen la nostra societat, planteja directament qüestions d’homes, dones, gèneres i sexes”, afirma la catedràtica d’estudis clàssics i professora de literatura clàssica de la Royal Academy of Arts Mary Beard al documental El desnudo en el arte (Movistar+). “Però en realitat res de tot això és nou -explica-. Durant segles, els cossos nus, especialment els femenins, han sigut objecte d’elevats debats sobre la bellesa i les conseqüències ennoblidores de l’art”. A Catalunya, la diferència entre el percentatge de nus femenins i els masculins a la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona és flagrant: un 25,46% -i aquí s’hi inclouen Jesucrist i els sants- respecte a un 74,14%. I encara més greu és el desequilibri a les col·leccions entre els homes artistes (un 98,14%) i les dones artistes (un 1,86%), segons les xifres aparegudes arran de l’exposició itinerant L’home nu. Tot despullant els arquetips de la masculinitat, ara en cartell al Museu de l’Hospitalet.

Malgrat que al llarg de la història els nus femenins han servit per encarnar figures ideals com ara l’al·legoria de la Veritat, Mary Beard subratlla que molt sovint serveixen per satisfer el “desig masculí”. Aquest és el cas de l’ Odalisca de Marià Fortuny del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Com diu un dels conservadors, Francesc Quílez, reflecteix “l’objectualització” del cos de la dona. En canvi, es poden fer més lectures d’un altre nu del mateix artista, alhora provocador i hermètic, Carmen Bastián,que s’ha de mirar com un treball en clau interna entre l’artista i la model. Fortuny no el va fer per vendre’l i satisfer els desitjos de cap client. “El suposat erotisme de la imatge queda atenuat, i fins i tot neutralitzat, per la vulgaritat, pel desvergonyiment amb què la protagonista mostra el seu sexe”. Els hereus fins i tot van amagar l’obra perquè no afectés la seva “respectabilitat”, diu Quílez.

També al MNAC es pot veure un nu d’un dels grans pintors catalans, Ramon Casas, l’ Estudi per a la pintura “Flors desfullades”. El Cau Ferrat de Sitges en té dos més en la mateixa línia. Sembla que Ramon Casas les va pintar amb una mica de distància i un punt de vista insòlit per no trencar la seva intimitat. Precisament per a la historiadora Erika Bornay, l’autora de l’estudi pioner Las hijas de Lilith (Ediciones Cátedra), els nus femenins esdevenen més conflictius quan encarnen dones corrents en lloc de deesses i al·legories. “El problema sorgeix quan cauen les disfresses”, explica. Pel que fa al seu estudi, és revelador com va vincular l’aparició de la femme fatale com una reacció contra el pes que estaven agafant les sufragistes.

Censors invisibles i globals

El nu femení segueix sent objecte de censura. “Sembla que és un tema que hagi d’estar superat en ple segle XXI, però en certes coses hi ha una regressió, se censuren coses, començant per les xarxes socials, que fa uns anys hauria sigut impensable perquè formaven part de la més absoluta normalitat. Són censures que no se sap qui les aplica ni qui les controla ”, afirma Mireia Rosich, la directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, on es pot veure un nu orientalista del filipí Juan Luna. “Una altra cosa és mirar-se el nu estèticament, i l’altra, què implica en qüestions com ara la cosificació de la dona. Segueix sent un tema molt atractiu, i també s’haurien d’estudiar els nus que tenen una estètica andrògina”, explica.

El cos nu com un llenç polític

En el terreny de l’art contemporani, a la col·lecció del Macba hi ha una de les obres més crítiques amb l’explotació dels nus femenins, el cartell de les Guerrilla Girls amb el lema “¿Les dones han d’estar despullades per entrar al Metropolitan Museum?” També conserven altres treballs transgressors com ara els autoretrats de Jo Spence. Aquesta fotògrafa va fer servir la fotografia per rebel·lar-se i també li va donar un paper terapèutic abans de morir de càncer. “Criden l’atenció per la manca de pudor, són un exercici de posar les cartes damunt la taula des de la seva posició de dona i malalta”, afirma la cap de la col·lecció del museu, Antònia Maria Perelló. I un altre nu fotogràfic, en aquest cas de Craigie Horsfield, és “una reivindicació del cos de la dona madura”, molt sovint ignorat pels artistes.

El cos de la dona segueix sent pertorbador al segle XXI a uns nivells que per moments recorden l’Edat Mitjana, com és el cas de la dona a qui van prohibir l’entrada al Museu d’Orsay per l’escot del vestit que duia mentre a les sales es poden veure el primer pla d’una vulva a L’origen del món, de Gustave Courbet, i altres nus femenins com ara la cèlebre i també polèmica Olympia, de Manet, que va aixecar polseguera perquè la model era una dona força coneguda a París i perquè mira directament l’espectador.

El veto del Museu d’Orsay va provocar les protestes del grup feminista Femen, que s’ha inspirat en pintures com ara La llibertat guiant el poble, d’Eugène Delacroix, i alhora ha capgirat l’ús del cos nu de la dona. “Femen van ser les primeres activistes que es manifestaven en topless. Feien servir el cos nu de la dona però com a suport de consignes polítiques. Han aconseguit que la gent se les miri pel mateix que les cosifiquen”, diu l’artista peruana establerta a Barcelona María María Acha-Kutscher. Entre els seus projectes hi ha Indignades, sorgit arran de les protestes del 15-M i format per centenars de dibuixos basats en fotografies de premsa on les dones són protagonistes de les manifestacions.

Precisament el museu on hi ha les obres més importants de Goya, el Prado, ha fet nombrosos esforços els últims anys per introduir la comunitat LGTBI i el feminisme en els discursos de la col·lecció i les exposicions temporals, tot i que encara hi ha molt camí per recórrer. Fa pocs dies va obrir l’exposició temporal sobre el paper de la dona en la pintura espanyola dels segles XIX i XX, Invitadas. Fragmentos sobre mujeres, ideología y artes plásticas en España (1833-1931). És una revisió crítica de la imatge i el paper de la dona en el sistema de l’art espanyol del segle XIX, i d’una banda apareix com un “subjecte passiu, com a objecte inspirador”, i de l’altra “com a subjecte actiu”, com diu l’expert en pintura del segle XIX i comissari Carlos G. Navarro.

A Catalunya la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya va crear el grup de treball Museus i gènere, i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer forma part, juntament amb el Museu Frederic Marès, el Museu Jaume Morera, el Museu d’Art de Girona, el Museu d’Art de Cerdanyola i el Museu de l’Empordà, d’una altra comissió sobre identitats i gènere de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. “Anem tard, perquè el gènere avui vol dir moltes coses, hem de recuperar dones artistes i obrir encara més la mirada”, conclou Rosich.

Atacs a nus femenins

Ramon Casas indecent

El rebuig per indecent d’un nu de Ramon Casas, el pla curt d’una noia de biaix, i el d’una altra de Martí Alsina de l’exposició de l’Ateneu va provocar la dimissió del seu president, Josep Yxart, i el vot de censura de molts socis contra el jurat.

‘Tres nus’ ambigus

El fet que no quedi clar si la figura de la dreta és home o dona i que el conjunt pugui suggerir un triangle amorós va fer que Tres nus sigui l’obra més polèmica de Josep de Togores. Va ser adquirida per subscripció popular, però la Junta de Museus la va rebutjar per immoral. El MNAC la va dipositar al Museu d’Art de Cerdanyola.

‘Calipso’ esquinçada

Segueix sent un misteri qui va entrar als magatzems del Museu d’Art Modern durant la celebració del Congrés Eucarístic de Barcelona el 1952 i va esquinçar tots els nus que va trobar, com ara Calipso, de Joan Brull. Algunes informacions fan pensar que van fer-ho uns seminaristes.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF