DANSA
Cultura 07/09/2011

"Jo penso viure 200 anys; Un mai no es retira"

Amb 90 anys i al peu del canó, la cubana Alicia Alonso és considerada el gran mite viu de la dansa clàssica. Aquesta tardor acompanya el Ballet Nacional de Cuba en una gira que s'atura al Teatre Tívoli.

Laura Serra
2 min
"Jo penso viure 200 anys; Un mai no es retira"

Barcelona.Somrient, elegant, amb el seu característic turbant i de bracet del seu inseparable marit, Pedro Simón, que li fa d'ulls i de veu quan es cansa de parlar, Alicia Alonso és rebuda per on passa amb l'aura d'un mite vivent. La primera ballarina i fundadora del Ballet Alicia Alonso, cap a l'any 1948 -que es va convertir en el Ballet Nacional de Cuba el 1959 amb el suport del govern revolucionari-, continua en actiu com a directora de la companyia, malgrat els noranta anys que arrossega i una ceguera, ja quasi total, que no li va impedir de triomfar de ben joveneta, primer als Estats Units i després al seu país. "Res no és fàcil, però si avui una noia em diu que vol ser ballarina li diria que serà molt feliç. No importa els contratemps que visqui si pot ballar. Fins i tot quan em van dir que em quedaria cega [tenia 19 anys], això em va esperonar a concentrar-me interiorment. Sentia una línia des del cap a la punta del peu. La vista no em distreia".

Amb aquesta tenacitat i voluntat de ferro és lògic que la línia artística de la companyia s'hagi mantingut invariable al llarg de més de seixanta anys: representen per tot el món versions dels clàssics de la dansa clàssica, la majoria coreografiades per ella mateixa. A Barcelona, Alonso va presentar ahir la seva lectura d' El lago de los cisnes , el clàssic de Marius Petipa i Lev Ivanov amb música de Txaikovski, que ocuparà el Teatre Tívoli fins al 18 de setembre. "Defensem la tradició que hem heretat, però renovem constantment el gest. S'exigeix la màxima tècnica, però sobretot un gran sentit de la dansa", explica la ballarina. Aquesta és la força dels intèrprets que surten de la seva Masia: l'estil ha d'anar de bracet de la perfecció. "En aquest món que va tan ràpid, a vegades s'oblida la història i com es diu i només es balla. I és una cosa que se li roba al públic, la bellesa. És com si totes les pintures fossin iguals, amb una gran tècnica, però clavades", exemplifica. Per això, entre tots els papers que ha interpretat, ella escull Giselle , "perquè és el més difícil". "Té una escena de bogeria que avui en dia els costa de ballar a les noies perquè és d'una altra època: la seva bogeria no és forta o violenta, sinó que està entre la por i la delicadesa".

Alonso va fer de professora i model als primers ballarins que va formar a Cuba. "Quan vaig anar als Estats Units em deien que tenia una manera llatina de ballar. I jo deia: "Com pot ser si sóc clàssica?". És perquè tenim una manera de sentir l'expressió de la dansa, de ballar mirant el company i de donar un sentit veritable a la història -resumeix-. I se segueix ensenyant això". El seu relleu, imprescindible per a alguns artistes, és un tema aparcat: "Jo penso viure 200 anys. Hauran d'esperar i tenir molta paciència", avisa als possibles successors. "Encara segueixo ballant, si no amb els peus, mentalment", diu. Tot i que ja ha recollit totes les distincions possibles per a la seva llarga carrera, no pensa plegar: "Un mai no es retira, sempre sóc a l'escenari quan vaig a una funció".

stats