Llibres
Cultura 15/05/2022

Paula Bonet: "Si la maternitat és l'únic centre, estem tornant enrere"

Artista, publica 'Los diarios de la anguila' (Anagrama)

7 min
Paula Bonet en un taller de gravat

BarcelonaPaula Bonet (Vila-real, 1980) va començar a viatjar amb una capseta amb sis pastilles de pintura, tinta xinesa i un llapis, i vint quaderns després ha acabat voltant pel món amb una motxilla plena de material per pintar i només una ronyonera per al mòbil i els documents. Ara es publiquen Los diarios de la anguila (Anagrama), cinc d'aquests quaderns de viatge atapeïts de retrats, reflexions, impressions, rostres, fetus, fotos i un epíleg escrit el 2021. Són viatges cap a enfora, a Marràqueix i al seu estimat Xile, l'any 2018, que li serveixen també per mirar cap endins. També funcionen com a punt de partida del projecte literari i pictòric de L'anguila (Anagrama/Univers). I són una entrada encara més íntima al seu univers, on es veu la necessitat de no ser jutjada, de tenir veu pròpia. La pintura com a forma de reparació; i al costat de l'ombra de l'assetjament, de la pèrdua i la maternitat, també hi ha l'amor.

Què és per a tu un viatge?

— Fa anys que estic perseguint no deixar-me portar per la immediatesa, poder parar, aturar aquesta saturació d'imatges, aquest consum –una paraula que odio– immediat, de digestió i defecació immediata. La intenció dels quaderns és pausar la mirada i erigir-me en subjecte. És un dels temes que hi ha: habitar un cos de dona que acaba sent un reclam. Tu estàs buscant un lloc en l'espai públic i acaben increpant-te; encara que sigui amb paraules amables, acaba sent una violència, perquè la teva intenció es veu trencada perquè, normalment els homes heterosexuals, pensen que els pertanys.

A Marràqueix hi viatges sola per confondre't amb el paisatge, sense tenir filtres, i en canvi et proposa matrimoni un senyor. I, al final, escrius que uns dies després llegeixes que han degollat dues turistes al Marroc. El perill és a tot arreu.

— I al mateix temps és curiós, perquè l'espai públic és el més segur. Les violències s'exerceixen dins de casa, normalment, en un lloc on la intimitat acaba sent una trampa. Per a mi era interessant fer evidents les violències que hi ha en l'espai públic. I hi ha cops que, perquè sigui versemblant, no has de posar tot el que passa perquè semblaria una exageració.

L'explicació és la impunitat i la normalització.

— Exacte. El món s'anomena en masculí, el poder és masculí, i encara que ara siguem moltes les dones que estem tenint un "altaveu", entre cometes, perquè penso que aquí hi ha una trampa...

Quina trampa?

— Que el poder continua sent d'ells. Deixen parlar a qui saben que no farà mal, que d'alguna manera formarà part d'aquest fervor que tot està avançant. Penso que no s'està avançant. Les veus més importants acaben en un fil subterrani, perquè són les que poden posar un mirall i provocar un canvi que és molt difícil.

A qui s'ha silenciat?

— Quants intel·lectuals homes parlen de les obres que escrivim les dones? A les taules de novetats, els llibres escrits per dones són llibres edulcorats. L'últim llibre de Siri Hustvedt, Mares, pares i més, ho explica molt bé : el mandat social de la bona mare és el que està a Instagram, les fotos de les mares amb els seus fills a la cuina, amb una bellesa extrema i un amor incondicional. Esclar que les maternitats són al centre, però hi ha d'haver més centres. Si la maternitat és l'únic centre penso que ens estem equivocant, estem tornant enrere. Per què no parlem de la no maternitat? A mi amb Roedores (Literatura Random House, 2018) en molts llocs em convidaven com la pobreta que no pot tenir fills perquè expliqués la meva necessitat de ser mare. I justament a mi tenir dos avortaments em va col·locar en un lloc millor, em va il·luminar, em va alleugerir, em va fer entendre que segurament el meu lloc no era aquest. Penso que és important que quedi clar que la maternitat no és un dret, perquè si no acaben passant coses...

Barbaritats...

— Sí, com els ventres de lloguer. I acabem capitalitzant una cosa tan bèstia com és gestar, parir i crear un vincle amb un ésser humà. Jo també tenia el privilegi de saber que la meva no maternitat no era l'única opció, jugava amb avantatge, no com altres dones que saben que no poden i posen al centre aquest desig, i volen parar-ho tot, demanar préstecs, posar el cos al límit. Vaig pensar que jo no volia ser aquest tipus de dona; que havia d'encarar amb la temprança més gran una cosa que pot ser molt visceral. I em va ajudar llegir llibres i revisar la història de l'art, Paula Rego, Celia Paul, Louise Bourgeois. Això et va recol·locant i vas trobant un lloc que, en un primer moment, et sobta perquè està fora del que t'havies construït des que tens ús de raó, però és un lloc de què pots gaudir. Quan entens, abraces i encares la teva realitat, creixes.

Ens envolta una part mínima de l'exposició que vas fer a la Universitat de València per al projecte de L'anguila –obres que es podran veure a partir del dimecres 18 de maig a l'espai CreatiBEty de Barcelona (pg. de Gràcia, 19 bis, amb cita prèvia)–. En un mural de la paret hi ha petits quadres negres d'embrions malformats.

— Amb aquests embrions hi convivim moltes dones, en tres o quatre embarassos, i hi ha dones que escullen fer l'embaràs sencer. Això és una realitat silenciada. Últimament, apareixen llibres com els de la Dacia Maraini (Cuerpo feliz) i Anna Starobinets (Tienes que mirar), que m'interessen perquè no són edulcorats però hi ha molt d'amor. Quan vaig inaugurar l'exposició, el meu pare va veure aquesta obra i em va fer un comentari que em va emocionar: "Quant d'amor hi ha en aquests embrions". L'art és una eina que hem de fer servir per visibilitzar moltes realitats de dones que se senten soles i tarades perquè no encaixen en un cercle petitet que els han marcat.

Una petita mostra de l’exposició de Paula Bonet ‘La anguila’, que es podrà visitar a partir del 18 de maig amb cita prèvia a l'espai CreatiBEty

L'anguila dispara moltes fletxes. Una és l'avortament, justament ara que es torna a qüestionar un dret tan lluitat com el de l'avortament als Estats Units.

— Simone de Beauvoir ho deia: "No doneu per fet el que heu aconseguit perquè es triga molt a aconseguir-ho i t'ho treuen així" [fa petar els dits].

Una de les imatges més fortes del quadern és una fotografia de tres petits fetus trigèmins.

— Jo vaig tenir tres avortaments, un de voluntari amb 24 anys i dos d'involuntaris als 37 anys, però a L'anguila m'apropio de la història de Priscila, que va parir tres mosqueters. Ella ha mostrat aquesta imatge sovint, i li diuen que és fastigosa però ella hi veu bellesa. I jo penso que hem de tenir la possibilitat de veure-la, perquè té raó, i a més perquè és el símbol de les altres imatges que he vist per fer les obres. Jo no he parit un nen mort, no em vaig assabentar de res, la meva història és més asèptica, tot i que el cos, la vida i el que ja projectes de seguida et canvia.

Al llibre també hi ha el making-of de la creació de La Madriguera, el teu taller, on comparteixes processos creatius amb altres artistes. Tota la teva obra va de compartir l'art, la intimitat, de posar la veu i el cos.

— Tot és comunicació, i si et tanques molt pots acabar mirant-te el melic. La plàstica et porta a un lloc abstracte que et permet mencionar més coses que la paraula. Trobar un lloc on et sents lliure, sense la mirada masculina, un espai de pau allunyat de les violències –bé, amb una persiana i dues càmeres...–, això et permet com a autora arribar a un lloc on el control desapareix i floreixen les coses importants. Moltes dones han verbalitzat a La Madriguera experiències molt heavys, abusos, agressions, manipulacions, han esmentat coses silenciades. Gràcies a veure això he pogut escriure L'anguila perquè he vist que la història que volia explicar no és per a res una història individual o excepcional: l'abús de poder passa tota l'estona.

Hi ha moltes ombres d'homes perillosos al llibre, i l'última que has fet pública és que has estat víctima d'assetjament . Per això les reixes i càmeres al taller.

— Vivim en un context que ho normalitza. Jo vaig trigar un any i mig a denunciar, perquè penses: "Jo puc". Ve a un lloc, informes seguretat, li demanes que marxi. Però hi ha un moment que et trenca. Quan apareix, em paralitzo. Hi ha un abús i un maltractament psicològic evident, però les dones tendim a aguantar. Ningú vol saber-se víctima. Ho vaig fer públic per dos motius, perquè de jove he viscut amb una persona violenta i sé que si hi convius encara és més perillós i estàs més aïllada, i perquè vaig témer per la meva vida. Amb quaranta anys la meva parella m'havia d'esperar a la porta del taller! Si jo, des del privilegi, amb una xarxa potent i una advocada, m'he desestabilitzat així, com deuen estar tantes dones que no tenen ningú i viuen en una presó destructiva?

Quan vas marxar el primer cop a Xile fa vint anys ja fugies d'una relació d'abús de poder amb un professor. ¿Viatjar és una escapatòria?

— És curiós perquè Xile no és una fugida, és un refugi. No és desaparèixer, és aparèixer. Recuperar el centre. Desfer-me d'embolcalls absurds, de la imatge pública, el que s'espera de tu, les pròpies exigències. És com estar a casa, on no has d'intentar ser res del que no ets. Jo sempre ho busco, això, però l'inconscient et traeix. L'anguila per a mi és acceptar qui soc. Tots els jos són únics i això és el que hem d'alimentar. Hi ha aquesta necessitat d'homogeneïtzar-ho tot: la feminitat, les maternitats, la manera de mostrar-nos; tot acaba sent una tendència i un absurd.

Reflexiones sobre el paper de la dona artista. Si ets ambiciosa, tens peatges: fer temes masculins, no parlar de la teva intimitat, endarrerir la maternitat...

— Jo estava tan cansada de sentir que pintava com un home i que tenia tanta força, que vaig fer aquells dibuixos delicats. Vaig caure en la trampa. Ho sento com un punt feble.

Parles de les il·lustracions de Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End (Lunwerg, 2014), que van ser el teu esclat de popularitat.

— Em veig en les meves alumnes, en la seva força i puresa, i els dic: "No vulguis agradar. No vulguis més clics. No renunciïs a qui ets. Tu tens valor. Oblida't del mercat, del client. Segueix el teu camí". Jo vaig renunciar-hi i vaig caure en la trampa del mercat. Havia fet un quadern íntim i Planeta el va agafar i va fer un àlbum il·lustrat amb paper setinat per fer-te un pòster amb cada dibuix. Jo no havia publicat mai i encara donava les gràcies. Aviam, no tornaria enrere, però sí que cuidaria més els dibuixos.

La comercialitat ho fagocita constantment tot.

— Sort que tenia 30 anys i ho vaig veure ràpid i no ho vaig alimentar gens, però amb deu anys menys em destrueix. M'havien proposat entrevistes amb roba interior! Jo no treballo amb el meu cos, però continuem sent objecte. Juguen amb la vanitat i el voler agradar. Hem d'estar alerta. Amb el 813 de Truffaut em vaig voler carregar l'anterior llibre. Vaig voler tornar al centre, al que jo sabia que era.

stats